La ciutat incandescent, de Ricard Ripoll, és una invitació —o una provocació— a rellegir Barcelona des d’una llengua que no és la seua, des d’un francès que, segons l’autor, ha sabut captar-ne millor les esquerdes que no el seu propi relat auto-satisfet. Ripoll parteix d’una intuïció poderosa: Barcelona s’ha entès més bé quan l’han escrita des de fora, quan la mirada francòfona ha sabut veure-hi allò que la ciutat preferia no dir-se. I ho fa recorrent més d’un segle de textos que converteixen Barcelona en un personatge incòmode, massa brillant per ser perifèria i massa ferida per ser postal.
La col·lecció on s’inscriu el volum, Barcelona en la Literatura Universal, ja juga amb aquesta idea: l’ordre alfabètic, i no numèric, assigna a Ripoll la lletra â, un accent que sembla decoratiu però que arrossega una història de pronúncies, silencis i malentesos. Com la ciutat mateixa.
El trajecte comença amb els romàntics francesos, que miraven la Península com un parc temàtic de fantasmes i exotismes. Però aviat el decorat es trenca. La Barcelona que interessa a la literatura francesa esdevé laboratori de modernitat, espai de friccions entre industrialització, anarquisme i cafès plens de fum. És ací on apareixen Cravan, Picabia i Breton: els surrealistes que arriben a un Raval espès i nocturn, on la ciutat es converteix en prova de resistència.
Ripoll recupera amb un gust molt fi episodis que semblen trets d’una novel·la d’iniciació: la conferència de Breton a l’Ateneu, les invectives de Picabia contra una Barcelona que troba obtusa o la boxa de Cravan a la Monumental, mig performance, mig desafiament. Són moments que dibuixen una genealogia alternativa de la modernitat barcelonina: mentre a Zuric el dadaisme es funda amb manifestos, a Barcelona el surrealisme s’assaja a cops de puny.
Quan el segle avança, la llum de la ciutat es torna més dura. La Barcelona dels anys trenta que lligen Bataille, Kessel, Malraux o Simon és un polvorí. Bataille converteix la Rambla i el Barri Xino en un escenari de descomposició moral; Kessel novel·la els Fets d’Octubre del 34 com una batalla entre somni i repressió; Malraux i Simon hi afegeixen l’èpica i la ruïna d’una revolució que ja sap que pot fracassar.
Barcelona, en aquests textos, és un termòmetre europeu: si ací tremola, vol dir que el continent s’esberla. I llavors arriba Genet, que canvia les regles del joc. Al Diari del lladre, el Raval és un mapa de pensions infectes i urinaris públics, però també un espai on la misèria es transforma en bellesa ferida. Genet no vol redimir res: escriu. I és aquesta escriptura —no la moral, no la política— la que converteix la ciutat subterrània en un lloc incandescent, capaç de dignificar allò que la societat rebutja.
Després de la guerra, Barcelona esdevé una ferida que supura des de la distància. Folch-Ribas escriu des del francès sense renunciar a l’arrel catalana; Michel del Castillo dibuixa una ciutat grisa, humiliada, feta de reformatoris i gana. És la Barcelona de la derrota, vista des de França amb una barreja de ràbia i nostàlgia.
Però el moviment s’inverteix amb el temps. La ciutat deixa de ser punt de fuga per convertir-se en destí dels nous migrats del sud global. En Ben Jelloun o Énard, el Raval és frontera entre la promesa europea i la precarietat absoluta. El jove marroquí que somia Europa acaba descobrint que el vell miratge francès només s’ha traslladat uns quilòmetres al nord, i que la ciutat que havia d’encarnar la llibertat és també una màquina d’exclusió, de racisme institucional i de vides suspeses.
Ripoll llig aquestes novel·les com la versió contemporània de la ciutat incandescent: el foc ja no és només el de les revolucions del segle XX, sinó també el dels contenidors cremant durant la crisi del 2008 i el malestar social que esclata a la plaça de Catalunya en ple 15M.
La darrera capa del llibre ens porta a la Barcelona dels vuitanta i la postolímpica: sida, nit, gentrificació. Borel retrata una ciutat de deriva juvenil i consciència de mort; Polet, la Barcelona atrapada entre el relat oficial d’èxit i el malestar que esclata a cada cantonada.
El mèrit de Ripoll és aconseguir filar totes aquestes Barcelones —romàntica, surrealista, obrera, marginal, exiliada, migrada, post-olímpica— en una sola línia de foc. No fa un catàleg: fa un sismògraf. I ho fa amb un estil que combina erudició i nervi, capacitat d’anàlisi i una intuïció literària que sap quan cal deixar parlar els textos i quan cal interrogar-los.
En un moment en què Barcelona corre el risc de convertir-se en escenari de low cost permanent, La ciutat incandescent recorda que hi ha una altra ciutat que no ix als vídeos promocionals: la que Genet recorre de nit, la que Malraux veu en armes, la que Énard habita des de la docència, la que els exiliats reconstrueixen des d’una taula francesa. Una ciutat que continua escrivint-se, fins i tot quan sembla cansada de si mateixa.
Ripoll proposa una pregunta que val la pena guardar-se a la butxaca mentre hi caminem: quina llengua —quina mirada, quin accent— cal per entendre una ciutat que sempre sembla a punt de cremar-se? Potser, diu ell, no és mala idea començar provant-ho en francès.
O potser —i ací és on la ressenya es tanca— el que cal és aprendre a mirar Barcelona com la miren els qui no hi tenen res garantit: amb la sospita, amb la fascinació, amb la consciència que tota ciutat viva crema una mica.
