Com que he anat llegint alguns dels nombrosos llibres que ha publicat Ferran Sáez en els últims lustres, no m’ha sorprés ara retrobar-me el seu món característic en el seu últim dietari, De totes les coses visibles i invisibles. Diu la Viquipèdia que Ferran va nàixer a la Granja d’Escarp, és especialista en Montaigne i fa de professor universitari i d’articulista. També diu que li han donat alguns premis d’assaig prestigiosos, però això s’ha d’explicar. Avui dia, a qualsevol imbècil li donen un premi; el que resulta més complicat és que te’l donen escrivint, precisament, contra la imbecil·litat.
Perquè l’obra de Ferran Sáez, diguem-ho clar, és una càrrega de profunditat contra els tòpics més suats i les idees rebudes i mal païdes. Naturalment, el gènere que més s’adeia a aquest programa intel·lectual havia de ser l’assaig. La seua definició més exacta la pren Sáez directament de Montaigne i fa així:
“Consisteix essencialment en pensar a les palpentes, en transitar perspectives que es troben lluny dels llocs comuns establerts i de l’esclerosi acadèmica, en atorgar una estructura orgànica i elàstica, no escolàsticament rígida, a l’expressió del pensament. No té per què ser difícil, l’assaig, però sovint resulta incòmode perquè interpel·la i deixa de banda la cantarella ideològica que en aquell precís moment està de moda”
Ara entendrem, potser, perquè l’assaig és el menys llegit i popular de tots els gèneres literaris. A la gent no li agrada –en general– que els extirpen les il·lusions i els facen pensar massa. Quan Stefan Zweig definia Freud com un “desil·lusionista” ja en parlava, segurament. I així i tot, la psicoanàlisi ha viscut èpoques d’una popularitat estranya i grotesca, segurament per causa d’un colossal malentés…
Dit tot això, el lector que vulga saber què hi trobarà, en aquest dietari de maduresa, caldrà explicar-li que no conté referències a les disputes polítiques actuals –tan poc estimulants–, sinó a les petites fites de la vida quotidiana: un malestar difús –de vegades físic, de vegades moral–, la notícia que un amic s’ha mort, l’encontre amb algú de qui convé ocultar el nom real rere una pudorosa inicial, evocacions de la infantesa a la Granja d’Escarp, la vida a casa amb la impressionant col·lecció –segurament única– de 500 instruments musicals antics, anècdotes universitàries, passatges de l’evangeli escoltats a missa de dissabte a l’església conventual dels caputxins de Pompeia…
Perquè Ferran, sí, és un creient convençut del missatge de Crist. Es pot ser un mestre del racionalisme més radical i, alhora, crèdul amb l’escatologia religiosa? Segons Ferran Sáez, sí. Doncs endavant les atxes.
El diari s’estén al llarg dels sis primers mesos de 2025 i es clou el 23 de juny, la jornada en què l’autor compleix 61 anys. Els seus dos baixos continus, al meu parer, són la mort i la música. La cursa més o menys frenètica cap a la primera és definida per Sáez com “la desfeta, la davallada silenciosa, aquella inevitable exfoliació desordenada”. La música, al seu torn, és el sinònim més òptim de la vida –de la millor vida: l’única cosa interessant de debò entre el silenci anterior al naixement i el silenci posterior a la mort, com va dir algú.
Som això, sí: un breu moment d’exaltació melòdica entre dos silencis administratius. Per això ens agrada llegir les vides dels altres, per provar d’harmonitzar-hi les nostres pròpies notes. I el dietari és el gènere més indicat per a tal propòsit.
