Ramon Solsona (Barcelona, 1950) es va introduir a l’àmbit de les lletres el 1989, quan va signar la novel·la Figures de calidoscopi i el poemari Sach de gemecs. Tres anys després va deixar la docència, a què es dedicava, i es va centrar en cos i ànima en la tasca d’escriure. A hores d’ara, és un nom imprescindible en l’àmbit de les lletres catalanes, atés que ha estat guardonat, entre d’altres, amb els premis Sant Jordi, Crítica Serra d’Or, Prudenci Bertrana i Lletra d’Or.
Amb una vintena de llibres publicats, alguns dels quals han estat traduïts al castellà, francés i romanés, ha signat novel·les com ara No tornarem mai més (1999), L’home de la maleta (2011), Allò que va passar a Cardós (2016) i El carrer de la xocolata (2025), i l’assaig Dones migpartides (2025).
Parlem amb ell de literatura i de la seua passió per les lletres.
Publiques per primera vegada l’any 1989, però imagine que tot va començar abans. On són els teus orígens com a escriptor?
L’arrel està en la lectura, evidentment, com la majoria de nosaltres. Vaig començar llegint, llegint molt, aprenent dels altres, sobretot, dels autors del segle XIX en llengua castellana, com són Pérez Galdós, Clarín, Pardo Bazán, i també dels francesos i dels catalans, especialment, de la Víctor Català.
A banda de les seues obres, m’empassava les anàlisis, els estudis i els comentaris que se’n feien i així vaig adquirir un bagatge propi.
I va arribar la primera novel·la
L’any 1989, com deies. Vaig publicar per primera vegada tard –quan ja tenia 39 anys–, Figures de calidoscopi, i, tot seguit, van començar a oferir-me projectes a la ràdio i a la premsa, principalment. L’any 1992 vaig decidir –temporalment– demanar una excedència com a docent d’institut, però mai més em vaig reincorporar al centre en què feia classe. Vaig aconseguir professionalitzar-me fent servir la meva llengua, el català: escrivia articles d’opinió, guions radiofònics i vaig seguir endavant amb la novel·la.
El meu món és la narrativa. Un cop has escrit una novel·la ja no pots deixar de fer-ho. Escriure és un procés lent, que requereix esforç i dedicació, però que t’atrapa per sempre més.
En aquest mateix sentit, la nostra amiga deia tothora que “escriure és un plaer i un verí”. Què és per a tu la literatura?
És una de les preguntes clàssiques que ens fan als autors. Per què escrius? Com et deia, quan comences ja no pots deixar de fer-ho. És cert. Escriure és el meu verí i la meva professió, atès que associes la teva vida per complet a les lletres: fer novel·la, escriure articles i guions per a la ràdio –en el meu cas–, per a la premsa, fer traduccions… La teva vida es lliga a les paraules permanentment.
La nostra amiga, vols dir la Isabel-Clara Simó. Ens vam conèixer gràcies a ella, quan vaig fer aquell viatge a Alcoi. Ho recordes?
Sí, clar. I després va escriure un article sobre la teua visita. S’ha publicat fa poc al recull Paraula d’alcoiana (2025)
És important recuperar tot allò que ens ha deixat Isabel: llibres, articles… Com l’enyorem…
I tant… Ramon, també has escrit una poesia molt concreta. Quin lloc ocupen els versos a la teua vida?
He escrit poesia, sí, però una poesia satírica, irònica, com dius. La meva no és una faceta lírica. Escrivia cada setmana per a un suplement humorístic que publicava l’Avui. Tots aquells versos es van compilar al llibre Sach de Gemecs, el 1989. Alguns anys després vaig publicar, el 2013, Botifarra de pagès!, sobre el moviment independentista. Ara bé, el meu món no és el dels poetes, però hi he fet aquestes minses incursions.
Com a curiositat: vas escriure “El cant del Barça”, l’himne del centenari del club. Com va ser això?
Tota una sorpresa! Em van trucar i vaig quedar paradíssim. És d’aquestes coses singularíssimes que ens passen als escriptors. Cada 25 anys, el Barça realitza un himne especial per a commemorar la celebració. M’ho van demanar quan el club va complir el primer centenari i, clar, no podia dir que no.
Va ser una experiència molt interessat. Vaig escriure la lletra i Antoni Ros-Marbà va compondre la música. Un temps després, Marbà i jo vam fer una cantata infantil, Set dies que van canviar el món, que té un aire molt alegre, amb molta musicalitat. Al capdavall, són dos projectes molt interessants de què estic ben orgullós.
El primer llibre teu que vaig llegir va ser L’home de la maleta, amb què vas guanyar el Premi Sant Jordi l’any 2010, i on un músic d’orquestra s’enfronta a un món, el dels diferents models familiars, que no acaba de comprendre. Què destacaries del llibre?
Efectivament, és precisament això el que volia tractar. És una reflexió sobre la família. Vaig voler que el personatge principal tingués uns dèficits molt marcats.
Considera, com tota la seva generació, que tots els rols han de ser iguals: a ells, els homes, els caps de família, els correspon treballar i dur els diners a casa; a elles fer-se càrrec de la llar i dels fills. Creu que totes les famílies han de ser iguals. Però, evidentment, no és així. Davant dels distints models, i rols familiars, el protagonista se sent fora de lloc.
Amb aquest llibre també vaig voler fer un reconeixement a un ofici perdut: el músic d’orquestra de ball, és a dir, aquells instrumentistes que feien les processons i les misses de dia i, a la nit, amenitzaven els balls. I és per això que el protagonista és un d’aquests músics.
I volia també que el personatge central fos una persona gran que parlés un català molt popular, col·loquial, però ric d’expressions, matisos, paraules…, un d’aquells parlants que no l’ha après a l’escola.
Rebre el Sant Jordi l’any 2010 fou un reconeixement que em va omplir de goig.
Ramon, disculpa, si no és una indiscreció, què és allò que va passar a Cardós?
Et refereixes al meu llibre Allò que va passar a Cardós?
Sí, clar. El que vas publicar el 2018, si no me’n recorde malament.
Doncs que maten un guàrdia civil una nit de neu del 1965. Aquesta història té lloc a la Vall de Cardós, al Pirineu, a mitjan anys seixanta. Vaig fer servir les causes i les conseqüències de l’assassinat com a motiu per parlar d’aquest territori i, especialment, de les obres i centrals hidroelèctriques que es van construir en aquells anys, unes infraestructures pràcticament subterrànies que feien servir la força de l’aigua per tal de generar l’energia que necessitàvem.
És un temps molt interessant. Van arribar milers de treballadors a la comarca. Hi hagué conflictes. Fou una època també de revolucions: van vindre els primers turistes, la televisió va entrar a les cases, les famílies disposaven d’un d’aquells Seat 600 per a moure’s, la Guerra Civil va començar a quedar lluny… La mort del guàrdia civil em servia per a parlar d’aquella època i d’aquell territori, que era allò que realment m’interessava.
Isabel deia que ella no apareixia mai als seus llibres, que eren de ficció absoluta, però hi estava, i tant que hi estava. Enguany has publicat El carrer de la xocolata. Potser és el teu llibre més personal?
No en tinc cap dubte. Així és. Ara, no és un llibre de memòries, ni una autobiografia. Malgrat això, és cert que hi parle de la meva infantesa i la dels meus germans. Hi ha la meva família, però, sobretot, una generació sencera.
Novament, tenia molt d’interès per parlar d’una generació com és la meva, que és anterior a l’arribada de la televisió a les cases, d’una generació que vam crèixer al carrer, que escoltàvem la ràdio, que llegíem “tebeos”, que anàvem a l’escola franquista.
Soc d’una generació marcada fortament per la religió. Em resulta molt interessant saber que, malgrat parlar d’una generació tan concreta, el llibre ha funcionat molt bé en altres de posteriors, que li queden allunyades en el temps.
I també has publicat Dones migpartides (2025), amb què vas guanyar el premi Carles Rahola i on presentes trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament posterior. Com va sorgir el llibre?
Va nàixer del meu interès per reivindicar les autores en llengua catalana que havien estat invisibilitzades, que havien quedat en l’oblit. A partir dels anys noranta vaig començar a descobrir-les i a llegir-les. Maria Dolors Orriols, Concepció G. Maluquer, Aurora Bertrana i Rosa Maria Arquimbau van ser algunes de les primeres els llibres de les quals van caure a les meves mans.
Vaig estirar el fil per saber més sobre aquesta generació d’autores en la nostra llengua que van conèixer la República i que van publicar per primera vegada aquells anys.
Arribada la Guerra Civil, algunes van deixar d’escriure o publicar; sobretot, les que van quedar ací. No hi havia editorials, el català estava prohibit, hi havia la censura… Les que es van haver d’exiliar, com ara Elvira Augusta Lewi, van escriure lluny de casa nostra, principalment a partir dels anys cinquanta.
La publicació uneix la perspectiva de gènere i la lingüística
M’interessava molt oferir una visió dels territoris de llengua comuna, del País Valencià i de les Illes també. Al territori valencià, també va haver-hi una societat migpartida, en què les dones van ser severament castigades. Van quedar tancades a casa, a la cura dels fills, amb l’única funció de fer les tasques domèstiques i reproduir-se. Havien de ser bones mares i esposes. Van restar empresonades en vida.
Presente trenta escriptores com les que t’he citat, però també parle d’altres creadores de les arts plàstiques, periodistes i pedagogues que van ser extraordinàries com, per exemple, Carme Nicolau i Cecília Màntua.
Té una mirada evident de Països Catalans
Sí, és una mena de panoràmica d’un temps i d’un país. El capítol dedicat a les Illes Balears, “Esbós Mallorquí”, perfectament podria titular-se “No hi ha dones novel·listes en aquesta època”. Poetesses sí, però narradores… Només he pogut parlar –amb soltesa– de Maria Verger, una autora nascuda a l’Alcúdia que es va traslladar a Barcelona i a Terrassa després. És impactant que fos així…
I les escriptores valencianes també hi són
És clar. Al País Valencià li dedique tres capítols, “Interludi valencià amb llàgrimes als ulls”, on analitze la situació de les lletres valencianes els anys de postguerra; “Burgesa i rebel”, en què parle de Carmelina Sánchez-Cutillas, i “La travessia del desert”, on són Beatriu Civera, Maria Ibars i Maria Beneyto. Ja ho saps.
Com deia la nostra amiga, el valencià era d’estar per casa, una llengua sense prestigi i és per això que les publicacions eren escasses. Les autores valencianes que he citat –Civera, Ibars, Beneyto i Sánchez Cutillas– van escriure per força de voluntat i van crear una xarxa molt potent amb Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador i Enric Valor, entre d’altres, que les van ajudar sempre que va estar a la seva mà. Ho tenien tot en contra: escrivien en valencià i eren dones.
M’agradaria destacar que la iniciativa L’escriptor de l’any de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha servit, vertaderament, per a reivindicar-les i posar-les en el lloc d’importància que els corresponia.
Hem d’anar acabant la conversa, però abans de fer-ho, una última pregunta. Què seria de tu si no escrigueres?
No m’ho he plantejat mai. De segur, seria un pobre home. Ja ho soc, però ho seria molt més.
He gaudit escrivint, també he patit fent-ho. He dedicat moltes hores a documentar-me a cada llibre, a llegir molt, investigar dia a dia. Sens dubte, sense aquest bagatge no seria qui soc.
Ramon, un plaer, com sempre.
El mateix dic.
