He quedat amb Susanna Lliberós al Jardí dels Sentits de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Hi arriba acompanyada d’Enric Portalés, amb qui comparteixo anys d’amistat i obsessions investigadores en l’àmbit de la literatura catalana. Enric, també de Vila-real, va ser professor de Susanna a l’Institut Francesc Tàrrega i van teixir una amistat amb els anys. Ens acompanya durant d’entrevista i ens fa de fotògraf.
Entrevistar Susanna Lliberós (Vila-real, 1973) és, en certa manera, com parlar amb tres professionals diferents, sempre, això sí, dins l’àmbit de la cultura. El seu vessant més conegut és, ben probablement, aquell que es relaciona amb el periodisme, però també és poeta i des de fa relativament poc, editora. A més, l’acaben de nomenar membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Va treballar a la Cadena Ser de 1997 a 2003. Posteriorment, a Canal 9, fins que al novembre de 2013 el govern del PP, encapçalat per Alberto Fabra, va prendre la decisió de tancar la Radiotelevisió Valenciana.
Amb la represa de les emissions el 2018, ara com a À Punt, es reincorpora a l’empresa i presenta, primer amb Nelo Gómez i després amb Joan Espinosa, el magazín cultural radiofònic Pròxima Parada.
Susanna, vau arribar a fer mil dos-cents programes. Al març de 2025, de manera ben abrupta, us van cancel·lar el magazín. Tot i que reconec que no n’era un seguidor habitual, per pura casualitat, vaig sentir el darrer programa. Et vas acomiadar amb una gran elegància, sense la més mínima mostra de rancor…
No hi havia rancor perquè no en tenia. El rancor només fa mal a qui en té. Ara bé, estava molt emprenyada per les formes, per com ens havien tractat. La manera en què va anar la situació crec que no va ser la que mereixíem. Inicialment, ens havien dit que acabaríem la temporada, però tot d’una ens van avisar que tancàvem amb només una setmana d’antelació. Em va produir una gran sensació d’injustícia.
Hi havia maror, però els oients no en tenien la culpa i no és la meva manera de ser. Jo mai no havia tingut tanta llibertat com en aquest programa. Hi havia sigut molt jo, molt natural. L’oient em podia conèixer i les males formes no encaixen amb mi. Volia fer un últim bon programa des de l’esperança i des de l’agraïment a l’equip i als oients.
I com veus ara À punt?
Tinc una gran sensació de tristesa perquè representa el paradigma del que és la societat. Repetim els errors. No aprenem. Sé el que pateixen els companys que hi ha a dins. Si À Punt s’ha convertit en el que és, no és per responsabilitat dels treballadors, és absolutament fruit d’un control polític.
Em preocupa la reacció de la societat. Quan van tancar Canal 9, la gent va sortir al carrer. Ara correm el perill que passe el mateix però no sembla que ningú hi proteste. Volem una televisió crítica, digna, en defensa del valencià, però part de la societat fa activisme de sofà.
Quina sensació et fa l’actual panorama audiovisual?
Quasi no mire la televisió i he deixat d’escoltar ràdio convencional. Aquesta relativa desconnexió, progressiva i meditada, m’està venint molt bé. Tinc més connexió amb mi mateixa i intente centrar-me i millorar el meu petit món.
Si segueixes els informatius, sembla que el món està molt malament i jo diria que no ho està tant, però la informació la tria gent pròxima al poder, amb uns interessos molt determinats.
I respecte al jovent?
Ara els joves han deixat d’informar-se a través dels informatius convencionals. Consumeixen les notícies a través d’altres canals que no sempre són rigorosos Els veig molt informats però perillosament mal informats. Han acabat cedint influència a persones que no sempre en mereixen i això pot resultar inquietant. Les elits continuen marcant-los tendències: què vestir, què consumir, com projectar-se… Necessitem una joventut més exigent i amb criteri propi.
Tot plegat, és un problema estructural, relacionat amb el sistema educatiu, que depèn de governs a qui en realitat no els preocupa la millora de la situació de la ciutadania. Part dels governants actuals no fan política amb una visió de futur.
Cal formar una societat crítica i sana, físicament i mentalment, però segurament, al poder, no li convé.
Una connexió entre el periodisme i la poesia és, potser, el teu pòdcast, Per versar-te la boca.
Sort que tenim la poesia, que ens fa de bàlsam quan ho necessitem.
El presentes com “una píndola de vida i de poesia setmanal”…
Quan feia ràdio desconeixia el món dels pòdcasts. En quedar-me sense feina, vaig sentir la necessitat de fer-ne.
L’editorial que feia en Pròxima Parada, fins que em van dir que deixara de fer-la, era en realitat molt semblant al pòdcast que faig, una mena de reflexió sobre la vida, amb una mirada particular. Era el que més a gust hi feia, amb el que més m’identificava. El pòdcast era com fer-ne una versió ampliada: escriure i contar el que em dona la gana i lligar-ho amb la poesia.
Quan vaig començar, vaig demanar consell al realitzador del programa, Xavier Magro, i ell es va oferir a fer-me les gravacions i els muntatges. Hi fa una feina fantàstica.
Després vau guanyar el premi de Las Provincias al millor pòdcast en valencià…
Sí, i això ens va esperonar.
És un pòdcast fet entre amics, sense grans pretensions però amb una interacció magnífica i una gran qualitat. És un privilegi escampar la poesia feta per dones. El punt de quotidianitat és la manera de connectar millor amb la gent. Busque una poesia que no siga extremadament complexa, que puga agradar a tothom, també a aquelles persones que no tenen el costum de llegir-ne.
Ara, però, el tinc una mica abandonat amb la nova feina.
A mi, em fa l’efecte que, per damunt de tot, et sents poeta.
Sí, sens dubte. Ser poeta per a mi és una manera d’estar al món. Et permet mirar cap endins i cap a fora. Ser crítica, fer-te preguntes, mirar profundament les coses, qüestionar el món on vivim, denunciar, estimar…, i jugar amb la llengua.
Sempre m’ha agradat la manera que tenia Vicent Andrés Estellés d’entendre la poesia: la bella cruesa de les paraules per a descriure fets quotidians. Quan estudiava Estellés en les classes d’Enric a l’institut m’encisava la capacitat que tenia de dir, de mostrar amb tantíssima força les situacions quotidianes.
Després, quan comence a estudiar periodisme a Barcelona, entre en contacte amb la poesia feta per dones i me n’enamore.
De la poesia, el que m’agrada és que m’interpel·le. Per a gustos, els poemes. Algunes vegades, només cal escoltar. Algunes altres, vols que et pegue un colp.
Com definiries la teva poesia?
La meva poesia és més obsessiva del que soc jo. Més trista. Existencialista. Desmesurada. I potser també res de tot això. No ho sé.
Enric, que coneix molt bé la poesia de Susanna, ha vingut amb els quatre poemaris que ha publicat fins ara i ens va llegint poemes que donen suport al que ell diu. Ens ofereix “Tercera cicatriu”, d’El crit, guanyador del XXV Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, de Sagunt (Onada, 2023):
Una cicatriu més una cicatriu fan tres cicatrius,
i aquesta, la invisible tercera, és també la insofrible
que sagna sense treva i esquerda la femella.
Jas, uns pits maltractats!, sutura i cap a casa.
Què fas ara amb la llosa d’uns punts amb punt final
que t’han cosit per sempre la planúria i l’espant?
Com identificar-te amb una nova pell,
i fer dels talls que et marquen frontera del dolor?
Quina part de la dona ha asclat el bisturí,
i quina part de tu ha esborrat l’anestèsia?
El poema expressa el que moltes dones voldrien dir, afegeix Enric.
I Susanna continua…
Crec que faig una poesia visceral, en el sentit literal, que ix de les vísceres, de dins. Soc molt veritat en els meus poemes.
M’agrada tant sacsejar consciències com bressolar l’ànima. Això té la poesia, que ho pot tot.
Els crítics veuen en la teva obra trets de Vicent Andrés Estellés i de Joan Salvat-Papasseit…
No t’ho sabria dir. Em sent pròxima a moltes poetes que aborden la manera d’estar al món des d’un punt de vista semblant al meu. Marta Pessarrodona, Maria Mercè Marçal, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez Cutillas, Maria Josep Escrivà i tantes altres.
Novament, Enric ens hi dona una mica de llum:
I tant que hi ha influència de Vicent Andrés Estellés en la poesia de Susanna. Mireu aquest poema, també d’El crit. El títol és, sens dubte, del tot estellesià, “Un entre tants”:
No era la por del nàufrag;
de la quietud, aquell silenci era
el temor de ser, entre vosaltres,
un entre tants,
com ho és el dia quan se’n va la nit
amb una imposició astralment infinita,
sense l’opció d’una segona mà
per jugar-te la vida.
Què escrius ara?
He acabat un llibre. És la primera vegada que he escrit poemes pensant en un llibre concret, amb una concepció unitària. Els anteriors naixien motivats pel que em provocaven les diferents situacions vitals en què m’anava trobant.
En aquest cas, és un llibre fet mirant molt cap endins, observant el poder del silenci. On es troben la paraula i el silenci és un no-res que ho és tot.
En el darrer Per versar-te la boca que vas oferir, hi deies que iniciaves una nova etapa professional i et preguntaves per a què et passen algunes coses, per a què i no per què arriba aquesta feina ara a la teva vida. Òbviament, parlaves de la teva incorporació a Bromera com a editora. Ja hi tens resposta?
La veritat és que no, però tinc la certesa que en tindré. Em fa sentir molt agraïda, tot i que és una feina molt exigent i molt diferent de tot el que he fet fins ara. Fer d’editora no és llegir llibres i dir si t’agraden o no. Fer un llibre forma part de tot un engranatge i només funciona quan hi ha equip.
De moment, encara em sent més còmoda com a poeta que com a editora, però aquesta aventura és tot un regal per a mi, un aprenentatge d’un camp diferent al meu.
Veig l’editor com un intermediari entre l’autor i el lector. Cal facilitar el procés perquè la cultura es presente com un producte de qualitat.
És un lloc des d’on observar el món. Parle amb molta gent i, si observes bé, som tan iguals i tan diferents alhora. És molt enriquidor.
Com és allò de treballar en una editorial que forma part d’un gran grup com ara Planeta?
Les editorials grans tenen uns ritmes més exigents, però al capdavall, com et deia, hi ha una relació entre l’autor i l’editor, que depèn de la confiança que s’hi establisca. Hi ha autors que són molt receptius i d’altres que no tant. Has d’aprendre a gestionar-ho i, a més a més, com a editor també tens dubtes i sempre és bo parlar-ne.
Per exemple, amb Elvira Cambrils, de qui he editat un llibre darrerament, he tingut molt bona comunicació. M’han agradat molt les converses que hem tingut i ella ha incorporat a la seva novel·la els suggeriments que ha considerat. Al final, el que has de fer és treballar des de l’honestedat.
Vas arribar a Bromera a l’octubre de 2025, pràcticament un any després de la dana, que us va afectar profundament.
I tant que ens va afectar. Vam perdre uns 350.000 exemplars. De fet, Bromera s’ha pogut recuperar bé precisament perquè està dins de Planeta. Soc conscient que molta gent no està satisfeta amb l’arribada de Planeta, però, ara mateix, sense Planeta no hi hauria Bromera.
El que ha facilitat són recursos per a millorar en tecnologia i personal. Ha perdut independència? A nivell de qualitat i del que m’interessa com a editora, no. Bromera és la mateixa en clau valenciana. Potser cal retre comptes d’una manera diferent a com s’havia de fer abans, però a nivell de qualitat, crec que no hem perdut.
Hi ha voluntat de millorar i no té res a veure a estar en un gran grup o no. Volem tindre cura i estretir la relació amb els autors. És un dels meus objectius.
I quins projectes nous teniu?
Durant aquest any hem celebrat el quaranta aniversari. Aquest abril hem fet una gala d’agraïment a autors i il·lustradors que ha sigut la culminació de la celebració.
Pel que fa als projectes, volem apostar per continuar publicant llibres de veus sòlides del País Valencià, però també apostar per les noves. Volem que els autors se senten a casa. Crec en la figura de l’editor com a algú que està al costat del procés creatiu, que en forma part.
T’han nomenat membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Amb quins objectius hi arribes?
Amb els que vaig per la vida des de fa temps, aportar i construir des del respecte i la passió. M’he estimat sempre la nostra llengua i me n’he sentit orgullosa. En cada feina que faig, en cada projecte que mamprenc, l’objectiu és dignificar-la i al mateix temps normalitzar-la.
El que canvia, evidentment, són els recursos, l’altaveu i els companys de viatge. Crec que pot resultar molt útil la meua experiència en el món de la comunicació i el meu coneixement del teixit cultural valencià.
El soroll suau de l’aigua de la font del Jardí dels Sentits ens ha acompanyat durant tota la conversa. És el complement perfecte a la veu pausada i dolça de Susanna Lliberós. De vegades, em fa l’efecte que l’estic sentit a través de les ones radiofòniques, quan feia el seu programa o quan ens conta coses quotidianes en el seu pòdcast o llegeix poemes.
Tot d’una, m’adono que, senzillament, Susanna sempre és Susanna: una periodista, una poeta, una editora i una dona completament genuïna.
