Per una banda hi ha els lectors que diuen que no llegeixen mai contes. Per una altra, hi ha reculls de contes en què només n’hi ha un de bo, dos o tres regulars i la resta són per omplir pàgines. Jo, com a lector, sí que llig contes i sí que m’he trobat de vegades amb reculls com els que he dit abans, amb un o dos relats bons només. Cada nou llibre és una aventura i procure agafar-me’ls amb ganes, com un regal del cel.
He de confessar que vaig començar Els arbres no s’ho mereixen amb la mosca al nas. N’havia llegit dos comentaris tan elogiosos que em van fer pensar que no n’hi hauria per a tant. Amb aquest estat d’ànim, doncs, m’hi vaig posar.
Els paràgrafs inicials del primer relat em confirmaren la sospita. Era avorrit i carrincló com una mala cosa. Ara bé, en un moment determinat la cosa canvia i es converteix en un conte antològic. De debò. Em trac el barret davant la tècnica i la inspiració del jove autor Pol Estrada.
La segona narració és un exercici d’estil. Només hi ha un punt en tota la història: el final. Cal agafar alè per llegir-la de tirada. Quina vida tan sòrdida, el protagonista.
Hi ha molta originalitat i mestria en les històries en el recull que ressenye. Tot i així, vull assenyalar unes influències –coincidències– monzonianes, sense que això no siga cap demèrit. Per exemple, els noms dels personatges, que algunes vegades són lletres només. O aquell relat de Quim Monzó en què el protagonista vivia amb un germà mort i el tractava com si fora viu. Fins i tot al final el mort ha estudiat, té núvia i es casa. Ací són els estudiants universitaris els qui han passat a millor vida. Els professors, en canvi, els fan classes com si estigueren vius. Res de nou sota la capa dels estels.
Els contes són molt divertits i estan molt ben resolts. N’hi ha uns quants d’antològics, uns altres de molt bons i la resta són bons. No n’hi ha cap de dolent. Hi ha humor negre i absurds. Es pot parlar també de contrastos: d’un súper heroi a un prunyó infectat. El primer faria feliços milions de catalans. Més que Messi, Raphinha i Lamine. Res més que resa dos parenostres i el Barça guanya!!! Honor i llaor per a tal superhome.
En el pol oposat el President de la Generalitat, que de menut es menjava els mocs, en acabant es masturbava més que els micos i era un addicte a la marihuana. Patètic com ell sol, després de sopar s’adormia en la cuina de ca la futura sogra. Conec un Molt Honorable que no és millor que aquest individu. Més d’un, de fet.
Al llibre hi ha joventut, droga, força, conflictes de parella i fins i tot esport: un futur campió de Wimblendon que es queda en el camí; i la narració de les aventures d’una colla de joves el dia que el Girona Bàsquet guanyà la Copa i el Girona de futbol pujà a Primera. Els protagonistes tenien cerveses i productes d’Amsterdam i ho van passar de conya. Fins i tot van conèixer un nan la mar d’espavilat i enrotllat.
Espectacular a manta és el relat en què vivim les últimes hores d’un xicot abans de casar-se. Intentar posar-se uns pantalons i una camisa tres talles inferiors pot tenir conseqüències mortals gairebé. Sagnants com a mínim. Així mateix un invitat porta una pistola per matar un rival amorós. Sort en tindrà el nuvi dels amics, que l’ajudaran a eixir del mal pas. És també memorable el conte en què, després de sopar, un marit se’n va a tirar el fem i moltes hores després la dona encara l’espera.
Al llibre trobarem adulteris, suïcidis, gent dins l’armari, al·lucinacions, desig, avorriment, mala reacció de les drogues, pares que donen molt bon consells a les seues filles de bolquers, les relacions de poder dins la parella, la rebel·lió dels homes justos davant la mort, parelles amb gossos, dones que no reben mai cap carta, la desgràcia de l’Home dels Nassos, la il·lusió de la primera còpula… Els lectors catalans ens mereixem petites joies com aquesta, i tant.
