Gramàtica dels gira-sols (Premi Isabel de Villena, Bromera), en una primera lectura podria semblar una història senzilla, tendra, potser fins i tot fàcil, però les primeres impressions a voltes enganyen. Darrere la novel·la d’aquesta professora de filosofia s’amaga un autèntic “assaig sobre l’amor” entés en la forma dels assaigs que escrivia Saramago sobre la ceguesa o la lucidesa.
Un relat coral però sempre dins els membres de la mateixa família permet explorar les potencialitats i límits del verb estimar, la llibertat, la responsabilitat i també fins i tot el sentit més profunda d’aquesta “cosa tan fugissera que és la vida”, en paraules de la mateixa Cambrils.
És, a més, encara que l’autora fugisca del terme, una novel·la romàntica en el sentit més pristí del terme, encara que contradiga -o podríem dir millor, dinamite?- tots els clixés del gènere. Ací no es reivindica un amor apassionat, dramàtic i desbocat amb es tòpics de les “palpitacions violentes del cor”, sinó un amor -o uns amors, ja que com hem dit, hi ha molts tipus d’amor i moltes formes d’estimar- més pausat, de llarg abast, encara que no per açò menys incontrolable i amb efectes tan positius com destructius. Ací no hi ha reaccions viscerals i histriòniques, sinó persones reals, que prenen decisions raonables. A més, com si no n’hi haguera prou per acabar des destruir tots els fonaments del tòpic romàntic, la protagonista és una iaia que, enamorada d’un home més jove, es debat entre l’opció de la “segona oportunitat” -aquesta segona oportunitat que la literatura acostuma només a concedir als homes- o la solidesa d’una vida en comú. Enmig d’aquest triangle amorós hi ballen trames d’infidelitat, amors no correspostos, descobriments inesperats i una reflexió sobre els conceptes mateixos de família, parella o solitud.
Gramàtica dels gira-sols és, a més, un exercici de metaliteratura. Com han tractat les dones escriptores les seues inquietuds vitals al voltant de l’amor, les relacions i la vida? Les lectures de la protagonista serveixen, no només per anar filant la mateixa evolució del personatge, sinó també una història alternativa de la literatura, aquella que, per estar escrita per dones, sovint s’ha arraconat al calaix de “femenina”, com si es tractara d’un gènere menor, o fins i tot d’un gènere a seques.
