El meu primer contacte amb Itàlia, el vaig tenir en el viatge de final de curs que vaig fer durant la Pasqua de tercer de BUP, un final del curs una mica avançat, ja ho veieu. Onze dies en què, partint amb autobús des de Xàtiva, vam visitar, si no ho recordo malament, Milà, Pisa, Siena, Florència, Roma, Nàpols, Venècia… Sempre m’ha sorprès la valentia d’aquell grup de professors que van assumir el repte d’acompanyar —i controlar— un ramat d’adolescents que pensàvem a gaudir més de la llibertat d’estar fora de casa que dels aspectes culturals que aquelles ciutats ens poguessin oferir: en més d’un hotel encara ens deuen recordar. Més recentment, he tornat amb una relativa reiteració a Roma, on tenim un parell d’amigues que ens faciliten l’allotjament i, com que són guies turístiques, la coneixença privilegiada dels racons més amagats de la ciutat.
Amb tot, però, per a mi, Itàlia és, principalment, la Calàbria que vaig conèixer entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat. Els recursos econòmics eren escassos i, per tant, jo viatjava amb beques i gairebé exclusivament per qüestions d’estudi. Durant dos estius consecutius vaig passar el mes d’agost assistint a classes d’italià per a estrangers, primer a Reggio de Calàbria —va ser el meu primer viatge sol, amb tren des de València fins a la punteta de la bota italiana— i després, ja amb avió, a Catanzaro, amb la meva amiga Isabel Payà, que recordo que es va emportar feina per acabar un treball sobre el Tirant lo Blanc per a un curs de doctorat que feia amb el professor Albert Hauf. Finalment, amb una beca de la Unió Europea per a estudiar les zones de parla grega i albanesa, vaig estar a Cosenza. A Isabel, anys més tard, li vaig editar per a Edicions del Bullent unes magnífiques traduccions de Fosca, d’Igino Ugo Tarchetti, i del Llibre de les meravelles del món, de Marco Polo, aquesta darrera preparada amb Antoni Torreño. Tot això, però, ara com ara, no acaba de venir del tot a tomb.
Llegir Solsmarina, de Xavier Mínguez —VII Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa d’Altea—, ha estat per a mi com un retorn a aquell espai i, en certa manera, a aquella època, tot i que Mínguez situa la seva narració més cap als primers anys del nou mil·lenni. Marina, filla de calabresos nascuda a Roma, on ha viscut tota la vida, té una mena de crisi existencial després que el seu amant, Rocco, l’abandoni per casar-se amb la seva promesa i que el seu gat, Marco, mori de leucèmia. Decideix establir-se a Pentidattilo, prop de Reggio de Calàbria, on no deixa de sentir-se la presència, silenciosa però insistent, de la ’Ndrangheta, la branca calabresa de la màfia. Té poc més de trenta anys, és informàtica i treballa per a una empresa amb seu a Londres que li ofereix un bon sou i la possibilitat de residir en qualsevol lloc sempre que tingui una bona connexió a Internet.
Pentidattilo és un burg medieval en procés de rehabilitació en què conviuen només dotze persones: una parella alemanya amb els fills, una catalana, Laia, que hi va arribar per casar-se amb un calabrès i després divorciar-se’n, i uns quant italians —Paola, Nunzia, Domenico, Claudia, Fernando, Giuseppe— amb històries personals marcades en alguns casos per la tragèdia o, com a mínim, pel dolor, entre els quals hi ha Giorgio, un escriptor que viu més de fer informes literaris per a editorials que no pas de la seva pròpia creació. En tot cas, com afirma Giorgio en un moment determinat en parlar de la seva única novel·la publicada, el que hi ha a Pentidattilo són “moltes ànimes en pena que busquen un finis terrae on amagar-se”.
En aquest context geogràfic i personal, Marina ens conta —la novel·la està narrada en primera persona— el seu procés d’acostament —dir-ne integració o adaptació potser fora excessiu— a una comunitat tan peculiar, en la qual de vegades sembla més fàcil sentir-se acompanyada que trobar la solitud que alguns desitgen. Marina suma a les relacions amb els habitants de Pentidattilo, als quals cal afegir Antonietta, un fantasma que de tant en tant la visita, aquelles que provenen d’una pàgina de contactes en Internet —les xarxes socials encara són incipients: no hi ha ni WhatsApp, ni Instagram, ni Twitter, però sí Messenger i els blogs estan bastant més de moda que ara—, en què Marina crea tres perfils —Solsmarina, Aciestic i Papallona— que la representen, s’enfronten i, al capdavall, es complementen. De fet, el llibre no deixa de ser, per damunt de tot, una reflexió sobre la pròpia personalitat, sobre les múltiples i complementàries personalitats que tots hem de gestionar en nosaltres mateixos:
“Som qui som, però també qui volem ser i, d’alguna manera, el que els altres veuen en nosaltres. Quan et mires a l’espill s’uneixen les tres personalitats en una i, depenent del moment, hi pesa més una que l’altra.”
El llibre incorpora també elements de literatura dins la literatura en un joc d’intertextualitat fingida que esdevé força interessant. Marina recorre sovint a una antologia per expressar poèticament sensacions que d’una altra manera li resultaria bastant més difícil. Us aviso que no cal que busqueu a les llibreries l’antologia ni els poemes citats en Solsmarina, ni en la versió italiana ni en la catalana que trobareu a peu de pàgina: són una creació de Xavier Mínguez que demostra que, a banda d’un bon narrador és, també, un bon poeta, en italià i en català.
Crec, d’altra banda, que no podem dir que Solsmarina sigui una novel·la eròtica, però la cosa certa és que Marina, heterosexual però que també accepta de bon grat les relacions lèsbiques, parla amb total transparència i desinhibició de la seva sexualitat i algunes escenes, ben treballades, són, per dir-ho d’alguna manera, ben pujadetes de to. Gaudiu-ne, d’aquestes escenes i d’una novel·la que us transportarà a una part d’Itàlia que, si no la coneixeu, ja podeu començar a cercar la manera de visitar.
