A partir de 1946 sobre l’escena confluïren diverses ordenances a través de les quals la dictadura de Franco permetia i controlava un cert teatre innovador, dit de Cámara y Ensayo, en segons quins àmbits, però amb representacions comptades. L’evolució al llarg de dues dècades d’aquest format, teatre per a una minoria selecta, durant l’última dècada de la dictadura feu possible un clevill a través del qual va sorgir el “teatre experimental o independent”. Un corrent d’innovació teatral que encara abastà l’inici de la dècada de 1980.
Són abundants els testimonis que conservem d’aquell moviment d’arts escèniques, que veié com algunes companyies –i una pila d’intèrprets– passaven a una o altra esfera de l’escena professional; però van ser nombroses les companyies que s’hi fusionaren, reconvertiren o que desaparegueren sense a penes merèixer algun estudi o record puntual.
Al País Valencià van ser un bon grapat els col·lectius teatrals que sorgiren arreu en aquell context –de La Cazuela d’Alcoi a Xarxa Teatre, de Vila-real–, i que tingueren un vida irregular i, de fet, gran part de totes no arribaren a una professionalització plena que els permetera sobreviure fins al segle XXI.
A penes si ens han pervingut testimonis de la trajectòria de companyies com La Cazuela (1955-1980), La Carátula (1964-2013), Pluja Teatre (1972-1998), L’Horta Teatre (1974-actualitat), Moma Teatre (1982-2002) o Xarxa Teatre (1983-actualitat) i alguna més.
De moltes altres que formaren part d’aquella nouvelle vague teatral independent no en sabem gairebé res: Uevo, PTV, Llebeig, Alba 70, L’Entaulat, Tirant lo Blanc… Una d’aquestes companyies fou Grup 49 (1968-1981), del qual han parlat Ramon Rosselló, Francesc Foguet o Manuel Molins en diverses referències parcials.
Ara ens trobem amb aquesta monografia que gira al voltant de l’obra més representativa d’aquella colla d’Alfara del Patriarca, Dansa de vetlatori (1974), tot i que no és la més significativa de l’extensa obra del seu autor, Manuel Molins.
En els anys que l’espectacle rodava, el text conegué dues edicions (1978 i 1981) en l’editorial Tres i Quatre, i posteriorment ha estat inclòs en el primer dels quatre volums que apleguen el Teatre complet del dramaturg.
El llibre, Grup 49 Dansa de vetlatori, és la realització d’un vell projecte de Molins –i el de qualsevol posada en escena de referència– en commemorar els cinquanta anys de l’estrena: editar de forma el més completa possible l’esquelet del que fou el muntatge que representà una de les primeres mostres del teatre èpic al País Valencià.
El volum s’obri amb un estudi breu del crític Francesc Foguet centrat en la faula i l’estructura del text dramàtic, que gira a l’entorn de la dita Segona Germania del tombant del segle XVII i els anys previs a la Guerra de Successió. En dona algunes claus de lectura, en el marc del que Molins denomina “el cicle de l’altra memòria” col·lectiva del País valencià. El redescobriment de la història pròpia dels valencians.
El text de l’obra, que ocupa el capítol II, recupera tant el pròleg que en el seu dia realitzà l’historiador Sebastià Garcia Martínez sobre el context històric de la peça, com les “Notes dramatúrgiques” que redactà el mateix Molins, autor del text i director del muntatge –i de la resta dels espectacles de Grup 49.
Tot seguit, en el capítol III, el mateix Foguet analitza extensament les topades de companyia i autor amb la censura de la dictadura franquista quant als permisos de representació. És un apartat que es clou amb abundant material gràfic que testimonia els problemes amb els censors del règim, i que ajuden a entendre els pals a les rodes que contínuament posava el franquisme a tot aquest nou teatre que clamava per la llibertat d’expressió.
Els apartats IV –cartells–, V –Storyboard–, VI –figurins–, VII –cançons– o VIII –fotos– tenen un gran interès perquè permeten una eventual visualització mental de l’espectacle. Especial valor representen els cartells i les observacions sobre la col·laboració i complicitats de diversos artistes plàstics del moment amb Grup 49, com ara l’Equip Crònica o Modest Sanfèlix.
És aquesta una col·laboració que il·lustra molt bé les connexions entre creadors de diversos àmbits en uns anys en el quals la “creació coral” del teatre independent integrava manifestacions artístiques complementàries.
També l’apartat de les cançons, que tanta força tenen en el text, que no només inclouen les lletres, sinó també una reconstrucció de les partitures.
El capítol IX inclou una col·lecció parcial de la recepció crítica de l’obra que, atés el format de les reproduccions, resulten de difícil lectura. El llibre es tanca amb una cronologia dels espectacles de Grup 49 i una relació dels membres, intèrprets i col·laboradors que tingué la companyia al llarg dels anys.
Cal remarcar però, que el volum presenta tot un fil conductor, una veu narrativa, que és la memòria de Manuel Molins, que va explicant a cada pas les diverses parts del procés creatiu i el tipus de material que s’hi reprodueix, en bona mesura extret del seu arxiu personal, llevat d’alguns dels document procedents de la censura, exhumats per Francesc Foguet.
Com he apuntat al començament, és un llibre que recull la memòria parcial de Grup 49, centrada en un dels seus espectacles de més repercussió, Dansa de vetlatori, però que, alhora, serveix de testimoni d’una manera d’entendre la creació escènica molt representativa del teatre independent. En aquest cas, com moltes altres companyies catalanes d’aquell temps, “al servei d’aquest poble” nostre, tal com resa el subtítol del llibre.
