Tot i que el títol ens podria dur a confusió, aquest no és un altre llibre més sobre el feixisme. L’era de Hitler i com la sobreviurem, d’Alec Ryrie (Londres, 1971), analitza, de manera suggeridora, com el consens moral contra el nazisme s’estaria afeblint i què cal fer-ne.
Ryrie és un historiador especialitzat en el cristianisme protestant i fa servir la religió com a element explicador també d’aquesta etapa secularitzada. No és freqüent dotar de tanta importància aquesta variable, ja que “les creus i els crucifixos han perdut molt del seu poder en la nostra cultura”.
L’autor sosté que després de la Segona Guerra Mundial hauria sorgit “l’era de Hitler perquè n’és la figura més potent, la més unificadora” i “el nazisme és el nostre principal, i potser únic, absolut”. Certament, la guerra més mortífera fou “la nostra Guerra de Troia”, un punt liminar en la història.
Tanmateix, si “el nazisme és l’encarnació moderna del mal” i l’oposició al feixisme estaria esvaint-se –“assistim a l’agonia de l’era de Hitler”–, què ens espera? Com distingir el mal i el bé? Ryrie creu, no obstant això, que no cal preocupar-se massa.
De fet, argumenta que “tenir clar que Hitler fou un monstre no és una guia adequada per al món en què vivim”. Com és conegut, el nazisme fou derrotat en una guerra total. I justa. Però els aliats també cometeren crims terribles, com ara les bombes atòmiques sobre les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki, la gran fam de Bengala o els bombardejos incendiaris sobre Dresden. “La violència no sol purificar. Molt sovint el que fa és enverinar”, postil·la.
A més, la resistència al nazisme hauria sigut, sobretot, occidental, “atlantista”, i a hores d’ara “gran part de la resta del planeta ja no vol ser esclava dels traumes històrics d’Europa”. Potser té raó en observar que, “en comptes d’un esdeveniment únic, el nazisme apareix avui simplement com un exemple extrem d’una història prolongada i constant de persecució racial i genocidis”. Tot amb tot, això implicaria el final d’aquesta era o tan sols una redefinició?
De fet, el shock que generaren els crims nazis conduí a la Declaració Internacional dels Drets Humans. Que no es respecten en molts llocs del planeta, i que siguen motiu de debat i fins i tot de disputa, no significa que no romanguen com una brúixola moral: “la humanitat és la nostra fe compartida” o, escrit de manera que ens recorda a Joan Fuster, els drets humans serien “la mesura de totes les coses”. Qüestionar-los, de fet, esdevé una mena de blasfèmia, anàlogament a com negar l’Holocaust.
D’altra banda, no hi hauria marge per al perdó o la reconciliació només perquè haguérem d’aprendre que la política d’apaivagament contra Hitler fou una errada que costà moltes vides?
Per a Ryrie, però, “el problema dels valors postnazis no és que siguin erronis, sinó que són insuficients: prims, grisos i insípids, comparats amb el sabor i la riquesa de les tradicions arrelades”. I afig, –i un es remou del seient mentre ho llig,– que “la doctrina moderna dels drets humans és com un castell de naips”, “mancada d’un fonament ferm”.
Ryrie no és relativista, però considera que cal recuperar una versió de l’ètica cristiana compatible amb l’oposició al nazisme, una síntesi que supere la guerra de valors entre dos extrems, com si foren anàlegs, els “progressistes secularistes” i els “conservadors tradicionalistes”.
Aquesta tercera via, de “civilització arrelada”, sembla més fàcil en el paper que en la pràctica, però. Quina síntesi oferim entre el dret de les dones a l’avortament i “el dret a la vida” que proposen els antifeministes? Quina síntesi entre els qui creuen que dues persones del mateix sexe es poden casar i els qui no? Els primers no obliguen els segons a res. Els altres, sí.
El consens antinazi, per a Ryrie, hauria substituït la tradició cristiana i, en concret, el llegat de Jesús de Natzaret com a “narrativa definitòria”. Així, abans de Hitler, tothom, potser tret de Nietzsche, acceptava l’autoritat moral de Jesucrist. Certament, per posar un exemple que vaig tenir a prop, mon iaio, militant de la FAI, insistia que Jesús hauria sigut “el primer anarquista”. Tot amb tot, aquest galileu jueu, real o inventat, tenia el primer terç de segle XX tant de lideratge moral?
Ryrie enyora l’autoritat moral cristiana, ja que “ara sabem el que odiem, però desconeixem el que estimem”. És fàcil discrepar-ne, en més d’un sentit. Convé no oblidar el paper que ha tingut el cristianisme en justificacions de violències massives, com són guerres, esclavatges o colonialismes. Ell bé que ho sap, però aspira a salvar aquesta tradició.
De fet, defensa que “no cal que ens definim en funció del nostre llegat, però faríem bé de no fugir-ne, o bé ens atraparà i ens cruspirà”. La tradició, tanmateix, no és una invenció? Tan saborosa és? En qualsevol dels casos, per a molts, “la salvació” ha deixat de tenir sentit. I no hi ha marxa enrere. Tanquem les dones que avorten a la presó? Restringim els drets dels homosexuals a l’esfera privada? La metàfora de les arrels ens deixa freds.
Per tot plegat, L’era de Hitler i com la sobreviurem és estimulant i molt qüestionable alhora. Un bon assaig, al cap i a la fi, fa pensar. Malgrat tot, els secularistes “dissolvents i vacus” continuen pensant que els drets humans són, encara, una guia immillorable. I la Il·lustració, amb tots els ets i els uts, sembla, senyor Ryrie, una tradició més reivindicable.
