Oriol Pi de Cabanyes (1950), de Vilanova i la Geltrú, ha publicat el seu primer i únic llibre de poesia, Haikus i altres poemes. El seu anterior llibre, L’au de Minerva, un dietari de 1994 i 1995, està nodrit de referències literàries i culturals, amb observacions i apunts de la natura i de la realitat quotidiana. Al llarg dels anys, ha compaginant l’escriptura, la docència i la gestió cultural.
És autor d’una obra dilatada, amb més de quaranta títols. Ha registrat diversos perfils, des de novel·lista, assagista, dietarista o biògraf. Va sobresortir, de ben jove, amb la novel·la Oferiu flors als rebals que fracassaren, que va guanyar el premi Prudenci Bertrana 1973. També ha col·laborat escrivint articles a Serra d’Or, L’Avui o La Vanguardia.
Has publicat un llibre de poesia. Com ha estat el procés? És un recull que has anat fent amb el temps?
Ah, sí, sí, amb el temps… He escrit aquest centenar i mig de haikus sense haver-m’ho proposat gens, gairebé sense adonar-me’n. Podia no haver escrit res. Però mentre els vivia no podia evitar que em vinguessin al cap les paraules amb què condensar “allò”, en principi inefable. I reduir-ho a llenguatge.
La pura experiència de l’absolut no sembla comunicable. Però els escriptors, i jo en soc, sentim aquesta necessitat de percaçar la realitat amb paraules. No podem deixar de fer-ho ni quan dormim. Així que un bon dia em vaig adonar que tenia una bona col.lecció de haikus i que valia la pena de donar-los a conèixer.
Si més no perquè, testimoni com són del meu entorn natural, també reflecteixen el meu paisatge interior. I perquè són escrits en un català volgudament genuí, com el de Foix. I potser a finals de segle ja no serà entès més que per una minoria.
Amb la poesia, què has volgut expressar que no hagis trobat en els altres gèneres?
Doncs aquesta condensació que et deia, aquesta brevetat expressiva, aquest minimalisme. La meva tendència natural és la del prosista, la del cronista, la de qui defuig l’ambigüitat i allarga l’explicació per fer-se entendre, argumentant, donant dades, precisant tant com es pugui.
La tendència natural del poeta és tota una altra: la de l’impacte emocional que es desplega verbalment.
La poesia no vol ser unívoca, com la prosa. No defuig l’equívoc, ni els dobles sentits, que el lector ha de desambiguar. Al capdavall, la poesia és un art de la incertesa i de la fragilitat de la raó.
Tota poesia és destil·lació d’una experiència sensible més o menys racionalitzada. Condensa en paraules un esperit volàtil. Com en tota obra alquímica, és un procés de dissolució i de coagulació que es cou a foc lent. En el cas dels haikus, de dissolució del jo i d’eternització del present.
Com a lector, què és el que realment t’agrada de la poesia?
La profunditat del sentit, que tingui alçada metafòrica, simbòlica. La poesia que transcendeix una experiència en alguna mena de missatge. Que pugui tenir alguna mena de ressonància diguem-ne “moral”, encara que aquest mateix mot i el que representa ja no siguin del gust de la banalitat majoritària.
Allò que aprecio sobretot en la poesia que llegeixo no és tant que soni bé o que jugui bé amb la musicalitat de rimes i ritmes sinó que em transmeti un coneixement, una saviesa. La poesia sapiencial.
Suposo que conviure amb una poeta, com ara la Teresa Costa-Gramunt, t’ha ajudat a l’hora de trobar la poesia.
Trobar la poesia? És divertit el doble sentit que el verb “trobar” té ja des de l’època de grandesa dels trobadors!… És com el jouer francès: jugar i interpretar alhora…
El que m’ha ajudat és haver-nos trobat ella i jo un dia de fa més de trenta anys. Que ens haguéssim reconegut en sintonia i estimes compartides. I que ens mantinguem en comunicació espurnejant. La nostra vida en comú és un constant festeig d’idees!
No sé si era d’Ors que deia que quan millor pensava és en diàleg. I també és en diàleg quan millor sentim, no? Com ja consta a la dedicatòria impresa d’un dels meus llibres, Teresa em ve a ser, per dir-ho com Horaci però en català, la meitat de la meva ànima.
En els teus haikus es percep una concentració de saviesa, de reflexió, sobre el pas del temps.
Sí, sobre el temps que passa i sobre el temps que no passa… No és un desig que tots tenim?, que el temps s’aturi en un present immortal, com immortals ens voldríem nosaltres? Ep! Immortal de vida eterna i no de mort eterna.
És allò del Faust de Goethe. I de Maragall al “Cant espiritual” quan diu que ell no entén aquell qui mai ha tingut cap moment a què dir “atura’t!” sinó només –ai, ai, ai!…– al moment –o al missatger– que li duu la mort…
Home! Humà, massa humà… Com Sant Pere en el dia de la Transfiguració, en aquest passatge del poema Maragall expressa el desig de romandre aquí baix a la terra per sempre… Ell, que voldria aturar tants moments de cada dia per fer-los eterns en el seu cor…
També s’hi percep amor i respecte.
És també la teva mirada de poeta, Santi. Mires amb bons ulls… I deixa’m fer notar que en català el haiku –pronunciat amb hac aspirada– té 4-6-4 síl·labes i no 5-7-5, a la manera dels castellans.
“Tot és aquí”, ens dius. Som conscients del que fem, del que podem fer, o del que realment som per no fer tant?
No. No en som conscients, del que és viure cada moment, cada instant en plenitud. El mindfulness, que en diuen. Cal posar consciència en tot el que fem. Perquè la naturalesa no necessita pensar-se. Simplement “és”. Però nosaltres no som només naturalesa.
Més que la natura, el que ens fa humans, sobretot, és la cultura, aquest continuat esforç de sobreviure més enllà de les estrictes necessitats del cos. És la cultura, que es crea i es pasta mitjançant la paraula, allò que més ens humanitza.
Hi ha diversos haikus on descrius albes encalmades, de notable bellesa, amb paisatges de vinyes.
Són instants viscuts com si el temps no existís. El haiku, com a forma poètica emanada de la sensibilitat oriental, ve a ser com una píndola d’intemporalitat.
“Un haiku és / allò que està passant / ara i ací”, ben interpreta Ponç Pons el sentir de Matsuo Basho. Vaig voler aquesta divisa d’inici al meu recull. Al costat de l’afirmació de J.V. Foix: “Tot és ara”. I de la pregunta de Rilke: “no soc en mi mateix dins allò més Gran?”
T’agrada matinar? Quins hàbits tens a l’hora d’escriure?
Sí, soc més aviat matiner. De fet, migparteixo la jornada en dues parts. Faig uns horaris diguem-ne monacals. No me’ls facis detallar.
Ara em ve al cap que el pare Massot t’indicava les hores amb els minuts exactes de matí i tarda en què estava disponible si el volies telefonar. Era la seva una vida molt pautada. Però ell era un grandíssim treballador i jo no ho soc, perquè tinc una mica massa de tirada a la contemplació. I a la reflexió introspectiva. I a la dispersió!.., que és el gran perill dels qui ens sentim posseïts per l’eròtica del saber. Soc un tastaolletes: una cosa em porta a l’altra i no focalitzo tant com caldria.
Tendeixo a procrastinar, a fer el ronso abans de posar-me a l’ordinador. M’agrada molt més llegir que escriure. Sorprenc un amic que no s’ho creu quan dic que escric tan poc com puc. Però tot lo dia estic escrivint!, encara que no escrigui… Les paraules em ronden en tot moment, com si volguessin sortir del magma sense sentit i, a partir de mi, ordenar-se en un text.
No segueixo cap ritual especial. No sé mecanografia. Tots els meus llibres, que ja són algunes dotzenes, s’han fet picant el teclat amb dos dits.
També tens una predilecció poètica per la natura i els canvis del temps. “Matí cendrós, migdia fosc, grisenc, nit emboirada”.
Sí, el haiku és una forma poètica que expressa la vivència d’una naturalesa i d’un temps relligat, on present, passat i futur són tot u, com un continu, sense principi ni final. A diferència del sonet, per exemple, que és una forma poètica que pot quedar-se en la mecànica, o en la retòrica, el haiku, si el volem respectar en la seva essència original, està lligat a una vivència d’un temps que no passa. Perquè, en el fons, tot és present.
La memòria sempre és melangia?
No. De vegades enyorem alguna cosa o circumstància que hem idealitzat i, segons com, més valdria no tenir-ne cap mena de memòria. Perquè si comparem l’ara mateix amb aquell passat que crèiem feliç és possible que el record ens faci sentir el dolor de la pèrdua. La nostàlgia, com ja indica la seva mateixa etimologia, és dolor.
Al temps passat no hi podem tornar si no és en el record, que tant pot ser dolç com amarg. I ara em venen a la memòria aquells esplèndids versos de Joan Alcover: “Faune mutilat, / brollador eixut, / jardí desolat / de ma joventut”, en què evoca un passat feliç. Però també es dona una enyorança tràgica com la del mateix Alcover quan se li han mort dona i dos fills: “jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort”.
Plànyer les pèrdues és humà, sí, però és millor no recrear-se en la melangia. I mirar endavant, tot procurant viure en harmonia amb tu mateix, amb els altres i amb l’entorn. Hi ha qui diu que no s’ha de tornar mai als llocs on has estat feliç. Jo he comès aquest error algunes vegades i la decepció pel contrast és ara el que recordo!
Més valdria que n’hagués volgut conservar el bon record. Quan la memòria activa un record que ens fa mal és millor passar-hi de llarg. Oblidar és també necessari.
Què faríem sense saber el que sempre fem?
Vols dir que com actuaríem si fóssim sempre inconscients? Seguiríem en exclusiva l’instint. I aniríem tirant a la bona de Déu. Com les felices bestioletes i els nostres primers pares del paradís. Fins que van gosar saber i van prendre la vida a les seves mans. Encara que això els comportés expulsió i degradar-se d’àngels a humans. O caure en el temps. Aquí baix, on la vida, per tornar a fer-se en plenitud de felicitat, demana un esforç de consciència.
Ens parles de l’arribada de la foscor, la inquietud que genera. No ens acostumem massa a tot?, ja sigui en la foscor o ja sigui un règim colonial espanyol?
Ui, ui. A la foscor t’hi has d’acabar acostumant. L’ull humà té uns esplèndids sensors d’adaptació a la penombra. I també els hem de tenir en la memòria de les amenaces. Què faríem si no tinguéssim memòria dels perills de no veure-hi prou clar?
A l’Aragó han pactat un govern regional d’ultradreta que es proposa “librar a Aragón de la imposición del catalán”… I ningú de les confraries i confluències fraternes diu ni piu contra el que això té de neteja etnolingüística i d’apartheid dels ciutadans aragonesos de vella parla catalana a Fraga, a Mequinensa, a Cretes…
Tornant a això que deies de la foscor, mai no he oblidat el sentit d’esperança que tenen aquells versos d’Espriu de quan la foscor era metàfora dels anys de dictadura, contrail·lustració i anticatalanitat. “Ah, joves llavis desclosos després / de la foscor, si sabíeu com l’alba / ens ha trigat, com és llarg d’esperar / un alçament de llum en la tenebra!”.
Que bé, amb quina emoció i amb quina força ho canta Raimon! De vegades l’actualitat em retorna també aquell “cante les esperances i plore la poca fe” de la cançó “D’un temps i un país”, que recordo haver-li sentit amb emoció, a la meva adolescència, des del galliner del Romea.
Si la vida és ondulant, com deia Montaigne, i jo hi crec, tornarem a renéixer després del cop de maça i l’anestèsia.
En els teus poemes hi ha una vitalitat existencial, pura i rotunda. “Vida i jo som U, soc i no soc, tot alhora”.
Això és, com pots comprendre, una pura il·lusió de l’esperit. Però així ho sento. Al cap i a la fi, què és la literatura sinó també una construcció ideal? Encara que hi ha una veritat profunda en aquesta afirmació que tu subratlles. Tots som u amb la vida. I amb la mort. Perquè vida i mort són indissolubles, què hi vols fer…
Amb vint-i-tres anys vas assolir un notable èxit, amb la teva primera novel·la, Oferiu flors als rebals que fracassaren, amb unes vendes que van superar els 12.000 exemplars. Va ser tot un fenomen literari de l’època.
Sí, la cosa té mèrit. I més ara que sembla que és la quantitat allò que determina la qualitat. Tant vens, tant vals… La novel·la va connectar amb un bullit jove que reclamava trencar amb moltes coses. Va ser com un manifest existencial on molta gent de les noves generacions es va veure reflectida o es va sentir sacsejada.
El llibre va patir la censura.
Sí, i de manera ferotge. Vaig guanyar el Bertrana el 1972 i el llibre no va sortir fins al 1973 i amb moltes mutilacions del censor. Lúltima edició la vam publicar, amb pròleg de Joaquim Molas, afegint-hi, ben remarcats amb negreta, els moltíssims trossos anteriorment suprimits pel llapis vermell. És cosa de veure, molt curiosa.
Després vas ser finalista del Josep Pla 1975 i finalista del premi Sant Jordi 1976.
Sí. Aleshores encara creia en premis com aquells.
Com a escriptor, no has tingut una trajectòria centrada en un gènere. Vas trencar amb la teva pròpia evolució com a novel·lista?
En certa manera sí. Després d’Esquinçalls d’una bandera, que és un llibre de fragments ajustats, com un trencadís, vaig creure que havia arribat a un atzucac. I vaig deixar l’experimentalisme i de creure en la possibilitat d’una contracultura en català.
És allò de Foix que resumeix molt bé Joaquim Molas en conversa amb Patricia Gabancho: “Foix està a cavall del món de l’experimentació i el món més diguem-ne noucentista. El seu drama és que com a poeta del seu temps ha de trencar i experimentar, i com a poeta compromès amb la construcció nacional del seu país, no ho pot fer”.
Has publicat diversos llibres sobre literatura i biografies d’artistes.
A L’art, el signe i el sentit tracto de molts creadors, de Tàpies, de Miró, de Guinovart, de Fenosa…
A Gaudí, una cosmogonia vaig fer una interpretació de l’artista ben allunyada de tòpics. Una obra d’art és polisèmica per naturalesa. On la convenció vol veure un drac a la casa Batlló jo hi veig un camaleó i explico per què les màscares de la façana reforcen aquesta imatge.
En l’obra de Gaudí hi ha la representació de molts rèptils, però la beateria només hi vol veure el drac com a símbol del mal vençut per la creu de sant Jordi… I a la Pedrera hi trobo els atlants de l’Atlàntida de Verdaguer. I tantes altres coses.
A Passió i mort de Joaquim Mir tracto de la seva injusta detenció i presó tot just acabada la guerra. Mir va ser una víctima més del franquisme.
En el teu anterior dietari, L’au de Minerva, entre altres qüestions, consideres que la literatura és un fenomen de l’esperit.
Compte amb aquesta última paraula! Et diran de seguida antimodern! Esperit, ànima, transcendència… Són mots, i conceptes, avui mal considerats. Però sense esperit, sense ànima, sense transcendència, què és una llengua, què és una cultura, que és una nació?
En el dietari fas descripcions lluminoses de la teva infància.
Sí, però la memòria conscient només permet que n’aflorin algunes impressions, algunes sensacions. Com les que jo de nen experimentava al “bosc perdut” davant del casal familiar, una mitja selva que ja es devia plantar amb intenció perquè s’hi trobessin tota mena de fruits silvestres: cireres de pastor, lledons, atzeroles, serves… I gínjols!, que explico que són el que mengen els lotòfags de l’Odissea.
Allò era el nostre paradís… La infància és un lloc en el record de quan érem innocents. L’espai sense temps de la felicitat.
Reivindiques la felicitat com un fet, com un estat que pot arribar per atzar.
La felicitat és un estat d’esperit. Abans que un benestar és un benésser. Buscar desesperadament la felicitat és sovint causa d’infelicitat. No es pot “ser” feliç. Només es pot “estar” feliç.
Apuntes que estem en l’era de la post-paraula, que el llibre està en fase terminal.
Vols dir? Em sembla que el llibre en paper està resistint prou bé. Subsistirà als seus il·lusos enterradors. El que em pregunto, amb George Steiner, és si no ens trobem en una cultura que tendeix a ser un epíleg, un postfaci. La cultura de l’humanisme clàssic, vull dir, la cultura i les arts amb propòsit de coneixement, no només d’entreteniment.
De vegades tinc la sensació que ens trobem a la fi d’una època que va començar fa cinc-cents anys, amb la impremta, a la fi d’un temps marcat per la primacia del llibre. O més encara: a la fi d’un cicle de més de dos mil anys on la paraula, el logos, ha anat orientant l’exploració de la realitat.
I això per al sintagma “cultura catalana”, tal com l’hem construït fins ara, pot ser una tragèdia. Hi ha massa indicis per témer que la traducció del nostre petit món que fins ara s’ha expressat en català es troba en perill d’extinció.
A l’hora de transmetre el vostre llegat generacional consideres que us heu quedat muts.
Dic això? La nostra generació va demostrar que havia fracassat l’operació del franquisme per interrompre la continuïtat en l’ús literari de la llengua catalana. Vam crear l’Associació d’Escriptors i vam refundar el PEN.
Soc dels 8 o 10 sobrevivents d’aquella assemblea fundacional de 42 escriptors dalt d’un autocar. Els qui començàvem sentíem un gran respecte, i un gran agraïment, pels més grans.
Cites diverses vegades a Joan Fuster i Josep Pla.
Pla i Fuster són tots dos aus nocturnes. Sí, com l’òliba de Minerva, que deia Hegel que s’alçava al crepuscle, quan avança la fosca. Van posar molta llum a la foscor. Tots dos sentien l’ànsia de fixar el temps en l’espai i l’espai en el temps. Estimaven el país, la llengua, i patien per la seva continuïtat. Eren uns grans sentimentals, però se n’avergonyien i feien el cor fort.
En una entrevista vas dir que durant la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana vas conèixer a Tísner o Pere Calders, persones ja grans, que tenien esperança, que creien en el futur.
Tísner, Calders, Bartra o Rodoreda van poder morir amb l’esperança que el seu món potser no s’extingiria amb ells. I quan dic el seu món vull dir també la seva llengua…
També els sèniors de l’exili interior van poder sentir que els agraíem que ens haguessin obert camí. Mira la llista de tots els qui des de la Institució vam fer anar per tot el país com a “escriptors del mes”…
Tot i que també n’hi va haver que de vegades feia angúnia de veure’ls ansiar medalles o vocalies de club o d’ateneu. Alguns arribaven fins a perdre la dignitat. Hi havia corredisses a les cues de finestreta, de seguida que es van obrir les oficines de reconeixement de mèrits o de recompenses pels serveis prestats.
Vas ser el primer director de la Institució de les Lletres Catalanes, entre el 1988 i el 1996. Com va ser la tasca? Es van assolir objectius?
Home, vam començar gairebé de zero. I amb moltes reticències, tant des de dins mateix de l’administració com des de fora. Una part important del “sector” se somiava, i segons com es continua somiant, com un sindicat…., ja m’explicaràs. I em feien oposició com si fos de la patronal…
L’Associació d’Escriptors –ep! que vol dir també escriptores, que consti– en Llengua Catalana té avui uns dos mil inscrits. Som molts més que mai, proporcionalment. Però la relació entre l’oferta i el consum no ha crescut prou com seria desitjable.
Des dels teus càrrecs institucionals, et vas relacionar amb la Real Acadèmia Sueca. Vau treballar o vau promocionar un autor en català per obtenir el Nobel. Podem saber detalls rellevants.
Vam fer el que vam poder, que era molt poc, poquíssim. La diplomàcia cultural mou fils discretament i es guanya pes per influències i relacions institucionals. Però els amics del país del Cervantes, que tenen mitjans molt poderosos, ja es veu què fan, i com fan i fan veure que fan, en favor de la nostra llengua, que diuen que és també espanyola.
I com que no tenim gaire sentit d’estat, anys enrere des d’aquí es van fer intents molt ben intencionats, però completament inoportuns, de demanar el premi per a Martí i Pol des del Parlament de Catalunya… No dic que no el mereixés, però no era manera de fer, sinó sobreactuació per a consum domèstic. Contraproduent.
Només et diré, ja que em vols estirar la llengua, que ja fa temps que he arribat a la convicció que el Premi Nobel, tant el de Literatura com el de la Pau, és un premi dominat pels interessos geopolítics.
Tu creus que, si no convingués ressaltar els valors de tota dissidència, avui el podria obtenir un israelià de la mena d’Amos Oz com és David Grossman, un escriptor compromès amb la pau, crític amb l’expansionisme als territoris ocupats?
O un palestí amic de la Greta Thunberg?
O un indi de la mena de Salman Rushdie, explícitament bel·ligerant amb els musulmans pakistanesos o saudites?
O un armeni denunciant del genocidi perpetrat per Turquia?
O un xinès contrari a l’arrasament de la cultura tibetana?
La prudència dels acadèmics suecs que donen el Nobel de Literatura és proverbial. I a més, l’onada de correcció política i la woke de cancel·lació s’han convertit en un tsunami que ho inunda tot, de les universitats i els diaris en paper a les televisions i els digitals.
Àngel Guimerà i Salvador Espriu van estar a un pas d’obtenir-lo.
Modestament, vaig intentar establir ponts de contacte amb els suecs, sí. Al meu dietari L’au de Minerva en parlo una mica. Però una diplomàcia cultural sense Estat té poc a fer.
Ara ja sabem de sobres que el premi Nobel té molt de polític, de geopolítica. Però en les coordenades clàssiques del premi, de tots els escriptors catalans de postguerra Espriu és qui més encaixava en el premi. La seva és una literatura sapiencial. Però va tenir en contra l’hispanisme que no volia sentir ni parlar de l’Espanya plural com a Sepharad.
Quins llibres estàs llegint?
En llegeixo o rellegeixo més d’un, alternant-los segons el moment o segons l’ànim, sempre amb el llapis a la mà. Ara tinc en dansa el dietari de Ferran Sáez, l’assaig històric Ànima de República d’Aleix Sarri, el Zibaldone di pensieri de Leopardi i els últims apunts d’Elias Canetti.
