La primera vegada que vaig llegir Un cavaller a Moscou va ser el 2019, quan el vaig trobar per pura serendipitat —és a dir, perquè mai sé anar directa a allò que busque— en un prestatge mig amagat de la biblioteca municipal de Borriana. Aquell comte reclòs en un hotel m’hi va atrapar de seguida. De manera que, quan he vist que es publicava finalment la traducció al català, no he dubtat ni un segon a tornar-me a endinsar en aquesta història que, amb els anys, no ha perdut gens de brillantor.
Si una cosa té el comte Aleksandr Ilitx Rostov és que és un home del vell món —un món del qual ja només en queden els perfums i les ruïnes. Condemnat pels bolxevics a viure al Metropol, en aquesta gàbia daurada a la vora del Kremlin i del Bolxoi, Rostov veu reduït el seu univers a una habitació minúscula en l’àtic del sisè pis i a un seguit d’ànimes excèntriques que l’ajuden a sostindre la vida. I, si mai tornava a “posar un peu fora del Metropol, serà executat”. No us sembla un càstig una mica estrany ser condemnat a cadena perpètua en un hotel? Un gran hotel, l’Hotel Metropol! Com us hauríeu comportat en las seua situació? Com empraríeu el vostre temps per mantindre-vos entretinguts?
El comte Rostov era un ésser fabulós, un home amb el qual m’encantaria compartir una copa de vi. Perquè de vins, sí que en sabia molt, ell. Els dies en què escrivia poesia havien quedat enrere, també la luxosa suite en què havia viscut. La majoria dels seus llibres també estaven perduts, només un li’n quedava, els Assaigs de Montaigne. Per fi tindrà temps per a llegir-los. I efectivament, durant les primeres setmanes va dedicar-se a llegir, reflexionar i menjar a qualsevol dels dos restaurants de l’hotel. Perquè, com ell diu, “la fortificació d’un rei és el seu castell (…), la d’un cavaller, el seu escriptori”.
Durant els més de trenta anys que passa tancat al Metropol, Rostov es converteix en un testimoni silenciós —i, sovint, perplex— de les mutacions socials que sacsegen Rússia: els canvis de poder, les purgues, les consignes, els entusiasmes col·lectius i els silencis imposats. Des de la finestra, des del restaurant, des de la seua reduïda cambra de l’àtic, observa com el món exterior es transforma a un ritme ferotge.
La novel·la d’Amor Towles és, en essència, un estudi sobre l’adaptació. Sobre com continuar sent un mateix quan tot el que t’envoltava ha estat purgat, nacionalitzat o reconvertit en propaganda. Rostov, que ha viscut entre l’alta aristocràcia i llibres excel·lents, es veu obligat a reinventar-se. Això sí, amb ajuda de molts amics i coneguts. Com ara Andrei, el maître del Boiarski; Emile, el xef; Vasily, el conserge; Marina, la costurera; Mikhaïl, el seu vell amic, o Anna, una actriu famosa amb qui té una relació íntima.
Però l’exemple més esclaridor és el de Nina Kulikova, de nou anys, que es convida a la taula d’Alexandr durant un esmorzar a la Piazza simplement agafant una cadira, seient al seu costat i contemplant el menjar “amb aquell interès peculiar i descarat típic de la mainada i dels gossos”. Nina el condueix per passadissos secrets i li ensenya que, fins i tot en temps de vigilància extrema, hi ha racons que escapen a la lògica del poder. I com aconsegueix aquesta xiqueta precoç convéncer un home adult de recórrer l’hotel amb ella? Amb molta xerrameca enginyosa i les seues ganes d’aprendre a ser una princesa.
La relació entre Rostov i Nina, i els seus passejos pel Metropol amb la clau mestra que la xiqueta havia furtat, és un autèntic regal literari. Salvant —evidentment!— la gran diferència d’edat que em separa de Nina, mentre llegia les aventures de la parella no podia evitar pensar en la meua veïna Dulce, amb qui també compartisc passejades, confidències i de qui aprenc que dormir amb mitja ceba al costat és un bon remei per a la tos, entre moltes altres coses.
Un cavaller a Moscou parla sobre com mantenir la dignitat en moments d’intransigència, sobre la necessitat de preservar l’esperit crític quan la consigna és simplificar-ho tot fins a l’absurd, i sobre el valor de tornar a llegir Montaigne quan el món sembla decidit a oblidar la complexitat humana. Però parla també de com les relacions que no busquem, les que ens cauen a la vida com un llibre trobat per accident, poden convertir fins i tot un espai vigilat per soldats —o, en el meu cas, un poble assolat per la dana— en una llar.
