Joan Tocabens i Rigat (1940, el Pertús) és un escriptor nordcatalà del Vallespir. Cap gènere se li ha resistit… Narrativa, poesia, conte, teatre, assaig, periodisme i pedagogia, ja que va contribuir a publicar els primers manuals escolars de català a la fi dels anys setanta.
Professor de castellà i fervent defensor del català, la llengua familiar, va ser el primer a donar classes i formacions de català a l’Escola Normal, a una època en què les llengües dites regionals eren estrictament bandejades de l’escola. Una altra de les seves facetes és la de lletrista de Jordi Barre, un dels cantautors més emblemàtics de Catalunya Nord (1920-2011).
Tocabens és un apassionat de la muntanya i els seus llibres transmeten tant la força de la natura com els valors que desperta en l’ésser humà. Ha dedicat la seva vida als Jocs Florals del Rosselló, dels quals n’és secretari.
M’acull a casa seva, al Pertús, no lluny d’aquella casa familiar situada al Carrer de Dalt, on ha viscut tantes aventures amb els companys. En són testimoni literari: A l’ombra de Bellaguarda (1984), Records en blau-blanc (1994), Esgarrapades i pinyols a l’ombra de Bellaguarda (2004). La primera conversa se centra en els animals de companyia. En parla amb tendresa…, els dibuixa, els cuida, fins al punt que s’ha convertit en el veterinari del carrer! I és així com comença una entrevista amb un ésser sensible, empàtic, agraït, de mirada afable i somriure sincer.
Quan neix aquesta necessitat tan vital d’escriure?
Vaig començar molt petit, als set anys. A ne jo, me van fer seguir l’ensenyament Freinet, miraven de fer actuar molt més les criatures. Teníem una revista a escola, se deia Bellegarde. I jo, ben segur, sempre hi tenia algun text i això, me va donar ganes d’escriure. Aquest soc jo…
Se posa les ulleres per retrobar el seu poema a l’interior de la revista:
Janot, sí, Janot Tocabens, “La piqûre de scorpion”.
He de dir que el meu pare escrivia. Tenia un oncle que escrivia, era germà de ma mare, va morir a Teruel, sota les bombes alemanyes, no van trobar el cos. I el meu germà també escrivia. Deu ser una arrel que tens, aquestes ganes d’escriure.
Per què és important d’escriure?
Me desfoga molt, d’escriure. Soc molt sensible al paisatge, a la natura i de cops, el sol fet de veure una posta de sol, uns colors, me dona una inspiració. Fins i tot, de cops, venia amb cotxe i tenia sempre el paper a tocant i escrivia perquè engegava dos o tres versos. Me deia: “Si no els escrius, els hauràs descuidat”.
Això i també les ganes de fer país, em van donar ganes d’escriure. A més, he tingut gent que m’ha ajudat molt: l’Antoine Cayrol –el pseudònim del qual era Jordi Pere Cerdà– i en Pere Verdaguer.
En Cayrol, quan tenia la llibreria, hi anava a buscar llibres i conversàvem. Jo li explicava coses i me deia: “Ho hauries d’escriure això!” Me va donar ganes, primer de participar als Jocs Florals, tenir premis. Primer vaig escriure a L’Almanach Català, durant més de vint anys, sempre hi feia textos. Anava a casa del Pere Verdaguer i sempre m’animava quan jo publicava una cosa. Jo sempre he dubtat. La primera lectora que tenia, era la meva mare. I pobra dona, no podia dir que era dolent, lo que feia jo [somriu amb tendresa].
Doncs, tots aquests elements fan que vaig escriure i vaig anar continuant.
I la primera novel·la?
La primera novel·la va ser A l’ombra de Bellaguarda, a l’inici dels anys vuitanta. Després, pràcticament, cada any o cada dos anys, publicava sigui poesia, sigui novel·la, sigui teatre. Perquè també és una cosa que m’interessava, el teatre.
A l’ombra de Bellaguarda: hi ha entorn, natura, infància, llengua catalana. Són aquests els propòsits que volia plasmar a la primera novel·la?
Sí, i també volia plasmar el català d’aquí. Era un moment on molta gent ho rebutjava, sobretot gent d’aquí, els vull pas nomenar [gest de decepció], però ara han girat la camisa [riu] i fan rossellonismes.
A l’ombra de Bellaguarda, feia parlar la gent que conec, els companys. Naltres teníem el català del Pertús i volia que això aparegués. I aquí, en Pere Verdaguer també va ser molt obert. En Jordi Pere Cerdà, no en parlem, perquè me va explicar que la primera vegada que va enviar els seus quaderns a Barcelona, l’hi van corregir i ell no va volguer. Els va dir: “No no no, jo vull que poseu lo que he escrit.” I doncs, tinc aquesta voluntat, també.
La norma ortogràfica de la llengua catalana, no ha sigut un fre perquè aparegui aquest parlar real i d’infància en altres de les seves obres.
No, mai. A nivell d’ortografia, respecto la norma. Però en l’escriptura, si aquí tenim un localisme, el posi. Me recordi, que cada vegada a El Punt, feia un petit article. Haviï posat “el merle” i una senyora me va escriure: “Senyor Tocabens que respecto, tindria de respectar la norma que vol que ‘merla’ sigui femení”.
Vaig trobar la referència sobre l’Alcover Moll i una altra de quinze setze i qualque (1500), com que ‘el merle’ era masculí [riu]. Li vaig respondre que no tenia cap ganes de me burlar de la gent del sud i que era la meva manera d’escriure.
I aquí mateix, va passar una cosa estranya, és que el Joan Coromines, ja vell, va llegir aquest article i un altre que se’n deia “El cucut”. Va enviar una carta a El Punt. Me deia que se n’anava cap a la Vall d’Aran, que seria a Perpinyà tal dia i que me volia conèixer. Ens vam trobar a la Llotja amb el Coromines i el seu germà. Ja era tot corbat, tenia 84-85 anys, el moment on començava de fer l’Enciclopèdia.
És possible que el català local inclòs amb trets fonètics, a les seves obres, hagi discreditat literàriament la seva obra?
Per certes persones…, per exemple l’escriptor Jordi Carbonell. Quan me vaig presentar al premi de la Vila de Perpinyà, la primera cosa que va dir és que era pas escrit en bon català. Vaig tenir ecos per l’Antoni Cayrol. La primera vegada, haviï presentat El gat fagí. Històries de l’Albera. Molts l’havien seleccionat i el Carbonell va dir que no.
És l’any que la Renada Laura Portet va guanyar el primer amb la seva toponímia. I la segona vegada, el que me va estranyar és que el Modest Sabater, secretari dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or, que era molt partidari de la llengua dita correcta, va dir que me l’havien de donar. Me van donar el premi, però Carbonell encara feia peus i mans perquè no el tingués.
Va ser l’any 1985?
Sí. Vaig presentar primer A l’ombra de Bellaguarda, emprés El gat fagí i el tercer va ser Quan sagna el Llobregat.
Precisament A l’ombra de Bellaguarda ens endinsem en els clans del poble del Pertús, fragmentat en dos. I la mainada té molt clar de quin band se posiciona.
Per nosaltres, al Barri eren espanyols i per ells, érem francesos. Érem tots catalans! Hi havia aquest odi del fet que eren franquistes, els pares. L’odi dels pares, entre ells, se repercutia en la mainada. No hi anaven pas amb cullerades, les patacades que ens fotien… Jo tenia la reputació de ser molt llest [riu]. Els he forat el cap perquè no els visavi les cames, els visavi sempre la cara. Hi va haver un que va dir: “En Janot m’ha crevat l’ull”.
Els pares se n’anaven a plànyer al meu pare. I ell, els deia: “Són mainada, que s’arreglin entre ells”. Era jo qui repartia llenya, més que no me’n repartien a ne jo [riu]. I teníem tot un grup, tota la mainada dels del carrer de Dalt, una colla de nens de la meva edat. Jo feia un xic el cap d’equip.
La mainada d’A l’ombra de Bellaguarda defensa uns ideals, una identitat i la llengua de tothom era en català?
Sí sí sí, segur.
Quan comences a fer servir el francès?
Jo el francès, el feia servir a escola, a classe. Però a fora, tot era en català.
Amb els meus pares, tinc pas record d’haver parlat un mot de francès. Me demani si la meva àvia paterna sabia parlar francès, i això que era del Pertús, baixava de l’Albera.
El meu avi patern, el vaig pas conèixer, se va morir que jo no havia pas nascut.
El primer contacte amb el francès, va ser a l’escola.
Ben segur. Me fa pena, n’hi va haver una colla d’ensenyants que van ser en contra del català. Jo, per exemple, vaig tenir un mestre que al contrari, va ser molt obert, en aquest nivell.
A escola també teníem els enemics del sud del poble [riu], que venien a classe amb nosaltres. Te feies un tip de riure perquè nosaltres, el francès aviat el vam practicar fàcilment. Els del sud devien tenir moltes dificultats.
S’ha fet algun cop la pregunta: he d’escriure en francès o en català?
Mai m’he plantejat això. Sempre he pensat a escriure en català i he pensat en català. I m’arriba molt sovint. Si fas poesia lliure és una tasca molt difícil, la de traduir. Jo sempre he pensat les meves coses, en català.
Tornant a A l’ombra de Bellaguarda, se pot considerar que Esgarrapades i pinyols n’és la segona part. Per què tornar-hi?
Sí, perquè hi havia matèria que no havia explorat la primera vegada i m’hagués fet un llibre doble. Totes aquestes expedicions que vam fer pel riu que puja per aquí, el Llobregat… Les històries que explico quan havíem anat a pescar al riu. Eren aventures reals, els companys s’hi van reconéixer tots [riu].
Al llibre, retrobem els membres de la seva família.
Jo tenia una àvia extraordinària, li dèiem la Petitó, era petita. El meu pare li havia fet un hort. Aquesta és la casa dels meus sogres, la meva casa és més a baix, la casa on vaig néixer. A baix vivia la meva àvia i una tia soltera.
A la meva àvia li agradava fer foc a terra i el meu pare li havia fet un petit casot, al fons de l’hort, on se podia fer foc. Remenava les brases amb les mans. Mai ho he vist a fer. Deia que era perquè tenia un do, i el tenia perquè jo ho havia provat i m’havia cremat.
Hi anàvem sovint. Tenia una grossa butaca i nosaltres sèiem en una petita cadireta i ens explicava una colla de coses.
El seu germà Lucien apareix com a protector.
El meu germà era una força de la naturalesa. Era protector, sobretot per mi, contra els de la seva colla que nosaltres els dèiem els Grossos. El meu germà tenia tres anys més que jo, els seus companys me volien fotre i ell s’interposava.
Vam tenir només, amb el meu germà, un problema greu. Era un excel·lent alumne, va fer uns estudis en grec, en llatí, tot ho dominava i quan vaig arribar jo, els professors que ja havien tingut el meu germà, me deien: “Vous ne vous ressemblez pas à votre frère”. Sobretot en matemàtiques [riu].
Mon germà escrivia molt bé, en català també. Va ser premiat vàries vegades, als Jocs Florals.
Quan sagna el Llobregat, què vol explicar amb aquesta novel·la?
No sé si te’n recordes del personatge dolent, el Monget, el cap dels contrabandistes. És una rèplica d’una persona del Pertús, que es deia Pujol. He retrobat que havia estat empresonat a França. No era pas solament mercaderia, hi havia segurament contraban de drogues, d’or i de calés. Aquest personatge era un xic la història del Pertús amb el contraban, passaven més aviat en cotxe perquè abans se feia en cargues.
Passaven de mas en mas, anaven a Morellàs, per exemple, amb cargues de 25-30 kg. En aquell moment, als anys 60, ja era acabat això, el contraban se feia per cotxe. I aquí al Pertús hi havia un subterrani que passava del barri francès al barri espanyol.
I en la novel·la del Llobregat, és un xic això.
Qui és el Joan, el masover?
El masover soc jo [riu]. Soc un xic jo, amb les ganes de caminar, coneixedor de la caça, el que explico de les terres, dels coloms, tot això és part meva.
En aquesta frontera retrobem un ésser humà sentimental, empàtic, amb ganes de justícia. Igual que a la novel·la El Puig del Taure. El protagonista lliura una batalla contra el contraban a la frontera amb Itàlia, a El castell de l’esparver el protagonista, des del baluard, vigila la frontera, la seva frontera.
La frontera m’ha marcat, ens ha marcat a nosaltres, aquí. Vius en un poble dividit en dos, per una frontera. Actualment, la frontera la passes com vols. Jo, del meu temps, te calia un “passe”. Calia que no fossis inscrit en un partit comunista. Ja, els “grisos” que tenies aquí, vigilaven. No me sentia tranquil quan anava de l’altre band.
La meva àvia vivia a tocant de Figueres, a Biure d’Empordà. Pobra dona, per anar a vendre quatre patates i dos conills a Figueres, tenia menester d’un “passe” de la Falange. Anava a peu, de Biure a Figueres, són 6 km. La frontera l’he viscuda profundament és per això que en els meus llibres surt.
A L’engranatge, la societat opressiva revolta al protagonista. Per què ens retrobem tal condició política i humana?
Sí, és perquè en una societat se reprodueix un clima i un estat de les coses contra les quals intentes reaccionar. Existeixen vàries maneres de reaccionar davant dels problemes dels obrers, dels problemes de la llengua i això fa que hi ha reaccions violentes.
Ara ho tinc més clar, he conegut gent que va desaparèixer al quaranta, quan hi havia els alemanys, aquí. Van desaparèixer perquè havien estat denunciats per gent del Pertús… Eren pare i fill. I sabes on van acabar, després? Els van trobar al fons de les Gorges de Galamús. Els serveis francesos els van enganxar i els van fotre allà, tots dos. El relat espanyol diu: Los comunistas han matado… Mes, eren gent que havien fet espionatge per als alemanys i per als espanyols.
La frontera només se va tornar a obrir al 47, jo era bastant grandet i me recordi del clima. Teníem uns filferros espinosos que partien de la meitat del poble, baixaven completament fins al fons i que no te permetien passar del costat espanyol. Permetien només la gent del Pertús, els coneguts. I quan se va obrir la frontera, hi hagué algunes persones que se van retrobar a la presó.
En parlàvem sovint amb l’Antoni, el Jordi Pere Cerdà, és un poble que és tot un món, molt particular. La gent se creu que al Pertús hi tens mil habitants. De fet, hi ha cinc-cents setanta francesos i de les famílies antigues, hi ha seixanta persones. Tots els altres viuen a la Jonquera, a Figueres, de l’altre band.
Parli’m de les classes de català a les escoles de Catalunya Nord, vostè n’és a l’origen!
Sí, vaig tenir les primeres classes de català des que vam poguer amb la llei Deixonne, hi ha una colla d’anys. Vam aprofitar del fet que també se llençaven classes de castellà i com que ja tenia els dos barrets, vaig aprofitar per començar també amb el català.
De seguida vam tenir mestres que deien: “Sí, jo ho podria fer mes el meu català és pas bo”. I jo els deia: “Sí, el teu català és bo, és català rossellonès.” Va caldre anar a buscar més gent i poc a poc vam tenir seminaris, estades formatives, on teníem una quinzena, una vintena de mestres, a petita escala.
Quin any era?
Devia ser l’any 1976 perquè vam fer això amb l’Elena Cayrol i el Jordi Pere Cerdà. Primera volada és un dels primers llibres d’ensenyament del català. El problema d’aquestes primeres edicions és que si no ho revisitaves pas, la impremta feia qualsevol cosa, amb faltes d’ortografia.
Per aquestes primeres classes de català, hi havia una quinzena de professors que se podien mobilitzar per impartir llengua catalana als establiments.
Sí. El que va passar és que la majoria d’aquests mestres eren a final de carrera i a un cert moment, se van esgotar. Els que arribaven, ja no eren pas tan implicats i va ser difícil de mantenir.
Qui mobilitzava i acompanyava aquests professors?
Era jo, amb els consellers pedagògics. En aquell moment en tenia tres, la Teresa Gibert, el Francis Manent i el Roger Rull. He vist amb plaer que havien tornat a anomenar un segon conseller, darrerament.
Se deia que cap allà als anys vuitanta, hi havia un terç dels alumnes que feien una hora de català en horari lectiu. Ve a ser una minsa tercera part.
Sí, era això, poca cosa.
Era conscient que en aquell moment estava engegant un motor per la llengua i la identitat catalanes?
Sí, de seguida. Jo pensi que un país se fa amb la llengua. Si perds la llengua… Sovint la reacció comença amb la poesia, i quan la cosa va a millor, se comença a passar a la novel·la. Si hi ha novel·la, ja vol dir que hi ha un fons.
Vostè ha estat un indispensable, una peça clau!
Potser pas en aquest punt, però sabiï que feia servei per la llengua i pel país. Jo soc profundament català, pensi en català, no tinc pas un pensament en francès, mai.
De seguida vam dir, no cal simplement ensenyar, cal donar material i el material el podem fer nosaltres. Hi havia tota una feina que se va fer progressivament per entrar dins del corrent normal. Amb la circular René Haby, la primera reglamentació que permetia d’ensenyar més català, vam anar a París. El Joan Becat també s’havia implicat molt. Vam funcionar com vam poder. Sempre mirant d’estirar.
Vam tenir inspectors d’acadèmia que van ser bastant favorables, el Pasqual en particular, que ens havia ajudat molt. D’altres eren més reticents. De gent que ens destorbessin veritablement, no en vam pas tenir. El nostre problema és que no hi havia prou ensenyants però era urgent que se tirés endavant.
La classe es feia en immersió total.
Immersió, sí.
Una altra de les seves tasques importants i rellevants és la col·laboració amb el cantant perpinyanès Jordi Barre.
La col·laboració amb Jordi Barre, va començar quan jo vaig publicar poemes amb Poemes d’Alba a Crepuscle. És el Jaume Queralt que li va portar aquest llibre, l’any 82, on hi havia “Cançoneta blava”, “Cançoneta rosa”. Ell, de seguida, va fer un aire sobre “Cançoneta blava” i emprés un altre. “He pensat a tu”, “Les violes per tu”, “Cançó de bressolar somnis”, tot això ho va posar en música. “Amb la força de l’amor”… És sobretot a partir dels anys 88.
En Jordi Barre tenia el costum de treballar amb Joan Cayrol, escrivia a partir de la voluntat del Jordi. Mentre que amb jo, no va pas funcionar igual [somriu]. Jo, potser li vaig fer un poema, un cop. Me va demanar : “M’hauries de fer un saucisson”.
Li vaig dir: “Què és un saucisson?”
Diu: “Un saucisson és una cançó que a la gent, les paraules i l’aire els hi queden al cap.”
Normalment, jo feia els poemes i ell feia la tria. Sovint me telefonava i me deia: “Escolta, té, he posat música a això.” I m’ho cantava al telèfon.
Jo, ben segur, ho trobava bé perquè tinc un sentit musical. Molt sovint, els poemes que el Jordi va posar a música, jo ja els hi havia posat una música meva, sabes. Lo que feia el Jordi no s’allunyava pas massa del que jo havia sentit. Funcionàvem així amb el Jordi.
Quina cançó era el saucisson?
Del Jordi Barre, tinc 86 textos musicats. 17 CD, sí sí. Sobre aquest disc Camins d’Amor, haviï fet “Vers la llum”, “L’Amor”, “Tancant els ulls”, “Fins al cor” i el saucisson va ser “País, terra meva”. Per aquest, va passar comanda i per a tots els altres, és ell que els triava. Vam treballar 25 anys.
Quants llibres ha publicat a compte d’autor?
En total he publicat 34 llibres: 10 reculls de poemes, 14 novel·les i 8 llibres sobre les plantes, la història, el patrimoni català de l’Albera, i 2 de teatre historico-musical. I a compte d’autor, tinc publicats aquests reculls de poesia: Poemes d’Alba a Crepuscle, Ebri d’espai, Cosmos i caos, Amor tramuntana, Entre núvols i clarianes, Poemes de cargol a ocell i Arbres.
És en Joan Tocabens un escriptor oblidat?
Jo soc pas d’aquella gent, que sempre se planyen [somriu]. Tenia un portaveu que m’anava molt bé, en Jordi Barre. Tant com en Jordi Barre va ser viu, en Tocabens sortia, si vols. Ara només se parla de Joan-Lluís Lluís i de Joan-Daniel Bezsonoff. Mes un escriptor és pas mai oblidat.
Jo per exemple, sé que al sud, hi ha gent que me coneixen bé, a Occitània també, me pensi pas desconegut. La gent que són del tema, per exemple la Miquela Valls, quan escriu i sabem quant pesa, de jo en diu bé. Ja en tinc prou. Que sigui un palatreco que no ha escrit tres ratlles, que m’oblidi, me’n foti.
