Rosa Font Massot (1957), de Sant Pere Pescador, publica un nou llibre de poesia, Poema del desig, a partir d’un viatge marítim de set dies. És llicenciada en Filologia Catalana i ha exercit com a professora de llengua i literatura de secundària.
Al llarg dels anys, ha publicat una quinzena de llibres de poesia, entre els quals es podrien remarcar alguns títols, com ara, Un lloc a l’ombra (Proa, 2011) que va rebre el premi Carles Riba 2010, o Temps el·líptic, reconegut amb el premi Cavall Verd 2023 com a millor obra publicada de poesia per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
També és autora de novel·les meritòries, com ara La dona sense ulls (Onada, 2014), que va obtenir el premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, o la seva darrera obra narrativa, Un bosc infinit.
El llibre parteix d’un viatge per mar durant set dies. És com un pretext per parlar de l’amor, en tot el sentit ampli i profund del cos passional.
El llibre té com a nucli temàtic el desig amorós, entès com una pulsió natural, com un impuls de l’ésser per viure i per continuar vivint.
És el que diu Baruch Spinoza al llibre III de l’Ètica, en una cita que encapçala el llibre: “L’essència de l’home és el desig”. Tres segles més tard, Simone Weil afirma: “El desig projecta el pensament cap a l’absolut i cap a l’il·limitat”, i confereix al desig aquest alè místic que llança el pensament humà cap a una altra dimensió, més enllà de la fisicitat del que és palpable: la de l’absolut i l’il·limitat.
Es pot parlar del desig des de moltes vessants: com a construcció cultural, com a forma de subversió d’un ordre social i d’un patriarcat que ve de molt lluny; es pot parlar del desig com a forma de sexualitat, i també es pot entendre com aquella força indeturable i movible que convida a desitjar constantment: “El desig és desig de desitjar”, deia Jacques Lacan.
El Poema del desig és un espai literari en què el desig amorós esdevé font de creació, esdevé paraula i cant, de tal manera que el camí del desig és el camí que es fa amb tot el cos i l’esperit cap al llenguatge, assumint el repte que explicita María Zambrano: “El que no es pot dir és el que s’ha d’escriure.” Per tant, hi ha la voluntat de transformar en escriptura allò que, a causa dels límits del llenguatge, es fa difícil de dir.
Tant el desig com l’escriptura són una pulsió interna. No hi ha escriptura sense desig, sense aquest impuls interior que porta a la paraula.
En la història hi ha tota una metàfora argumental?
El Poema del desig és la construcció d’un espai literari en què el desig amorós és simbolitzat amb un viatge per mar que dura set dies, i que recorre tot un itinerari que va des d’un inici lluminós fins a un final que preludia el retorn, passant pel neguit de la tempesta.
En aquest viatge es barregen la sensualitat i la mística, pel fet que la passió amorosa es vincula amb la idea de fusió amb el Tot: la deïtat, la natura, els éssers i el mar, on es mouen els amants. En aquesta fusió el jo desapareix dissolent-se en el Tot, de la mateixa manera que en la mística l’ànima s’uneix amb Déu.
Algunes d’aquestes arrels les he trobat en Simone Weil, i també en Marguerite Porète i en Hadewijch d’Anvers, dues beguines i escriptores del segle XIII.
D’altra banda, tot i la discontinuïtat aparent, el llibre té una continuïtat en la història d’amor i en la distribució dels quaranta-nou poemes, set en cadascuna de les set seccions encapçalades per un poema en prosa, que corresponen a set dies de navegació.
M’he guiat per la numerologia dels egipcis, en què el set és el símbol de la vida eterna, i de la religió cristiana, en què el set és el símbol de la perfecció divina, la plenitud, el Tot.
En els poemes hi ha un sentit claríssim del simbolisme, de la recreació temàtica, circular, com ara les onades del mar que poden semblar iguals, idèntiques, a les altres que has superat i viscut.
El viatge del llibre es situa en un lloc físic –una barca de vela– i enmig del mar, el gran úter on naveguen els amants, i això permet la reclusió i alhora l’aïllament del món exterior, per tal de fugir d’aquest univers tecnològic enormement connectat.
D’aquesta manera, el desig esdevé intemporal –“el temps va fugint d’amagat i s’esmuny sobre la pell de l’aigua”– i l’espai és un “cercle d’aigua i onada”, sempre igual i sempre diferent, com ho són les onades, habitat pel crit i la paraula: “mar enllà, guardaré el crit on habitem”.
L’amor és una repetició sorprenent o previsible?
No em sembla que hagi de ser una repetició previsible; en tot cas, em sembla que hauria de ser sorprenent.
En el desig sempre hi ha un doble moviment o un doble impuls, en què sortim de nosaltres mateixos per tornar a nosaltres de nou, però sense ser els mateixos que érem. En aquest sentit, el desig és transformador. Ens altera.
Hi ha fragments eròtics, ben explícits.
Sí, no he volgut defugir l’erotisme, perquè considero que la passió amorosa i l’erotisme transcorren per vies paral·leles. L’erotisme conforma la vida humana i li dona, també, una altra dimensió, des del moment que els cossos es comuniquen a través del contacte de la pell –almenys fins ara!
El desig neix amb la força dels sentits i viatja i creix amb els sentits, i aquest erotisme a través del qual es manifesta la passió amorosa a vegades ens eleva i a vegades ens fa sentir més fràgils, però és inherent a la condició humana.
Cal distingir, però, entre el que és purament instintiu i el que representa un gaudi sensorial, perquè habita en la pell, en el cos.
Treballes les sèries dels sintagmes, les llistes paraula-adjectiu, de forma prodigiosa. “Les volves sense nom, el crit del vent i la veu de les pedres”.
Considero que en un poema és nuclear el treball de la llengua i de les imatges que, d’una manera o altra, han d’impactar els lectors.
No vol dir això que abans d’escriure ja em plantegi les imatges que ha d’incloure el poema perquè sovint m’arriben de forma impensada, però sí que tinc la visió general del llibre –en aquest cas, el desig i de quina manera el vull representar simbòlicament– i en les múltiples revisions que faig, intento que el poema s’enriqueixi amb imatges suggestives i si pot ser, sorprenents.
El passat ens envolta i l’hem de deixar fer. Ens dius. “Deixem que els nostres morts reposin a l’escull, que es bressolin entre el blat i les falgueres”.
L’amor conté una dosi d’aventura, d’enigma, d’atracció per allò que és desconegut, i en aquest viatge metafòric dels amants cal deixar enrere allò que conté el passat i que pot esborrar la joia del present.
La idea era aquesta: lluny de la terra, la passió amorosa, simbolitzada també amb el foc i la sang, fa que l’instant s’esborri, que el món s’esborri i que els cossos es tornin ingràvids: “Et sé en aquest aquí, / que és etern i és enlloc”.
“Et miro amb tota la llum que tinc”. És un vers antològic.
Els versos s’originen sovint a partir de lectures que reposen o dormen en el nostre inconscient. Diria que les lectures o relectures de llibres com ara el Càntic dels Càntics, els Cants de Gran Joia egipcis –amb versió de Segimon Serrallonga–, de poemes de Iannis Ritsos, de Iorgos Seferis i d’altres, em van portar fins a aquest vers.
L’amor és fusió amb el món? O és una percepció d’eufòria?
Vist des del meu present, diria que és una fusió amb el món, amb tot el que ens envolta i ens fa feliços, amb tot el que ens eleva i ens fa sentir més lleugers, sense les càrregues que es van acumulant al llarg de la vida.
Hi ha, també, sobretot en la joventut, una eufòria incontrolable, que no és només percepció, sinó plenitud. I fins i tot, oblit del món.
Ets una poeta del desig mesurat?
Segurament sí. Del desig mesurat i de la recerca de l’equilibri emocional i mental. Però sobretot de la recerca de la paraula. I això, potser, sense mesura.
En la teva darrera novel·la, Un bosc infinit, ens parles d’un nen que sobreviu en un ambient familiar abrupte, violent.
Vaig voler immergir-me en la realitat d’un món rural, que no és el món bucòlic amb què sovint es retrata la ruralia, sinó que darrere d’aquest espai, aparentment idíl·lic, s’hi amaguen històries i secrets inconfessables, que determinen la vida dels personatges i els empenyen a actuar amb violència o amb rudesa.
Però aquesta cara fosca serveix per emmarcar i contrastar l’altra cara de la vida, que és la de la ingenuïtat de la infantesa, la d’aquest nen de deu anys, que és una víctima del seu pare, i que es refugia en un univers paral·lel: el de la natura, el arbres, els animals i els ocells.
De fet, vaig intentar construir la novel·la a partir d’elements contraris: la ingenuïtat versus la crueltat, l’amor i l’odi, l’atracció i la repulsió, l’instint i la raó… I pretenia reproduir la veu d’aquest nen protagonista i traslladar sobre el paper el seu pensament, que és el que trobem en el seu discurs verbal i també en els seus silencis.
Aquest era el principal repte: trobar el to i fer-ho amb un llenguatge sensorial i que tingués un potencial metafòric i simbòlic.
S’hi poden entreveure alguns records de la teva infantesa? Com la vas viure?
La meva infantesa va ser una infantesa feliç. Érem nens que vivíem lliures corrent pel poble, pels camps i per la riba del riu, nens que teníem l’esperit dels ocells de bosc i algunes maneres de fer que ara poden semblar poc ortodoxes.
Amb la infantesa va començar el teu despertar poètic?
Durant la infantesa i durant la primera adolescència m’agradava córrer pels camps i cantar. També cantava al cor parroquial i durant la joventut cantava i tocava la guitarra amb la meva germana. Havíem participat en alguns recitals que es feien en pobles de l’Empordà i fent de teloneres del grup Indika de Figueres i del cantant Josep Tero, de l’Escala.
Vull dir amb això, que el meu despertar poètic està mol lligat a la música i que va ser la cançó la que em va fer escriure poemes.
Com van ser els teus inicis en l’escriptura poètica? Vas començar a publicar a partir dels trenta-dos anys.
Quan devia tenir onze o dotze anys, escrivia poemes que no sé de què devien parlar, perquè –per sort!– es van perdre fa molt temps.
A casa no hi havia llibres de poemes i els que havia llegit als primers anys del batxillerat –al Batxillerat que incloïa sis cursos– eren poemes en castellà d’un llibre que es titulava Selección de lecturas y prácticas de redacción, d’Esteban Bagué.
Hi havia poemes d’Antonio Machado, d’Espronceda, de Juan Ramón Jiménez, de Gerardo Diego, i aquests poemes em van obrir les portes de la poesia.
Després, a sisè de Batxillerat, vaig tenir la sort de tenir com a professora de Literatura Castellana Maria Àngels Anglada i ella ens va obrir les portes de la poesia catalana, perquè a part del programa oficial en castellà, ens feia llegir poetes catalans: Verdaguer, Maragall, Espriu… I així va néixer la meva passió per la literatura i per la poesia. A la Universitat vaig començar a escriure amb més consciència i amb més coneixements dels recursos poètics i la seva funció.
Es va publicar el meu primer llibre de poemes, Quadern d’Erinna de Telos, prologat per Maria Àngels Anglada, l’any 1989, i m’agradaria recordar aquí que el poeta Àlex Susanna, que formava part del jurat d’aquell any, en va recomanar la publicació. El llibre va aparèixer a l’Editorial Columna. Jo tenia trenta-dos anys.
Temps el·líptic és segurament un dels teus llibres de poesia més complets. Quins fets hi van coincidir?
No sabria dir si és un dels meus llibres més complets. En tot cas, forma part d’una etapa de la meva vida, com tots els altres llibres que he anat publicant.
Em costa molt fer una avaluació del que he escrit, però potser es podria afirmar que a Temps el·líptic s’hi respira la serenitat d’una contemplació reposada i plaent.
Fent servir una metàfora que potser escau als qui –com jo– hem viscut prop de l’aigua d’un riu o del mar, en els altres llibres m’he deixat portar pel riu: he navegat entre corrents impetuosos i esquivant les fondàries plenes de còdols, i qui sap si a Temps el·líptic vaig arribar als meandres de la desembocadura i estic aturada allà contemplant algunes cares del món, les que tinc al meu abast i les que m’ofereix la vida. No ho sé…
Escrius, per exemple, el trajecte que fa el sol, tot el que provoca. “El sol mou l’horitzó, decanta els arbres, desplaça les pedres i l’aigua”.
La llum, com l’aigua, és una presència constant en els meus poemes. D’una forma inconscient, va apareixent i va conformant tot el que escric. De la mateixa manera que també el paisatge n’és la columna vertebral. Per què? No ho sé.
El que m’adono és que aquests elements –aigua, llum, pedra, ombres, arbres… –, em serveixen de trampolí per projectar pensaments, idees, sensacions…
Certifiques les percepcions, els temors, el silenci de la nit que corre pels carrers, els racons on es pot respirar d’una altra manera.
Els temors, i en general les ombres, tenen, com deia Víctor Català, “les seves grans belleses”.
A vegades, les ombres espanten perquè són opaques, a diferència de la translucidesa de la llum; a vegades les volem lluny perquè en notem la fredor, l’enigma que arrosseguen i tots els interrogants que ens plantegen, però el poeta –diria– també ha de saber trobar la bellesa en aquesta altra cara de la vida, ha de ser capaç d’observar la fragilitat i el dolor com a forma d’art, i ha d’intentar que aquestes percepcions destil·lin universalitat i que defugin els personalismes.
Dit d’una altra manera, han de transcendir la mera explosió d’una vivència personal.
De l’existència viscuda ens dius: “Ets ben covard, cos meu”.
Amb el cos i amb els sentits, percebem el món. Amb el cos estimem i amb el cos morim. Ens acompanya encara que no vulguem i amb el cos recorrem quilòmetres de vida. Amb el cos ens comuniquem.
A vegades, és una nosa i a vegades és un tresor imprescindible: el necessitem perquè ens representa i ens ajuda a ser, sense que ens faci ser.
En aquest poema “Cos meu”, el cos és un cos nu, arraulit i covard. Tanmateix, les paraules el continuen aromant. Les paraules el redimeixen. Són paraules salvífiques.
“Dues vegades m’han parit. O potser més”. És un poema demolidor.
Tant el poema “Cos meu” com aquest, “De parir i ser parit”, parlen del pas del temps. En aquest darrer, en concret, parlo de l’experiència de la mort, contraposada a la continuïtat de la vida.
Potser és aquesta idea ja clàssica de no viure mai del tot ni morir mai completament, que han exposat d’una manera magnífica poetes com ara Joan Alcover, al seu poema “Desolació”, o Josep Carner al poema “Plany”.
Ens parles també de l’acte d’escriure, una constant de la teva obra poètica.
Sí, per mi escriure és viure, és ser.
L’acte d’escriure és una suma d’intuïció i d’impuls, de reflexió i de revisió. Escriure un poema és treballar la llengua, deixar-se guiar per la paraula i el vers, per la música, projectar-hi l’ànima i el pensament.
Escriure un poema és reescriure i revisar i després, amb una mica de sort, podem considerar que el poema que hem escrit té la dignitat –o quasi– que es mereix.
Escriure és equiparable a la feina del pagès que llaura i sembra la terra, tal com exposo als poemes “Incendi efímer”, “Llaurar el silenci” i “Poema”, del llibre Temps el·líptic, i que després, si no hi ha hagut maltempsades, en recull el gra.
La reflexió sobre la creació hi és en gairebé tots els meus llibres.
Com treballes els poemes? Hem de suposar que els vas asserenant i afinant amb temps.
Soc més aviat lenta a l’hora d’escriure i reviso i poleixo molt els poemes. Tot i això, a vegades, després d’haver-ne fet unes quantes revisions, retorno a la primera versió, segurament perquè em sembla la més genuïna.
Tinc molt present, però, que els poemes no han d’explicar, sinó descobrir, revelar allò que sovint està mig amagat en un lloc del nostre pensament o de la realitat que ens envolta i considero, també, que és essencial el treball de la imatgeria, perquè suggerir sempre és millor que no pas dir.
L’aigua és un dels elements pivotants de la teva poesia, com a persona que vas néixer i que vius a Sant Pere Pescador.
Sí, l’aigua és un element essencial en els meus poemes. Haver nascut a Sant Pere Pescador en deu ser la causa principal. La proximitat amb el riu i amb el mar, amb les closes de Castelló d’Empúries –els meus avis feien de masovers al mas de les Arrabassades, un mas que hi ha en aquesta zona d’aiguamolls–, deuen ser factors que han condicionat la meva manera de mirar.
Penso que l’aigua té aquest encant: no pots deixar de contemplar-la, t’encisa i et captiva, i quan t’hi immergeixes experimentes una sensació que deu ser semblant a la del nadó dins la placenta. L’aigua esdevé un espai de recer, de benestar, de placidesa.
Quin llibres estàs llegint?
Sempre tinc entre mans uns quants llibres de poesia. Ara he llegit Vincles, de Feliu Formosa, i estic llegint Els llibres perduts, de Blai Bonet; Viu o mor, d’Anne Sexton; El suïcidi i el cant –poesia popular de les dones paixtus de l’Afganistan–, de Sayid Bahodín Majruh; Promiscuïtat, d’Àlex Susanna i La bellesa del marit, d’Anne Carson.
I en novel·la acabo de llegir Peixos, d’Eva Baltasar, i començaré a llegir 14, de Jean Echenoz.
Pel que fa a l’assaig, he fet una mica d’immersió en les obres de Simone Weil: La gravetat i la gràcia, La persona y lo sagrado, El deseo… Ara que estic jubilada i tinc més temps, em feia molta il·lusió llegir pensadores com ara Weil i rellegir María Zambrano.
