Vicent Torrent té 80 anys i 87 cançons, o possiblement alguna més pels calaixos. Els anys han sigut el motiu d’aquesta publicació, un regal d’aniversari que va pensar de fer-li Soledad Desfilis, la gerent –o governanta, com diria ell– del grup Al Tall durant anys.
La idea, que ha crescut i ha estat editada i publicada per Desfilis, amb la col·laboració de l’editorial Afers, ha acabat convertint-se en present per a tots. Són lletres on ens ha adaptat des de cobletes ja ràncies de l’antigor fins al mateix Ausiàs March. Cançons que han marcat la seua vida i també la dels que vinguérem darrere. Suposen una línia transversal que recorre l’existència marcada per aquelles lletres renovades que sovint diuen molt més del que sembla.
Les cançons de Vicent Torrent impliquen, des de la primera a l’última, un exercici de reflexió, un convit a pensar o repensar d’on venim, el que som i cap a on volem anar com a individus i societat els valencians, dins d’una cultura que abraça tot el territori amb el qual compartim trets identitaris i llengua.
En realitat, podria ser el que sempre ha mostrat la música popular, la seua essència, deixar palés en cada moment allò que preocupa o alegra el poble. La temàtica és molt variada i repercuteix en molts sectors, tot depén d’allò que passa en el moment que es narra o a qui s’adreça. I, evidentment, sempre des del poble i per al poble, entenent la qüestió de classe treballadora i majoritària com l’estatus que ens representa i ens ha definit al llarg dels segles.
Podem recordar cançons com ara “Quan el moreno dona la força”, una lletra que va transformar a partir del que el tio Palero de Montaverner cantava. Una cançó on apareix clarament la consciència de classe, de defensa dels obrers, dels jornalers, del proletariat… Com diu en la versió d’ “Arrier m’han posat”:
“El que és treballador suma,
i el que és amo multiplica.”
Anys després, ens descobreix el periple de molts valencians a Ep, europeu. Una història que teníem ben present a comarques com ara la Marina, ja que es va viure a cada casa i s’ha mantingut en la memòria durant generacions. Joan i Karima podien haver sigut besoncles de qualsevol habitant d’aquestes comarques i “quan els pieds-noirs fugen en massa” tornaren a molts pobles veïns “d’aquell Joan, que de jove a l’Alger fou emigrant i regressà ja vell cap a Callosa”. Allà, a la plaça del Convent de Callosa d’en Sarrià les van presentar l’any 94 intercalades amb les melodies de les danses o la correguda del gall de les festes de sant Jaume.
No podríem dir que les cançons de Torrent canvien sendes velles per novelles, més aviat les netegen de malesa i les aplanen perquè amb els mitjans actuals puguem seguir transitant-les i que ens semblen d’obra nova. Fins i tot, algunes lletres semblen tan actuals com si les haguera escrit ara, senyal que la història es repeteix o els valencians no Deixem que rode la roda.
En Quan el mal ve d’Almansa ja avisa que “els senyors van de dinar”…, mentre el poble passa en flames o és arrossegat per l’aigua, tant se val. No vam fer prou cas quan ens prevenia amb allò de “Trau més argelagues i tots anirem a ventar les plagues que porta el mal vent.”
Amb les lletres, també ens torna la consciència identitària, la història de la fundació d’un poble amb el rei Jaume i la història de la destrucció de tot aquell projecte amb la derrota de 1707. Cançons que són lliçons de la història dels valencians i la seua cultura. Una història que volem mantindre aquells que ell va anomenar en una cançó “els fills de Sant Francesc del segle XXI”.
I, indubtablement, si Vicent Torrent té una cançó himne, aquesta és el “Tio Canya”. El tio Canya és una lliçó de sociolingüística que explica perfectament el procés de substitució i l’abandonament d’una llengua als àmbits de poder per una altra que no era la materna, amb la conseqüent desaparició en molts àmbits d’ús. Ara mateix, no podem afirmar que té les claus de sa casa.
Si els continguts de les cançons són ben trobats, no ho són menys els formats. És un mestre romancer, domina la mètrica d’aquest gènere —i de molts altres— i ho ha demostrat en “Romanç de cec” per a contar la història d’Almansa, “Romanç de cec del rei Jaume”, “Romanç del Carrascal”, “Romanç de la Terrània”, “Romanç contra Camps”…
Les lletres, no només s’arrelen a la terra, al compromís polític com a ciutadà, s’arrelen a vida i a la màgia del seu esdevenir. Així, també ha sabut escriure cançons d’amor, algunes amb un component eròtic molt explícit com ara les de Rosa perduda que, amb el beneplàcit dels poetes, inciten al plaer:
“Llir entre cards, totes les poesies
que Ausiàs March i Estellés van inventar
vull resumir-te en un convit directe:
vine a jeure una nit al meu costat.”
I amb tot, trenca amb tòpics de contenció femenina, proclama l’alliberament sexual contra la repressió moral obligada i les dones li agraïm profundament versos com aquest:
“La mare que tinga filles
que no les guarde amb excés,
que són com les peladilles
que ràncies es poden fer.”
Són cançons que ha cantat majoritàriament, llevat d’un parell de discs en solitari, amb el grup Al Tall, un equip que ha col·laborat a donar vida als textos i a l’autor: “Manolo canta per baix, Enric farà la veu alta, Vicent fa la veu del mig, Jordi retruca a la contra i Miquel fa garambaines.”
Mig segle cantant la història d’un poble, ha deixat la seua empremta en els lletristes actuals, ja que hi podem trobar referències en cançons d’autors i grups posteriors com ara Els jóvens, Tesa, Pepet i Marieta, Obrint pas, la Fúmiga, la Gossa sorda… generacions que van créixer amb aquells xiquets de la Pelitrúmpeli que ell mateix va inventar i que es reconeixen besnets i rebesnets del Tio Canya. Una música popular que potser ha seguit estils diferents als de la riproposta que segueix Torrent, però que continua mantenint el sentit de cantar per al poble i prolonga en el temps la cadena de la qual Totes les cançons de Vicent Torrent conformen una baula essencial i entranyable.
