El títol original d’aquest llibre és Mother Mary Comes to Me. La traducció al català no està malament, perquè és una frase extreta del text, però en l’original els lectors ja amb una certa edat –i els joves addictes a la música vintage– hi hauran reconegut un vers de la cançó de The Beatles Let it be.
Ben triada, la peça. Perquè aquest volum són les memòries de l’escriptora índia Arundhati Roy. I la figura que senyoreja obsessivament els records de l’autora és la de la seua mare, un peculiar personatge que va fundar un col·legi cristià siríac a l’Índia contra vent i marea i solia fer la vida impossible als qui l’envoltaven.
Va haver de morir la senyora Roy –així volia que l’anomenaren els seus alumnes, fins i tot els seus dos fills– perquè Arundhati, que ja era una novel·lista de fama mundial, es veiera amb cor de redactar una mena d’autobiografia on poguera verbalitzar els sentiments contradictoris que van experimentar ella i el seu germà quant a la figura materna.
Perquè Arundhati Roy, això és de domini públic, es va convertir de la nit al matí en una autora famosa a tot el món gràcies a la publicació del relat El déu de les petites coses.
The God of Small Things (1997) explica les experiències infantils de dos germans bessons a l’estat de Kerala, essencialment durant uns dies del 1969. El llibre, que va guanyar el Booker Price de 1997, és una descripció de com les petites coses de la vida s’acumulen, influeixen en el comportament de les persones i afecten les seues vides.
Roy va tardar quatre anys a escriure aquesta obra iniciàtica. Els drets del llibre es van vendre en 21 països. De sobte, Arundhati Roy es va convertir en una dona molt rica. I, com conta a les seues memòries, va dedicar els seus diners a donar suport a tot de causes contra el nacionalisme hindú i a favor de l’esquerra i el feminisme.
Això li va comportar un seguit de problemes legals i de tota mena en un país on la minoria musulmana està cada vegada més contra les cordes, i on l’establishment postcolonial no estima especialment les dissidències, i més si són identitàries.
Quant a la resta, la vida d’Arundhati Roy no té res d’extraordinari. Hi ha al seu favor, això sí, l’exotisme de la seua procedència. Però escriu en anglés. Paradoxalment, la seua llengua literària la deu a aquella mare tan esquerpa, orgullosa i sense afectes visibles, contra la qual va lluitar mitja vida.
La mare la va iniciar en l’acte d’escriure als cinc anys. A l’escola practicaven l’anomenada “escriptura lliure”. Animaven la xicalla a redactar qualsevol cosa que els passara pel cap. Això va marcar la futura novel·lista.
Poant en aquestes vivències, Arundhati va saber trobar un dia el seu llenguatge:
“i quan dic ‘llenguatge’ no estic pensant en l’anglès, l’hindi o el malaiàlam, estic parlant del llenguatge propi de cada escriptor (…) Era allà fora, en algun lloc, un animal llenguatge viu, una bestiola amb ratlles i punts que pasturava a l’espera que arribés jo, el seu predador. Aquesta era la llei de la meva jungla”.
Però la caça d’aquest animaló mític no començaria de seguida. Primer Arundhati hauria d’abandonar la casa-escola familiar, després d’iniciar uns estudis d’arquitectura, conéixer la seua primera parella –amb qui va descobrir el món meravellós del sexe– o fer d’actriu en una pel·lícula de culte que li va obrir molts camins.
El que no sospitava, mentre passava tot això, és que acabaria convertint-se en escriptora i rebria un dia el Booker Price for Fiction. Aquest guardó la col·locava en la llista d’altres noms admirats com ara V.S. Naipaul, John Berger, Salman Rushdie o J.M. Coetzee.
Ara ella era un d’ells. I li ho devia –sí: li ho devia– a sa mare. El seu refugi i la seua tempesta.
