Emprenc la lectura d’Els dies inquiets. Notes sobre literatura, de Toni Sabater, amb una sensació irreprimible d’enveja. Com Sabater, fa molts anys que, amb extensos períodes de silenci públic, faig de crític literari, amb papers espargits entre setmanaris, publicacions acadèmiques i revistes digitals, com aquesta que ara mateix teniu davant els ulls. Mai no he fet el salt de la publicació periòdica al recull presentat com a llibre i imprès sobre paper.
I, què voleu que us digui?, és una cosa que em faria il·lusió, d’una banda, per alimentar el meu ego —fora idiota negar-ho— i, d’altra, per poder oferir de manera unitària un conjunt de textos —i d’idees— que, sense això, només es poden llegir de manera atomitzada —cosa que pot tenir avantatges, però, sobretot, grans inconvenients.
Toni Sabater ha aconseguit fer realitat el meu somni amb aquest llibre i, de fet, no és la primera vegada, perquè ja havia ofert un primer aplec dels seus textos de crítica literària sota el títol Als peus de la lletra. Notes sobre literatura, que va publicar el 2021 en Drassana, l’editorial que acull tota la seva obra.
És el que té posseir i dirigir una editorial: convèncer-te a tu mateix que has d’editar un llibre pot ser relativament més fàcil —potser només relativament, perquè imagino que les pors i la responsabilitat de la decisió no te les lleva ningú.
Com ben detalladament informa Sabater mateix en la introducció de l’obra, els textos que conformen Els dies inquiets provenen de la revista Lletraferit —Sabater és membre del consell de redacció— i del diari digital Culturplaza, apareguts entre 2020 i 2023.
Hi trobareu, de manera excepcional i repartits al llarg del llibre, sis articles relativament extensos organitzats en diferents seccions que tracten des de l’obra d’un autor particular —William Beckford, Walter Scott, Gore Vidal i Robert Louis Stevenson— a la tasca de l’editor i activista polític Giangiacomo Feltrinelli o a l’enfrontament, no sols literari, entre William Butler Yeats i Alister Crowley.
La resta són ressenyes d’un llibre concret, que solen tenir una estructura gairebé fixa. En primer lloc, una introducció que serveix per a situar el tema, que pot anar des d’una reflexió sobre la manera en què un autor o una obra entra en el cànon de la literatura universal o sobre les característiques d’algun gènere literari, fins a una contextualització històrica o una anècdota. Aquest apartat sol ser bastant extens i sempre resulta força interessant.
En segon lloc, trobem una sèrie de dades biobibliogràfiques de l’autor, sovint de caire enciclopèdic, i, finalment, l’anàlisi de l’obra que està ressenyant, amb un comentari conclusiu. Si no m’hi he descomptat, ens parla d’un total de quaranta-sis llibres.
Si n’analitzem la procedència lingüística i temporal, les preferències lectores de Sabater se’ns fan del tot evidents: més de la meitat —si hi comptem també els articles llargs— són obres escrites en anglès, amb una distribució dels autors que es reparteix, gairebé també a parts iguals, entre els Estats Units d’Amèrica i la Gran Bretanya, amb l’afegit d’algun escriptor provinent d’altres països de parla anglesa o assimilats —J. M. Coetzee, Vladímir Nabókov o Joseph Conrad.
Els altres llibres són originals en català (5), francès (4), italià (4), espanyol (3), alemany (2), portuguès (2) i àrab (1). Això sí, en tots els casos Sabater ens aporta la referència de l’edició catalana corresponent, amb editorial i any de publicació.
Quant al moment en què s’escriuen els llibres tractats van des de les darreries del segle XVIII fins al 2020, amb una presència major dels autors més estrictament contemporanis.
Pel que fa a la tria que ens hi ofereix, és difícil no combregar amb la qualitat tant de les obres com dels autors. La majoria són referents en les llengües respectives i bastants ultrapassen la seva llengua per a esdevenir icones internacionals: entre els nostres, Montserrat Roig, Carme Riera o Ferran Torrent; entre els de parla anglesa, Thomas Wolfe, Jack London, Philip Roth, Isaac Asimov, John Dos Pasos, Gore Vidal, Robert Graves, Salman Rushdie, i entre els altres, Stefan Zweig, Stendhal, Jorge Luis Borges, Manuel Vicent, Antonio Tabucchi, Umberto Eco, Lobo Antunes…
Algú li retraurà que hi ha poca presència de literatura feta per dones. No tinc del tot clar que el retret pugui ser just. Certament, no hi arriba a la paritat, però hi trobareu les ja esmentades Montserrat Roig i Carme Riera, i també Virginia Woolf, Maggie O’Farrell, Judith Schalansky, Marguerite Duras, Karen Blixen i Natalia Ginzburg.
El text amb què Sabater clou el llibre mereix un comentari a banda. No és ni una ressenya d’un llibre ni un article de fons. Es tracta més aviat d’un homenatge al cantant italià Franco Battiato, traspassat el 2021. És un text amb un tarannà molt més personal. De fet, és l’únic moment en què Sabater ens parla de si mateix: ens recorda son pare i sa mare, els seus germans, un parell de concerts de Battiato a què va assistir…
Ens diu que Battiato és “un ser només tangencialment literari”, però com molt bé demostren tants i tants cantants —i no cal recordar el Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan—, per què no hem de considerar literats aquells que pareixen cançons? Llegiu les lletres de Battiato i em donareu la raó.
Davant manuals d’història de la literatura —necessaris i útils, sens dubte, però sovint ben avorrits—, llibres com el de Sabater ens ofereixen una visió molt més personal, però segurament també molt més atractiva, fins i tot més lúdica, de què cal llegir.
