Albert Velasco (Lleida 1976), és doctor en Història de l’Art, expert en art medieval, i una de les persones que ha seguit més de prop els litigis patrimonials per les obres de la Franja i les pintures de Sixena.
Ha estat conservador del Museu de Lleida entre el 2007 i el 2019, una etapa que el va convertir en testimoni privilegiat d’uns dels conflictes patrimonials més sonats de l’Estat espanyol. Des d’aleshores, compagina la feina com a historiador de l’art freelance, assessorant museus, col·leccionistes, antiquaris i cases de subhasta, amb la docència a la Universitat de Lleida i a la Universitat Oberta de Catalunya.
A més, és acadèmic de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Velasco és autor de nombroses publicacions de caràcter acadèmic com ara Les falsificacions d’art medieval a Catalunya (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts, 2022) o Jaume Pasqual, antiquari i col·leccionista a la Catalunya de la Il·lustració (Edicions de la UdL, 2011), entre moltes altres. Dintre de l’àmbit de la divulgació, va publicar A la recerca de l’obra perduda (Pòrtic 2023), un compendi de vivències personals sobre troballes d’art medieval al llarg de la seva carrera com a conservador i investigador.
Enguany ha tornat a les llibreries amb Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema (Pòrtic 2026), un autèntic manual per posar-se al dia, de forma rigorosa, sobre el nivell del conflicte.
El 2017, Velasco va viure el que defineix com el “dia infaust” de l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida per emportar-se les peces de Sixena, i confessa que aquest nou llibre és, en certa manera, la seva “petita revenja”.
Albert, com a professor universitari que ets, tu has escrit bastants llibres i articles dintre de l’àmbit acadèmic, i un altre llibre dintre de l’àmbit de la divulgació, de què parlarem més tard, però comencem ara parlant del teu darrer llibre Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema. Què aporta de nou el llibre en relació al que tu ja has dit sobre el cas Sixena?
A veure, com tu has dit, de Sixena ja n’havia parlat molt i en molts llocs i de maneres molt diferents. Per exemple, hi havia moltes coses que només les havia dit a xarxes socials, fils a Twitter, comentaris dispersos, també en articles a la premsa. I per tant, en un article a la premsa o en un fil de tweets, tu tens l’espai que tens per explicar-te, que és poc.
Calia agafar totes aquelles coses que jo havia dit sobre Sixena, en determinades plataformes o espais, i ajuntar-ho tot en un llibre, on pogués fer arribar la complexitat d’aquest tema en tota la seva visió polièdrica a la ciutadania.
Per què? Perquè és un tema que va molt més enllà del que és una reivindicació patrimonial per part de l’Aragó, el que en termes tècnics és una restitució patrimonial, i s’endinsa en el terreny de les identitats en conflicte, la política i el món judicial.
És un tema molt complex que jo havia explicat en diferents llocs, però calia ajuntar-ho tot perquè la gent pogués tenir una idea completa i global del que significa aquest gran problema.
És aquesta la gènesi, la justificació de per què escrius el llibre, o hi ha alguna cosa més?
Sí, perquè jo tenia un deute amb mi mateix, jo tenia ganes de fer això. Sabia que aquest llibre l’acabaria fent, no sabia quan, però ara em va semblar que era un bon moment, perquè, el problema de Sixena no és només el problema que tenim ara, que és el de les pintures murals que estan conservades al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya).
El problema de Sixena és un problema que es remunta, per exemple, a força anys enrere, quan va entrar la Guàrdia Civil en 2017 al Museu de Lleida, com a l’any anterior, el 2016, del MNAC van sortir unes altres peces de Sixena, tot i que sense el merder que vam tenir a Lleida, i durant la pandèmia, altres obres d’art, un centenar d’obres, van sortir del Museu de Lleida també amb poc soroll.
És a dir, el problema de les reclamacions patrimonials de l’Aragó cap a Catalunya és un problema que es remunta als anys noranta del segle XX, tenim trenta anys de litigis. Jo podria haver fet un altre llibre que és un llibre global sobre aquests trenta anys de litigis, però ara no estava en disposició de fer-lo ni tenia ganes de fer-lo.
Però com que hi havia el problema de les pintures de Sixena sobre la taula, a partir d’una sentència del Tribunal Suprem, molt recent, vaig decidir, centrar-me en aquest cas concret per explicar tot el conflicte d’aquests trenta anys.
Segons el teu criteri, tant com a especialista en art i com a conservador, es justifica aquesta exigència per part del govern de l’Aragó, del retorn de les obres de Sixena?
Les restitucions patrimonials són un tema que està a sobre de la taula mundial, a tot el món, des de fa molts anys. Tots coneixem el conflicte pels frisos del Partenó, per les peces egípcies que van sortir d’Egipte i que estan disperses per tot el món, les peces africanes…
Ho hem vist ara fa pocs anys a França amb el tema del Macron fent, diguéssim allò, unes declaracions que va dir que tot l’art africà que estava a França tornaria als països d’origen, però ja veurem si passarà. O sigui, tot el tema de les restitucions patrimonials, està des de fa uns quants anys a sobre de la taula.
Però totes les situacions són diferents. No és el mateix les mòmies egípcies, que els frisos del Partenó, que les pintures de Sixena. Per què? Perquè hi ha temes de colonialisme, hi ha temes de guerres, hi ha temes d’espolis, i aquest no és el cas, aquest és un cas completament diferent.
El problema quin és? El problema és que el govern d’Aragó ha fet aquestes reclamacions patrimonials a Catalunya en el marc d’un context polític molt concret. És a dir, aquestes reclamacions patrimonials han coincidit amb el final del Procés. El problema és que aquesta comunitat, que és l’aragonesa, només està reclamant avui en dia el patrimoni aragonès conservat a Catalunya.
No està reclamant tot el patrimoni aragonès que està dispers en diferents museus d’Espanya. Això no ho reclamen, ni ho reclamaran.
Què vol dir això? Que és un tema d’enfrontament nacional, és a dir, és la guerra Catalunya-Espanya. Sense cap mena de dubte. Aquesta és una de les tesis que jo defenso al llibre.
L’Aragó ha fet aquestes reclamacions patrimonials com una batalla adjacent del conflicte de Catalunya-Espanya. Hi ha una guerra, una guerra cultural, política, mediàtica, judicial, Catalunya-Espanya, i l’Aragó, en aquesta guerra, està en primera línia de front. Per què? Perquè està a tocar de Catalunya, que som els que hem posat en qüestionament l’ordre constitucional en els darrers anys.
Des de l’Aragó han dit: “Nosaltres que lluitem pel patrimoni, estem lluitant per la unitat d’Espanya, i nosaltres, que estem lluitant pel patrimoni, estem lluitant contra l’independentisme.”
Això no és una cosa que jo m’inventi, això és una cosa que tot l’espectre polític aragonès o la major part de l’espectre polític aragonès ha defensat, des de Lambán, fins a Azcón. És a dir, tots dos han dit això. Azcón ho va dir ara fa poc; a les eleccions autonòmiques se’n va anar a Sixena, va agafar tota la premsa, i va dir: “Sixena és la lucha contra el independentismo. “Això mateix ja ho havia dit Lambán.
Quan tu escoltes tot això, t’adones que darrere de la reclamació de les pintures murals de Sixena que estan al MNAC, hi ha molt més que una reclamació patrimonial.
Com creus que han estat les actituds tant del govern català, com del Ministerio de Cultura del govern de Madrid.
Senzillament acientífic, negligent, covard i nefast. Sobre aquest tema ja m’he manifestat amb detall i claredat en les xarxes socials i amb els meus articles en la premsa. Han actuat més per ideologia que per responsabilitat de defensa patrimonial.
Per tant, l’art també té uns fonaments de caràcter ideològic?
És clar. Aquest vessant de l’art a mi m’ha interessat sempre moltíssim. La gent es pensa que l’art és una cosa amable, inofensiva, que no fa mal a ningú, allò de mirar quadrets amb paisatges, amb senyores despullades. No, no, l’art és conflicte. L’art és mercat, l’art és política.
Penseu que una de les peces medievals més importants que es pinten a Catalunya a l’edat mitjana, la Mare de Déu dels Consellers, que era la pintura que presidia la capella de la casa de l’Ajuntament de Barcelona, al segle XV, aquella pintura en què es veia la Mare de Déu amb el nen presidint el quadre i envoltada dels consellers de la ciutat, és un manifest polític.
Aquells consellers, pintant-se als peus de la Mare de Déu, diuen: “Ei, conciutadans nostres, ens veieu aquí pintats amb la Mare de Déu, nosaltres som els representants polítics millors per a vosaltres”.
O sigui, fent-se pintar als peus de Déu s’estan investint de l’autoritat que dona Déu. L’art és política, l’art és conflicte, l’art és enfrontament i a mi cada vegada m’interessa més aquest conflicte i aquest enfrontament, i com l’art s’erigeix en plataforma de representació de poder. I una mica el llibre va també en aquesta línia.
Així doncs, en el romànic mateix, les representacions tenien totes un pes, no sols de donar a conèixer el Nou Testament i l’Antic Testament, sinó que també era una plasmació de poder i de subordinació al rei i als nobles?
Absolutament, és a dir, tu pensa en els camperols que entraven a l’església de Sant Climent de Taüll, després del 1123, que és quan es pinta el famós Crist de Taüll, la Majestat. Aquells camperols que entraven a l’església per sentir missa, el que veien era aquell Crist del judici que els miraven amb aquella mirada penetrant i impressionant, i aquella gent s’acollonien vius.
Aquella pintura acaba sent un instrument de control social, perquè aquella pintura interaccionava amb el discurs del capellà que els deia: “Heu de ser bons perquè si no anireu a l’infern i aquest senyor que tenim aquí pintat us està mirant, us està vigilant, és el Crist del Judici”.
Això és un instrument de control social. Per tant, l’art no és inofensiu i el romànic no ho era pas d’inofensiu.
A més a més de la representació del poder, també es representaven altres conflictes socials o religiosos?
La societat medieval era una societat absolutament conflictiva, tota aquesta imatge que tenim de la convivència de cultures a l’edat mitjana entre musulmans, jueus i cristians, és una fal·làcia. És a dir, convivien, però malament, tenien uns enfrontaments i unes batalles tremendes.
El rei moltes vegades havia de protegir les comunitats jueves, les aljames. Perquè hi havien pogroms com el que hi va haver a València el 1391, a Tàrrega el 1348, també fomentat per l’antisemitisme. S’han fet fins i tot tesis doctorals i llibres acadèmics relacionats amb l’antisemitisme i com es reflecteix en la pintura.
Com ara, fa pocs anys, el Museu del Prado, va dedicar una exposició al món dels jueus als regnes hispànics en època medieval. Hi ha un antisemitisme molt clar. Per exemple, hi ha un altar i un retaule que venen de Vallbona de les Monges que està al MNAC i en els dos tenim una iconografia antisemita bestial.
Hi ha tota una sèrie d’escenes que representen com els jueus atacaven l’Església Catòlica, i com, per exemple, profanaven hòsties. Hi ha una escena en què es veu un jueu clavant un ganivet en una hòstia consagrada i com l’hòstia sagnava.
Hi ha tota una sèrie d’iconografies, d’imatges que ens parlen de l’elevat grau d’antisemitisme que hi havia a la societat medieval. Qui diu antisemita, diu també antimusulmà.
Per exemple, a l’Espill de Jaume Roig, que és una de les grans obres de la nostra cultura, hi ha tot un seguit de referències profundament antisemites i antimusulmanes.
Un altre exemple, els retaules que poden arribar a tenir 5-6 metres d’alçada, tenen una part baixa. Una part baixa que moltes vegades està a l’abast de les mans. Què passava? En Setmana Santa, moltes vegades els nens o fins i tot els adults, s’hi acostaven a l’altar on es trobava el retaule, i en la part baixa agafaven un ganivet i ratllaven les cares dels jueus que estan martiritzant a Crist, i per això amb molts retaules medievals, trobem ratllada en la part baixa les cares dels jueus que estan flagel·lant a Crist. La medieval era una societat profundament antisemita i antimusulmana.
Més antisemita o més antimusulmana?
Crec que potser fins i tot més antisemita. Sí, perquè el tema dels pogroms, per exemple, va ser molt més generalitzat.
L’art de l’edat mitjana fou un trencament total amb l’art clàssic grec i romà?
L’edat mitjana no va trencar mai amb l’antiguitat clàssica, la va reinterpretar, vam abandonar, diguéssim, el naturalisme artístic que caracteritzava el món antic. El tipus de representació artística medieval és més simbòlic, més neoplatònic, no cerca la mimesi naturalista, la representació tal qual de la natura, amb això sí que trenca, però les temàtiques clàssiques prevalen.
Recuperem ara la teva vessant d’historiador de l’art. El romànic és sols patrimoni de la Catalunya estricta o és un patrimoni extensible al que podem anomenar Països Catalans?
No a tots els Països Catalans hi ha romànic. Pensa que, per exemple, el romànic arriba a Lleida molt tard, perquè Lleida és musulmana fins a l’any 1149, pensa que quan arriba el romànic a Lleida, que és a la segona meitat del segle XII, a França ja han començat amb el gòtic. És a dir, nosaltres el romànic que rebem és un romànic que ja podem considerar gairebé inercial i encara més a València.
Per exemple, la portalada romànica de la catedral de València, la de la plaça de l’Almoina, lligada a Lleida, perquè a la part de dalt hi ha la representació d’unes parelles que diuen que són les que van anar de Lleida a repoblar València. Aquella porta estèticament, estructuralment, és una porta de l’escola de Lleida.
Té molta gràcia, perquè aquesta llegenda, que és una llegenda i que no passa d’aquí, està aplicada amb una porta, les característiques de la qual són de l’escola de Lleida d’escultura del segle XIII. A Lleida, a la segona meitat del XIII es desenvolupa un tipus de portalades, que trobem a la Seu Vella, a Agramunt, a Vilagrassa, a tota una sèrie de parròquies de la franja de l’Aragó. S’endinsen també cap a l’Aragó, com també a la zona de Tarragona, a Gandesa.
Llavors, si tu veus en un mapa ubicades totes les obres de l’Escola de Lleida del segle XIII, apareix de sobte i de forma aïllada un punt a València, que és aquesta portalada. Com s’ha explicat això? S’ha explicat en el procés de repoblament, iniciat per Jaume I el 1238.
Diuen que van anar cap a València un equip de picapedrers que coneixia aquests models de portalada i arriben a València per buscar-se la vida, perquè veuen que allí es faran esglésies, es faran monestirs i veuen que allí tindran feina, se’n van cap a València. I què fan? A la catedral de València fan una portalada de formes lleidatanes.
Quant de romànic tenim perdut a Catalunya i estès per tot el món?
Més gòtic que romànic. És a dir, tot el patrimoni emigrat, perquè de romànic n’hem conservat menys. O sigui, la gran diàspora patrimonial que hi ha a Catalunya a finals del segle XIX i principis del XX, es deu al fet que no hi havia una llei que protegís aquest patrimoni, perquè no hi havia una consideració social que veiés que allò era patrimoni i perquè l’Església tenia unes necessitats bestials de diners, esglésies empobrides, bisbats sense diners, tot això va conformar un còctel que fomenta la dispersió via venda massiva.
Totes les nacions d’Europa busquen les seves arrels en el món medieval. Britànics, alemanys, italians, regnes hispans, tothom veu que les seves nacions es remunten a l’època medieval i els catalans no van ser menys.
La Renaixença va fomentar això. Però què va passar? Que va aparèixer tot aquest mercat nou, que va coincidir en un moment en què l’art medieval encara no estava valorat i això va fer que a qualsevol museu dels Estats Units, d’Austràlia o de Tòquio hi trobes l’art medieval català.
Una altra qüestió. Tu ets un acadèmic, un professor d’història de l’art, i tens nombroses publicacions en aquest àmbit, però en tens una feta des d’una voluntat de no ser acadèmica, que és el llibre A la recerca de l’obra perduda.
Aquest llibre és el primer que jo vaig fer per al gran públic, aquest de Sixena és el segon, aquell va ser el primer. És un exercici d’explicar-me a mi mateix i d’explicar per a què pot servir un determinat tipus d’historiador de l’art.
El meu objectiu no era explicar per a què serveixen tots els historiadors de l’art del món, perquè d’historiadors de l’art n’hi ha tants com sorra a la platja. Tothom fa la feina de manera molt diferent, com d’economistes o d’advocats, tothom té la seva especialitat, però jo em dedico a fer una determinada història de l’art.
El que volia explicar al llibre, era com d’ençà que jo tinc ús de raó com a investigador, aproximadament des de l’any 2000, tinc uns vint-i-cinc anys de de trajectòria, volia explicar com és el meu ofici, què m’ha passat en aquests vint-i-cinc anys, quines aventures he viscut i volia explicar totes aquelles coses que jo no podia explicar en les publicacions acadèmiques, tant a congressos internacionals, com en revistes especialitzades.
En un treball acadèmic tu no pots explicar l’experiència, els sentiments, què sent l’expert quan se’n va a una església perduda de la Vall d’Aran, es troba arraconat un peu de retaule en una cripta, obres el peu i dintre trobes una ampolla persa del segle XI, que estava allí esperant i que ningú ho havia identificat. I que jo, com que coneixia aquell tipus de produccions, vaig identificar-ho com una ampolleta persa del segle XI.
Volia explicar totes aquestes aventures tipus Indiana Jones de la Catalunya interior, que m’han passat en aquests vint-i-cinc anys. O com es troba un fragment de retaule que ve de les Valls d’Àneu, d’una església molt petiteta a Escalarre, al Museu de la Universitat de Harvard, als Estats Units.
Explico també com me’n vaig anar a Londres a una subhasta a intentar comprar un Sant Antoni que venia també de la zona de Lleida, del segle XIV, una escultura preciosa i com vaig fracassar en l’intent, diguéssim; no vaig guanyar a la subhasta, em va superar un antiquari de Londres i com després, al cap dels anys, durant la pandèmia, vaig aconseguir que l’antiquari de Londres finalment, ja que no havia aconseguit revendre la peça, l’acabés venent a la Generalitat, guanyant-se ell una petita comissió i avui la peça està al Museu de Lleida.
T’has especialitzat en art romànic i gòtic. Quin va ser el detonant que et va fer triar aquests períodes artístics, sovint considerats allunyats del gran públic?
L’art medieval sempre m’havia interessat, quan estudiava la carrera, i també d’abans, arran de l’ofici del meu pare, que era antiquari i m’havia ensenyat a apreciar les obres d’aquella època. Quan vaig acabar la formació universitària volia fer una tesi doctoral sobre art del segle XIX o XX a Lleida, o bé sobre algun tema d’art medieval, però necessitava fer-la becat.
Perquè et donessin una beca de formació de personal investigador necessitaves vincular-te a un projecte de recerca finançat pel Ministerio, i va ser aleshores que vaig decidir triar la via medieval, ja que la de l’art contemporani no va ser possible, perquè a la Universitat de Lleida no hi havia cap projecte d’aquesta època.
Ja la darrera pregunta que volia fer-te. No t’has proposat mai escriure una novel·la situada a l’edat mitjana a l’estil de La Catedral del Mar. No has sentit la temptació d’escriure també una novel·la?
A veure, ja fa dies que la temptació hi és. És com un dimoni que tinc aquí (es toca el cor), és un dimoni que està aquí que em va dient: “Ho has de fer, ho has de fer”, però no hi estic preparat. No ho estic, perquè jo no soc un gran lector de novel·la, la petjada acadèmica em pesa encara molt. Soc més un recercador, un investigador.
Tanmateix, com que he fet dos llibres per al gran públic, em diuen que soc escriptor i és una definició que a mi em posa els pèls de punta, perquè jo no em sento escriptor. Si en algun moment jo digués que soc un escriptor, apareixerà la síndrome de l’impostor, perquè jo no em sento escriptor, jo em sento investigador.
Per altra banda, jo fa molt temps que em dedico a l’articulisme. Tinc una columna al diari Segre i una altra al diari Avui. I per tant, sé baixar al món dels vius, sé sortir de la Torre d’Ivori de l’Acadèmia, i m’interessa molt això de baixar al món dels vius, per intentar fer arribar determinades reflexions patrimonials a la gent de a peu.
Com per exemple, el desastre que tenim a la casa del president Macià, a Vallmanya, i altres desastres com ara el de Sixena; m’interessa transmetre’ls a la ciutadania amb un llenguatge planer. Des del món acadèmic ja faig altres coses i també parlo d’aquestes qüestions, però en un altre llenguatge i per a unes altres persones.
L’articulisme, la meva vinculació amb el món de la divulgació, a les xarxes socials, fa que el món de la novel·la em comenci a interessar.
Albert, un plaer parlar amb tu, i si et decideixes a escriure algun dia una novel·la, ja ens ho fas saber.
