Joanjo Garcia (València 1977) acaba de publicar L’any de la boira (Sembra), una novel·la que gira al voltant de les sectes de criptomonedes i inversions en línia i com arriben als adolescents.
Garcia és un dels autors valencians més prolífics de la darrera dècada, i des que en 2013 es va donar a conèixer amb la seua òpera prima, Quan caminàrem la nit, amb què va guanyar el Premi Enric Valor, ha publicat pràcticament llibres cada any, amb els quals ha guanyat pràcticament tots els grans premis literaris en valencià. Les seues obres amb més impacte han estat, segurament, ja que això de l’impacte sempre és relatiu, Aquell agost amb punt final, El temps és mentida, Heidi, Lenin i altres amics i Els adeus del Jaguar.
Llegint el llibre, pensava, “mira, una història pensada perquè els professors puguen parlar dels perills dels criptobros i sectes similars a classe”.
Doncs no és gens la meua intenció. De fet la vaig començar a escriure el 2020, quan el tema no estava tan de moda. La vaig aparcar per diversos motius, esperant que algú l’escriuria, perquè és necessària, però com que ningú ho feia, vaig decidir-me a acabar-la.
Tens raó que molt probablement l’editorial la vendrà com tu dius i els professors que la recomanen a classe també, i és molt legítim, però si la llegeixes bé, la novel·la no va d’això, o com a mínim no només va d’això. En realitat és una història sobre la identitat. El fet de pertànyer o voler pertànyer a alguna cosa és el tema central, però cal llegir-la canviant una mica el xip.
Però jo no faig llibres per ser útils. De fet, no pense que la literatura haja de ser útil en els termes que comentaves, sinó que el que intente és fer bona literatura que faça gaudir.
Amb tot, la trama gira al voltant del procés de captació d’aquestes sectes a homes molt joves, sovint adolescents. Com va ser el procés de documentar-se?
La idea del llibre va sorgir a partir d’una sèrie documental de Carles Tamayo sobre una secta similar –en la qual m’inspire- que es diu IM Academy. Però em vaig centrar sobretot en el procés de radicalització del protagonista. En canvi, quan ja està dins, o més dins, de la secta, ací vaig necessitar una segona veu, que poguera narrar els fets des de fora, perquè era complicat explicar la pèrdua de realitat que pateixes, una volta ets dins la secta, sense arriscar la versemblança de la novel·la.
Un fet que xoca en llegir el llibre és la capacitat d’atracció d’unes organitzacions que, el primer que fan és imposar-te renúncies: renúncia als amics, a la família, a beure o menjar coses bones, a llevar-te tard…
Però és que això lliga amb el discurs a les aules, no? Als alumnes sempre els diuen allò de “esforça’t ara per poder sobreviure en el futur”. Són els valors del mateix sistema com ara la meritocràcia o la competitivitat, que estan a tot arreu, també al sistema educatiu.
Les sectes ho porten a l’extrem però el fons és molt similar; això sí: amb el seu propi llenguatge i amb un aire de modernitat.
Una altra evolució que fa el personatge és la que va cap al masclisme més tòxic. Quina és la relació entre aquestes sectes i l’auge del masclisme entre els xics joves?
Aquesta qüestió va més enllà d’aquestes sectes, però també hi és molt present i en bona mesura explicable.
El feminisme quin paper ens dona als homes? Callar. Ens demana que callem i escoltem i és un gran paper, està bé. Però què passa si li dius això a un adolescent? Potser no li ve de gust callar i llavors es lògic que es reboten. Pense que ens cal trobar un punt de vista que els canvis que proposa el feminisme siguen també atractius als xics joves, perquè ningú vol sentir-se culpable.
Al llibre és molt important el paisatge. Quina motivació hi ha al darrere?
Jo volia destacar com d’important és estar arrelat al territori. Vivim en uns temps on les identitats són cada volta més complexes i davant d’això és important arrelar-se, tant per a la mateixa gent com per al territori, ja que no acostumem a destruir –o permetre que altres destruïsquen– allò que estimem.
A la novel·la ho visualitze amb la descripció del paisatge que deies i és precisament el paisatge el que ajuda a Bernat a fer un clic i adonar-se del que està passant.
Deixant de banda el llibre en concret, hi ha cert consens que la literatura en valencià passa per un bon moment. S’escriuen bons llibres, però falten lectors. Com es pot resoldre això?
Bé, no estic segur que ho estiguem fent tan bé. Potser si realment ho estiguérem fent tan bé, ens hi aniria millor. Però el mercat el conforma molta gent, no només els escriptors, també hi ha els editors, els mitjans, els prescriptors… perquè hi ha la gent que és valencianoparlant i es posa a fer un podcast de literatura i el fa en castellà parlant de llibres en castellà. És complicat avançar així.
La clau pense és aprendre a crear fenòmens, si sabérem crear-ne, vendríem llibres com a xurros, perquè de lectors, n’hi ha, ens trobem en el moment de la història amb més gent alfabetitzada en valencià. Però com es crea un fenomen? La resposta no és senzilla, però potser el primer pas seria que, quan passa, no deixar-lo de banda, sinó ajudar-lo a créixer.
Estàs pensant en algun cas en concret?
Sí. Amb Els Dies bons, es va crear un petit fenomen. Si haguera estat per l’editorial, o per la Diputació, que el va premiar, el llibre s’hauria quedat en un calaix, i en canvi va ser la gent que es va moure. Compartir que t’ha agradat un llibre és la millor forma de promocionar-lo, ja que la gent es refia més dels amics i amigues que de les ressenyes. Però, si a més s’haguera espentat un poquet, on hauria arribat? Estaria bé saber-ho.
També posaves en dubte el tema de l’excel·lència de la literatura actual en valencià…
No estem en l’excel·lència. Ho podríem fer molt millor. El nostre deure és fer les millors novel·les possibles. Jo he intentat fer llibres moderns, amb temes actuals i arriscar en les formes. Per exemple, Pornografia de les petites coses era una novel·la arriscada i sense Sembra s’haguera quedat en un calaix.
Cal arriscar més. I cal, és clar, encertar la tecla. Noruega ho va aconseguir. És una novel·la sobre la identitat i que et fa sentir orgullós de ser valencià, cosa que ha connectat amb un públic ampli. Però com ho fas? No hi ha una fórmula matemàtica infal·lible. Cal anar provant.
Poques setmanes després de publicar l’Any de la boira, Joanjo Garcia publicava també Per què la nit? (L’agulla daurada) una ucronia que amb un fracassat intent d’assassinat de Kennedy reflexiona al voltant del mite del somni americà i els perills del conspiracionisme.
