No us descobriré el foc si us dic que l’experiència influeix profundament en la recepció dels llibres que llegim. I les casualitats, indubtablement, formen part de les nostres experiències. Quan devia tenir llegida més o menys la meitat d’El pes de la boira, la primera novel·la d’Isaias Fanlo, vaig veure, per pura casualitat, Les lleis de la frontera, la pel·lícula que Daniel Monzón va dirigir basada en la novel·la homònima de Javier Cercas —la traducció catalana és d’Esther Roig (Rosa dels Vents, 2012).
Els paral·lelismes entre l’obra de Cercas i la de Fanlo se’m van fer del tot evidents: si Les lleis de la frontera és un retrat de la Girona marginal del postfranquisme, al voltant de 1978, El pes de la boira ho és de la Lleida prèvia als Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Totes dues se centren en personatges joves i els principals tenen trets dels adolescents que els autors eren durant l’època narrada.
En el cas concret d’El pes de la boira, se’ns mostra un any de la vida de León —Lleó, Lleonet—, un noi de quinze anys que ha d’afrontar unes transformacions profundes: el trasllat des d’una casa a la perifèria de la ciutat —al “barri dels carrers foscos”— fins a un pis de nova construcció; la desaparició de Baldomero, “l’home que era mon pare”, com León l’anomena sistemàticament, que abandona la dona embarassada; el naixement de la germana; la relació amb la seva amiga Benilde, filla d’immigrants andalusos, i el seu amic Esmael, de magribins; les converses amb Carme, l’àvia que li recorda la guerra i la postguerra, el desarrelament i el patiment; l’oncle Salustià i la seva biblioteca, amb la Divina comèdia, de Dante, i la poesia de Luis Cernuda; el creixement de la ciutat, amb la part de destrucció que representa; la descoberta i el reconeixement de la seva homosexualitat, el desig, el primer amor…
Al capdavall, el procés d’entrada al món dels adults, aquella època d’incerteses en què ens sembla que som posseïdors de tantes certeses però ens adonem que la vida comença a complicar-se de debò:
“Jo, amb els meus quinze anys, agafo aire, perquè de fet ja em sento adult, i perquè començo a entendre que fer-se gran significa saber callar i guardar secrets per encaixar millor en la família, amb els amics, a l’institut. I això de viure, la veritat, comença a semblar-me força complicat.”
Tot això, envoltat d’una boira, sovint real, sempre metafòrica, que representa la terbolesa gairebé contínua en què viu Lleó, que sembla transitar entre mons diversos: el progrés i la marginalitat, la voluntat d’arrelar-se i la d’anar-se’n a conèixer nous territoris i nous països —el mar, llunyà i desconegut, que es presenta com un espai alliberador—; les llengües que conviuen o que lluiten, segons com es miri… El tractament lingüístic és, de fet, una de les característiques definitòries de la novel·la. Fanlo, professor de cultures ibèriques a la Universitat de Cambridge, mostra amb tota naturalitat els canvis de llengua entre l’espanyol i el català i, també, ens fa present el dialecte propi de Lleida, no sols incorporat als diàlegs, sinó que sovint s’encomana al discurs del narrador, la qual cosa dota el conjunt d’un biaix, en certa manera, encara que sembli contradictori, més homogeni.
A la boira persistent, s’hi uneix la sensació constant de canvi de cicle, del paisatge i, especialment, de les persones, representat pels canvis de les estacions:
“Durant els canvis de cicle de l’estació de l’hivern a la de l’estiu, així com en les breus transicions que anomenem primavera i tardor, la vida es renova i les coses neixen i moren. Això és, si més no, el que la Carme, que sempre ha confiat en les intuïcions i la saviesa popular, comenta sovint. «Si t’hi fixes bé, si pares l’aurella, aquestes coses se poden sentir i veure», em diu, com si per tal de saber com van les coses només calgués saber escoltar…”
El pes de la boira és una novel·la d’acció ben continguda. Com en l’obra de Juan Rulfo, una de les influències clares de Fanlo —hi podríem afegir Mercè Rodoreda i Gabriel García Márquez, entre altres—, els seus personatges pràcticament no actuen: pensen, recorden, dialoguen amb el proïsme i amb si mateixos i, sobretot, transmeten sensacions, de por, d’odi, d’estima, de dolor, de remordiment…
Un apunt final: tot i que el lector atent s’adonarà que l’acció transcorre a Lleida, el nom amb què Fanlo rebateja la seva ciutat és Rotunda i, què voleu que us digui, a mi, aquest topònim literari em recorda, d’una banda, la Vetusta de La Regenta, de Leopoldo Alas, Clarín, ben probablement, una de les ciutats amb nom fictici més famoses de la literatura hispànica, i, d’altra banda, el Regne de Redonda, la micronació que Matthew Dowdy Shiel va fundar el 1865 i que ha tingut com a rei Javier Marías, Xavier I. Amb això, no dic que Fanlo hagi tingut presents aquests referents literaris a l’hora de crear la seva ficció però, sens dubte, tampoc no és descartable. Ah! I hi ha un clar homenatge a Clara Palau, l’activista trans que en la novel·la apareix transformada en professora de literatura.
Tot plegat, ens trobem davant una novel·la rodona, rotunda, dura i tendra alhora, que és tota una descoberta.
