La publicació d’un nou llibre d’Enric Iborra és sempre motiu de goig per als bons lectors. D’ençà de la publicació d’Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (2013), Iborra ha encetat una exploració —progressivament deslligada de la docència— cada cop més intensa i profunda d’allò que en el títol d’un dels seus llibres anomena l’ordre sord de la literatura, per mitjà de la lectura entesa com a experiència còmplice i via privilegiada cap al descobriment de la nostra íntima naturalesa personal.
La vida somnàmbula constitueix, ara com ara, la darrera fita d’aquesta trajectòria, plasmada en uns llibres difícils de classificar quant al gènere, a mitjan camí del dietari, la crítica literària i l’aforisme, producte de l’escriptura d’un moralista molt peculiar, que hi reflexiona sobre la condició humana i la societat a través de la literatura. Amb el benentés que això no implica usar-la com a pretext, sinó ben al contrari, com una eina fonamental de coneixement que es converteix en carn i sang de la visió del món del lector.
D’entrada el llibre aborda la peculiar relació, ja apuntada per Plató, entre escriptura i oblit: anotem les coses per a recordar-les, però el fet de confiar-les al paper convida a la desmemòria individual. Caldria entendre la literatura, doncs, com un esforç titànic de la humanitat contra l’oblit, en un món com més va més segrestat per les pantalles, però on paradoxalment la proliferació d’escriptors sembla inversament proporcional a la desaparició dels lectors i el llibre esdevé un objecte efímer, subjecte als capritxos de la moda.
Per contra, al llarg de les pàgines de La vida somnàmbula assistim a les reflexions d’un lector lúcid, minuciós i molt ben documentat, capaç de transformar l’acte de llegir en un estímul per a la pràctica de l’escriptura com a examen de consciència, perquè el contrast de les vivències íntimes amb l’experiència aliena engendra un sentit que dignifica i ajuda a enfrontar-se amb la brevetat de la pròpia vida.
Enemic de les simplificacions barroeres, Iborra fa seua la lucidesa del crític nord-americà Lionel Trilling entorn de la defensa del realisme moral com a principal lliçó de la literatura, que projecta una imatge de la vida més complexa que l’emanada de la política i la ideologia. Per realisme moral entén una actitud —no exempta d’afinitats amb l’ètica weberiana de la responsabilitat— susceptible de prendre en compte “la complexitat i la diversitat de situacions que fan impossible actuar moralment d’una manera coherent”.
En altres paraules: al contrari del que una concepció estulta s’entesta a creure, la literatura de debò no simplifica la nostra visió del món ni ens aparta de la vida, ans l’enriqueix.
Tot plegat em porta a pensar que si les posicions de Trilling interessen tant l’autor de La vida somnàmbula és perquè ell mateix s’acosta a la literatura des d’uns paràmetres morals molt similars, sense criteris dogmàtics ni partits presos, deslligats de l’exhibicionisme erudit o la mera recensió de novetats.
Ens trobem davant d’una reflexió de llarg alé, centrada en l’examen d’aquelles obres que serveixen d’aliment —per a dir-ho a la manera de Paul Valéry— i en el conjunt de qualitats que determinen la seua gestació. Així ho certifiquen les observacions dedicades a la propedèutica de l’escriptura, tant si prenen com a punt de partida els consells prodigats per estudiosos com ara Quintilià, Antoine Albalat o F. L. Lucas, com si procedeixen d’autors com ara Flaubert, Valéry o Gramsci, que en els seus dietaris i els seus epistolaris van escrutar a fons les implicacions personals i socials de l’ofici.
La conclusió es tradueix en una clara aposta personal per la concisió i la claredat, sintàctica i intel·lectual, i un rebuig del costumisme, la imaginació gratuïta i el didactisme com a principals perills que ha d’esquivar qualsevol obra literària amb pretensions de durar.
En llibres seus anteriors ja hi era present, però en La vida somnàmbula Iborra planteja amb especial intensitat la qüestió de la persistència del jo en relació amb la relectura, pràctica que amb els anys adquireix cada cop major entitat. Si se’ns apareixen sota una nova llum en cada ocasió, ho hem d’atribuir a la multiplicitat de significats de les obres o als canvis en la nostra percepció com a lectors?
Sens dubte, la dialèctica entre escriptura i oblit –o record– hi tindria alguna cosa a dir, perquè la trama sencera de l’experiència s’ordeix a partir de la intensa imbricació entre el pòsit de les vivències al transcurs del temps i l’acumulació de lectures.
En definitiva, ens trobem davant d’una obra plena de sensibilitat i perspicàcia, caracteritzada per una profunda coherència, d’aquelles que testimonien la solidesa de la literatura escrita en una llengua, més encara si aquesta es troba en condicions tan precàries com la nostra.
Per damunt de la seua factura, aparentment fragmentària, no resulta difícil detectar-hi, com en filigrana, un propòsit unificador, consistent en la temptativa d’esbrinar la figura del tapís subjacent a la capacitat de les grans obres per a transformar-nos i suscitar l’aparició de nous mons en cadascun de nosaltres. Poques activitats, doncs, tan profundament humanes com la lectura, entesa com l’acte d’elevar la vida a potències. Iborra n’ha fet l’experiència, el seu llibre pretén fer-la encomanadissa. I a fe que ho aconsegueix.
