Totes les paraules s’originen en la infantesa del mateix Julià Guillamon. A Arbúcies, el poble de la Selva, on l’àvia materna i sa mare, Maria Mota, governaven un hostal de vacances, “rascaparets”o “mistos de cassoleta” era el nom amb què es coneixien els mistos Garibaldi.
Aquests llumins de fòsfor blanc eren una tira de cartó amb unes gotes seques vermelles que, en friccionar-les contra la paret o una superfície aspra, produïen uns esclafits sonors, com a petits petards, que feien gaudir els infants de l’època, sobretot per festes del poble. Eren molt populars.
Aquesta és, segons l’autor, l’explicació del perquè del títol d’aquest divertit llibre de contes que, en boca de Guillamon, està construït com una tira literària seriada, com una cinta de mistos, que esclafeix en rascar la realitat de cada dia…, perquè es tracta d’un llibre de contes realistes o fantasiosos, curts, ben travats, que fan esclatar el riure al lector més malhumorat.
En un, el cavil·lós i polièdric Guillamon ens endinsa en un món de publicitat certament surrealista i ens descobreix el microcosmos de les dides, les dones que alleten un lactant que no és el fill propi. I descriu la publicitat en un cartell més que estimulant:
“una dona es treia el pit discretament per nodrir un nen que no era el seu. Els ocells piulaven a les branques, un riu mormolava cançons de bressol mentre, esquitxades de llet humana, florien unes margalides multicolors.
–La llet de dida és natural i ecològica, no contamina ni produeix residus!– deia l’esquirol que carretejava una avellana grossa com una pilota.
–No consumeix energia perquè no està esterilitzada, desnatada ni pasteuritzada!– responia un teixó estarrufat i suau.”
El relator fa esclatar el primer misto i continua amb una altra història en la qual els Reis d’Orient visiten els infants una nit de Nadal i beuen conyac i Calisay, mentre els Patges paguen les consumicions en la taverna amb monedes de xocolata.
Contes jocosos, satírics, que introdueixen personatges amb uns noms i cognoms ocurrents i grotescos que resulten sensacionals: Julieta Miralpeix, Teseu Gratallops, Jofre Albercocs, Baltasar Bufeta, Robert Aiguallimó…, i una llarga llista de còmiques ocurrències.
En una de les faules parla de bous. Descriu amb cert escarni una correguda goyesca del matador francés Sebastián Castella a Nimes: “El primer toro de Graciagrande –distorsiona el nom d’una ramaderia real–, Cojemoscas, amenaça la barrera fins que s’esbrava i entra al capot.”
Sebastián Castella existeix…, i ben bé que ho saben els entesos d’aquestes males arts.
En un nou capítol d’aquesta auca, “Moussel, de Legrain”…, dues veus descriuen l’home jove nu que està dutxant-se. Les dues presències desitgen l’home i competeixen entre elles per compartir la dutxa amb l’atractiu personatge. Al final es tracta d’una conversa entre dos pots de sabó de gel que parlen entre ells i que volen que el jove trie un envàs i no l’altre.
En aquest llibre parlen els cotxes, s’assevera que alguns concerts musicals provoquen terratrèmols, xarren els núvols que ens miren des de dalt pensant “quins desgraciats aquests de baix!” I s’enfaden perquè la gent remuga per les quatre gotes que cauran del cel i que ens destorben. Parlen fins i tot les pastes dolces de l’aparador d’un bar…, personificant els objectes amb uns ulls, orelles i cara que intuïm gràcies als mots del relat.
En una de les narracions, i en són cent cinquanta-una en total, uns croissants que no s’han consumit al matí es queixen que cap dels clients els trien i, a cada minut, es devaluen, una manera com una altra d’introduir amb humor l’abast intrínsec de la vellesa, la reputació de la joventut immaculada com a valor únic.
En un dels contes, Guillamon retrata un món en el qual tot canvia, tot es transforma, tot perd o guanya valor. I defensa radicalment l’humor. Retrata el fet del col·leccionisme, tan en voga durant molt de temps, que fa riure. Alguns dels objectes que sortien com una modernitat, en passar el temps, són brossa industrial, rebuig que no et traus de les mans.
En un altre, el protagonista va a l’oculista i, de sobte, pensa i creu que darrere de cada lletra hi ha un missatge. Que cada lletra que té al davant per a fixar les seues diòptries es vol posar en contacte amb ell: “Què volen? Què em diuen?”
Julià Guillamon trenca amb aquest llibre de contes amb una llarga trajectòria literària, fa una construcció distinta i diferenciada: “M’avorreix encasellar-me, fer sempre la mateixa cosa, hem de fer literatura de tots els colors com el trencadís de Gaudí!”
Un Guillamon inquiet, potrós, com diria una mare, nada contra corrent cercant a cada moment els mots per a embastar la següent història. I, al final del llibre, fidel i generós, dedica tots els capítols a un centenar dels seus millors amics.
