No és un llibre que et vingui a buscar amb la mà estesa. És un llibre que et mira. I tu decideixes si aguantes la mirada o l’apartes. Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig, continua fent exactament això: interpel·lar-nos sense concessions, amb aquella barreja de lucidesa i irreverència que la feia incòmoda i, per tant, imprescindible.
La reedició d’Edicions 62 –commemorant els vuitanta anys del seu naixement i els trenta-cinc de la seva mort– arriba en un moment delicat per a la llengua catalana —i no cal fer gaire escarafalls per dir-ho: és un moment perillós. Perquè la fragilitat ja no és només d’ús, sinó de prestigi, de consciència, de centralitat cultural. I en aquest context, tornar a Roig és gairebé un acte de resistència. No pas nostàlgica, sinó intel·lectual.
El pròleg d’Anna Pazos hi posa una capa més: la d’una generació que ha hagut de redescobrir Roig fora del cànon domesticat. Pazos la desmunta i la torna a construir: ni icona plana ni figura obligatòria d’institut, sinó veu viva, incòmoda, amb una intel·ligència que s’escapa de qualsevol etiqueta fàcil, en una mena de testament literari, ja que Roig escriu durant el temps de malaltia.
Ho fa dialogant amb una tradició que Roig mateixa també convoca: George Orwell, Virginia Woolf, Natalia Ginzburg, Joan Didion…, tota una constel·lació d’autors i autores que entenen l’escriptura com un lloc de pensament, no com un simple exercici estilístic.
Perquè Roig, en aquest llibre, no fa teoria: es despulla. Escriu des del dubte, des de la contradicció, des d’aquesta idea —tan poc èpica i tan necessària— que escriure no és una missió divina, sinó una barreja de necessitat, ofici i tossuderia. “En acabat, descobreixes que escrius perquè et dona la gana.”
I en aquesta frase hi ha més veritat que en moltes poètiques solemnes.
El llibre és ple de moments així: brillants, incòmodes, fins i tot una mica desvergonyits. Roig desmunta el mite de l’escriptor maleït, es riu dels tòpics –droga, alcohol, genialitat turmentada– i reivindica una cosa molt més perillosa: la lucidesa. Escriure no és patir més que els altres, ve a dir-nos, sinó saber mirar millor. O pitjor, depèn de com es miri.
Al centre hi ha la seva idea clau: la literatura com a mentida necessària. “La mentida, és a dir, la literatura, és una droga.” I aquí Roig no demana perdó: escriure és enganyar per dir una veritat més profunda. És fer creïble allò que no ho és per explicar allò que sí que ho és.
Però si hi ha un capítol que avui ressona amb una força especial és “Del «ja no» a l’«encara no»”. Aquí és on emergeixen, amb tota la potència, aquells ulls de dona que donen títol a aquesta ressenya. Roig hi traça una mirada que no és ni resignada ni triomfalista, sinó en trànsit. El “ja no” d’un món que s’acaba —patriarcal, literari, cultural— i l’“encara no” d’un espai que tot just s’està construint. És un territori incòmode, sense certeses, però també radicalment fecund.
Aquí és on la seva escriptura es torna clarament feminista, però sense eslògans. Roig rebutja la dicotomia entre la Gran Literatura –masculina, universal– i els “assumptes de dones” –menors, domèstics. Ho fa com ho fan les bones escriptores: escrivint. Situant-se en aquesta tradició que passa per Woolf, però també per Mercè Rodoreda, i que entén que la mirada no és neutra. Que escriure des d’un cos, des d’una experiència, des d’una llengua, no és una limitació, sinó una força.
Aquesta és la famosa “mirada bòrnia” que apareix al llibre: un ull que mira el món i un altre que mira endins, cap a la memòria, cap a la pròpia condició. És en aquesta tensió on Roig construeix una de les seves idees més potents: la literatura com a espai de desdoblament, de conflicte, de veritat incòmoda.
També hi ha la llengua. Aquí apareix, fent com qui no fa, però amb tot el pes, l’enyorat Jesús Tuson. Roig no el cita per fer bonic: el necessita. Per pensar el llenguatge, per entendre que escriure en català no és només una opció estètica, sinó una manera d’habitar el món.
Llegit avui, això punxa. Perquè la llengua catalana viu un moment de retrocés evident, i Roig ens recorda que sense llengua no hi ha mirada, i sense mirada no hi ha literatura.
El llibre és també un mapa de referències: de Gustave Flaubert a Fiódor Dostoievski, d’Anton Txékhov a Walter Benjamin. Però no és erudició: és conversa. Roig parla amb ells, els contradiu, els utilitza, els posa al seu servei. I en aquest diàleg constant construeix una veu pròpia, que no demana permís.
Després hi ha el llegat. La Roig que mor massa aviat, amb només quaranta-cinc anys, i que deixa aquest llibre com una mena de testament sense solemnitat. Un llibre que parla de literatura, sí, però sobretot de vida: de memòria, de desig, de culpa, de llengua, de ciutat.
Potser per això aquesta reedició és tan oportuna. Perquè ens recorda que la literatura catalana no és només una tradició a conservar, sinó una tensió a mantenir viva. I Roig, amb la seva mala llet elegant i la seva intel·ligència sense concessions, continua sent una de les millors maneres de fer-ho.
Llegir-la avui no és un exercici de nostàlgia. És una forma —potser una de les poques que ens queden— de no abaixar els ulls.
