La guerra, un altre cop. I la postguerra, és clar, com no podia ser d’una altra manera. “Els anys de la postguerra foren uns anys amargs / com no ho foren abans els anys de la guerra”, proclamava Vicent Andrés Estellés en uns versos ja memorables del Llibre de meravelles. La guerra, doncs. La postguerra i la repressió. L’exili i la clandestinitat. Els morts de fam i els morts de pena. El silenci, les delacions, la por, el fred, la mesquinesa, la mediocritat i la misèria, econòmica i política, ètica i moral. La guerra una altra vegada, sí.
Ho asseverava Jordi Botella a propòsit de Metralla, una novel·la imprescindible sobre les vivències de la guerra a Alcoi: els bombardejos de l’aviació italiana com una ombra sinistra sobre la ciutat dels ponts. Sobre Gandia, València, Xàtiva, Alacant… Un mercat destrossat, les víctimes estripades, rebentades, mutilades, escindides per sempre més de la història.
L’Stanbrook com a símbol de la supervivència després de la Guerra Civil espanyola. El compromís d’un capità gal·lès, Archibald Dickson, amb els perseguits i els desvalguts, amb els qui no tenien on caure morts. Perquè hagueren caigut de seguida si no hagueren marxat. 2.638 persones van poder fugir d’una repressió segura, inclosa la mort més que probable, gràcies a la seua audàcia i generositat, la del capità de l’Stanbrook.
Així comença la novel·la de M. Carmen Sáez: amb una descripció detallada, bellíssima, poètica sobre la marxa d’un dels últims vaixells ple de republicans cap a terres d’Algèria; cap a l’exili, cap a un futur incert, i encara gràcies. Aquesta és la història de Carme Llorens Peris, i la dels seus familiars més estimats. Una història que es remunta a primeries del segle XX. Un recorregut per la peripècia vital d’unes persones amb uns ideals basats en la justícia social, en les llibertats fonamentals, en la democràcia, en els valors de la República.
A la novel·la de M. Carmen Sáez, Aigua als ulls, els protagonistes retraten molt bé l’enfrontament a què es van veure abocats les dues faccions en què, grosso modo, es va dividir Espanya.
I no. No podem ser equidistants en aquest afer de la Guerra i la postguerra espanyola, entre altres coses, perquè durant la Segona República es van anar alternant governs d’esquerra amb d’altres de més conservadors. La dictadura franquista, en canvi, va ser unilateral, uniformadora, “una, grande y llibre, por ordeno y mando” del Generalísimo.
No desgranaré la trama de l’esplèndida novel·la de M. Carmen Sáez perquè us l’heu de llegir. I l’heu de comprar. Perquè ara comprar llibres i llegir ha esdevingut un exercici de compromís, jo diria que quasi un acte de contrició, revolucionari segur, contra la barbàrie, el despotisme, l’amenaça del populisme més anorreador i simplista: alienant, idiotitzador.
Carme Llorens Peris, Carmeta; sa mare, Maria; Rosella, Jaume Agramunt i Àngel, Salvador, Miquel, Joana, Malena. I els antagonistes: Paco Aguirre, l’alcalde d’Urgell del Xúquer; el falangista Antoni Cristòfol, el perdulari Manel, Maruja…, encarnen aquell enfrontament desigual entre els qui van imposar a la força un sistema polític al servei de les oligarquies de sempre, dels poderosos, dels mandataris, dels dictadors, d’una banda, i els partidaris de la República, d’una altra.
L’escenari té lloc en un poble fictici, Urgell del Xúquer, que podria ser qualsevol poble del País Valencià, pel cap baix. De manera que el lector, un lector valencià pròxim, s’hi identificarà de seguida. Però també un lector aliè.
Hi ha la lluita obrera, a més a més, encarnada en la mare de Carme, obligada a servir a casa de la família Agramunt. De la mateixa Carme, treballadora a la merceria de la senyora Mariona, viuda de Colomer. I la prosperitat de la filla al costat d’Àngel, que es farà metge. L’amistat entre tots dos sota un pacte de convivència, o de conveniència, perquè no s’atreien mútuament.
En una època en què l’amor lliure, extramatrimonial, i l’amor “contra natura”, eren accions punibles, i calia estimar-se d’amagat, d’estranquis. No hi havia més remei. Per si el pecat… Per si la moral. El dimoni assetjava, ja ho sabeu. És el que fan alguns dels protagonistes d’Aigua als ulls. Perquè només podia haver-hi un amor heterosexual homologable i submís –especialment el de les dones– subjugat al matrimoni i als cànons morals de conducta. La moral a cavall i a peu. L’erotisme més sofisticat, però, s’hi donava inevitablement, estimulat per prohibicions i inhibicions de tota mena. Mireu, si no, el llenguatge que fa servir l’autora, d’una subtilesa exquisida i abeuradora.
Aquesta és la novel·la que un editor qualsevol –i l’editor que soc– hauria volgut publicar. Hi vaig arribar tard, malauradament. Quina sort que han tingut els companys i amics de Pagès editors. Potser alguns topònims i antropònims que apareixen a la novel·la els van fer gràcia: Urgell i Agramunt, per exemple, són ben lleidatans i l’editorial en procedeix directament.
La seducció realment convincent i definitòria ha vingut, però, n’estic segur, de la qualitat literària que la novel·la destil·la. I dels valors cívics que en desprèn i transmet. Una qualitat literària lligada a una trama ben plantejada a partir de la retroalimentació entre el present i el passat de la narració. Una qualitat literària que ve de bracet especialment de l’exquisidesa del llenguatge emprat.
No sé si m’enganye però M. Carmen Sáez Lorente procedeix de la Canal de Navarrès i deu ser castellanoparlant d’origen. Es pot escriure bé en una llengua que no és la materna? I tant que sí! Mireu, si no, Conrad, Azorín, Beckett, Rafael Chirbes… M. Carmen Sáez n’és un exemple més, d’aquesta estima per la llengua pròpia, la de les valencianes i valencians. Potser perquè per escriure bé en una llengua concreta calen moltes habilitats, entre les quals estimar-se la llengua amb què t’expresses, siga la teua primera o no, tot buscant les seues sonoritats, com qui tempteja un cos novell, un amant nou de trinca.
Aquesta és la novel·la que m’hauria agradat publicar. Haurem d’esperar, però, una altra ocasió a veure si l’editor i l’autora arriben a una entesa. Essent com són lletraferits de mena i amants de la bona lletra, no serà gens difícil.
