Vicent Garcia Devís ha conreat amb solvència tots els gèneres del periodisme al llarg d’una prolífica carrera professional que ha exercit a mitjans com són RTVE, Canal 9, À Punt, RNE o El Temps. Periodista d’acció –ha estat enviat especial a les guerres dels Balcans, a la guerra del Golf o a Somàlia– de l’ara i l’ací mateix, ha entès com pocs de l’ofici que les situacions del present que afligeixen la humanitat s’arrelen en un passat que massa sovint se’ns pot fer perillosament indesxifrable.
Es pot dir que a García Devís el guia una curiositat insadollable i, sobretot, una necessitat quasi obsessiva de saber les raons i les causes que hi ha darrere de les nostres tragèdies contemporànies.
Fa uns anys, amb El Sàhara. La terra promesa (El Magnànim 2019), va abordar el conflicte postcolonial de l’antic protectorat espanyol en Àfrica. Un conflicte que ha conegut de ben prop. Més recentment, ha escrit junt amb Pau Pérez Duato El Triangle de les màquines (Afers 2023), una història sobre el passat industrial de l’Horta, en què s’entrecreuen les dades amb el relat de les vicissituds de les explotades classes obreres amb les de les grans nissagues de propietaris, com ara la dels Nolla –avantpassats de Rita Barberà Nolla– o la dels Bacharach, coneguts per haver muntat, a Foios, la pròspera Yutera Española S.A., on, per cert, va treballar d’escrivent el poeta Xavier Casp.
Ara, Garcia Devís hi torna, amb Akiva, a les peripècies vitals d’aquesta família de jueus alemanys instal·lada a València. Una família marcada tant per la fortuna com per la catàstrofe.
El periodista ha investigat la fugida des d’Alemanya el 1935 del matrimoni format per Akiva Bacharach i Franzisca Kleinhaus, amb els seus dos fills, Wolfgang Jakob i Stephanie Johanna. Angoixats per la persecució nazi des de l’arribada al poder el 1933 de Hitler, decideixen anar-se’n del país. Primer hauran de superar un seguit de fortíssimes normes i restriccions legals l’objectiu de les quals no era cap altre que el d’espoliar-los.
Fet i fet, aquestes normes concretades en fortíssims impostos i mesures per restringir al màxim l’expatriació de divises, van dissuadir o impedir a la majoria dels jueus alemanys escapar de les urpes del nazisme. El mateix règim s’embolicava en una situació contradictòriament sinistra. S’havia proposat expulsar els jueus fent-los la vida impossible però, alhora, els impedia amb la llei a la mà que se n’anaren i tot això sense comptar els impediments de les nacions que, teòricament, podrien haver-los acollit com ara Estats Units, França o Anglaterra.
Finalment, és molt possible que del resultat d’aquesta contradicció, com va explicar molt bé l’historiador Raul Hilberg, nasquera la necessitat d’exterminar uns jueus als quals ja no els quedava res, ni tenien com guanyar-se la vida, ni podien anar-se’n tampoc.
El cas és que els Bacharach, metges tots dos, tot i que desposseïts dels seus títols per a exercir, l’any 35 aconsegueixen arribar a València, sense res però vius. El germà d’Akiva, Hugo, els espera. Durant els darrers anys ha aconseguit, a força de dissimular els seus orígens i d’acumular èxits com a empresari, convertir-se en un més dels membres de la reaccionària alta societat valenciana. Els proporcionarà un confortable habitatge al carrer Martí cantonada amb la Gran Via del Marqués del Túria i a ell el posarà al capdavant d’una de les seues empreses, Industrias Abrasivas SA, ubicada a Benicalap.
Enrere quedaran els bons temps de Munich, on va formar part de la bona societat, i també, l’opressió nazi. Siga com siga, i malgrat les facilitats i l’acollida que els ha proporcionat Hugo, no serà fàcil ni de bon tros refer-se. Cal articular de nou una vida, aprendre un nou ofici, fer-se a la idea. D’altra banda, l’ambient social i polític que es viu a Espanya lluny d’ajudar a crear unes condicions favorables per a aquest nou inici només fan que despertar nous temors.
Vist tot això, als pocs mesos d’arribar a València, desesperançats, els Bacharach protagonitzaran un tràgic final que aixecarà tota mena d’especulacions en la premsa de l’època.
Garcia Devís no sols ha explicat hàbilment la tragèdia d’una família jueva benestant dels anys trenta sinó que, a través d’ella, ha guaitat a les entranyes de tot una època. Akiva és una bona mostra de periodisme d’investigació escrit amb la passió del reporter, amb les tècniques de la millor literatura.
Diu Martí Domínguez en el seu pròleg que l’autor:
“no es limita a enumerar fets ni a reconstruir un itinerari vital truncat, sinó que retorna noms, veus, gestos i silencis a aquells que foren reduïts a xifres, expedients o notes a peu de pàgina. A parer meu, aquesta és la seua contribució més valuosa: recuperar la veu dels grans oblidats i situar-la al centre del relat, obligant-nos a mirar de cara una memòria incòmoda que interpel·la el passat com el present”.
I afegeix, encara:
“En fer-ho, el llibre no sols preserva una història familiar, sinó que esdevé un acte de justícia moral i de resistència contra l’oblit, recordant-nos que darrere de cada persecució hi ha vides concretes, i que la memòria, quan és rigorosa i humana, també pot ser una forma de reparació”.
