Hi ha experiències que no s’obliden, no perquè siguin extraordinàries, sinó perquè són vergonyosament normals. El 1983, Frank Westerman entra al Museu Darder de Banyoles i s’hi troba un home africà dissecat, dret en una vitrina, amb llança i escut, reduït a etiqueta. El cop no és només el que veu, sinó el que descobreix que tanta gent ha estat capaç de veure sense immutar-se. Ell ho deixa escrit amb una frase seca, d’aquelles que fan de martell: “Això no era un Museu de Cera.”
El llibre es presenta com una investigació —i ho és— però funciona sobretot com un mecanisme de retorn: mires el documental “El negre té nom” i, al cap de poques pàgines, tens la sensació que qui hi ha quedat exposat ets tu.
Westerman escriu en el millor to del periodisme literari: primera persona sense exhibicionisme, detall concret, ironia tallant i una incomoditat que no s’amorteix amb discursos bonics. No et deixa refugiar en el “jo no hi era”, perquè el que descriu no és una excepció: és una manera europea d’ordenar el món.
Aquí hi faig una intromissió –que el mateix llibre convida a fer–: cap al 1991, jo també vaig tenir el dubtós plaer de veure l’home dissecat al Museu Darder. Encara tinc clavats aquells ulls inexpressius, aquella mirada que no mira, però et fa sentir mirat.
Érem un grup i el riure se’ns va quedar congelat. I algú —sempre hi ha algú— va preguntar: “És un mort de veritat?” Silenci. Un silenci incòmode, que pesa. Després, la brometa de mal gust, nerviosa, i encara pitjor, perquè va revelar que la deshumanització ja estava feta. El cos ja era “una peça”. I aquí el llibre et guanya: no jutja des de dalt, et posa al lloc on t’hauries d’haver aturat.
El pròleg marca el compàs: et fa entrar al “taller” del que va passar. Allà la violència no és un crit, és un procediment. El cos és “objecte”, “material”, una construcció amb estructura interna, farciment i productes químics. Aquesta fredor té mala bava: et recorda que la barbàrie pot ser neta, metòdica i fins i tot admirada. Que la ciència, quan va amb bata blanca i amb racisme a la butxaca, pot convertir una vida en inventari.
Westerman detecta un detall que és tota una tesi: a la vitrina hi diu una cosa; a la postal, una altra. “Boiximà” o “betxuana”. Com si el pecat fos l’errata i no l’exhibició. Però del desajust en surt la frase que dona títol moral a la història: “A més dels òrgans interns, també li havien pres la personalitat.” És el nucli del llibre: quan deshumanitzes algú, primer li robes el nom, després ja tot és logística.
A partir d’aquí, la recerca avança amb ritme de novel·la d’intriga: arxius, pistes, noms que reapareixen, salts geogràfics i un narrador que s’adona que no n’hi ha prou amb reconstruir “què li van fer”. També vol entendre què diu això de nosaltres, d’Europa, del llenguatge que fem servir per mirar i descriure. El llibre és especialment punyent quan mostra com les categories –tribu, raça, exotisme, ciència natural– serveixen per fer una cosa molt útil: transformar una persona en idea i, així, anestesiar l’empatia.
Quan el relat torna a Banyoles, la mala llet s’eleva sense apujar el volum. Apareixen els arguments de “patrimoni”, les campanyes perquè “es quedi”, la por que el poble perdi una atracció i, sobretot, la sensació que el problema real no és haver tingut un home dissecat en una vitrina, sinó que a fora se n’hagin adonat. La consciència, ja se sap, entra millor quan ve amb titular internacional.
En aquesta partida d’escacs moral hi surt un personatge imprescindible: el doctor Alphonse Arcelin, que entén que la dignitat, sola, sovint no fa moure res, i que cal tocar la reputació. Mentrestant, a Banyoles, la defensa del cos arriba a límits grotescos: el “Queda’t!” com a eslògan, la idea que és “nostre”, com si la possessió pogués substituir el respecte. El tancament de la Sala de l’Home (1997) i la repatriació (2000) no tanquen el cas: el destapen.
I quan, per fi, el treuen —de nit, discretament, esquivant mirades com Jules Verreaux havia esquivat els familiars quan el va exhumar segles abans— la història encara té una última puntada de cinisme: la repatriació es fa, sí, però amb una profanació “maldestra”: li treuen boles de vidre dels ulls, retallen llavis de guix, extreuen columna metàl·lica; al final queda “massa poc per omplir un taüt d’adult” i n’hi ha prou amb un d’infantil. Si això no és una metàfora perfecta del colonialisme —endur-te el cos, retornar els ossos, quedar-te el que “interessa”— ja em diràs què ho és.
El negre i jo es llegeix de pressa, però no s’acaba quan es tanca. Queda un dubte enganxós, el mateix que flotava al museu quan algú va preguntar si era un mort de veritat: quantes coses hem considerat “normals” fins que algú ens ha obligat a mirar-les com el que eren?
