Dramaturga i actriu decantada cap al teatre de gest i els llenguatges del circ durant més de vint anys, Marta Barceló (Palma 1973) també és autora de textos com ara Abans que arribi l’alemany (2018) o Anar a Saturn i tornar (2020), obres reconegudes amb diversos guardons, d’igual manera que el títol que ara ens ocupa. Una escriptura centrada en la memòria, lligada a la identitat individual i col·lectiva, però sobretot a la memòria afectiva de persones adultes, de l’entorn familiar de les dones, i en els reptes que les assetgen a cada moment, les malalties –l’Alzheimer– o la mort.
Amb pocs títols editats però duts a l’escena, gràcies a l’originalitat dels temes i personatges que transiten el seu món creatiu, des de Mallorca Barceló ha aconseguit fer-se un lloc propi en la literatura dramàtica catalana actual, on les seues obres són valorades molt positivament per la peculiaritat de la seua veu de dona i, aquesta peça, estrenada a mig Europa.
En la introducció al text Isabel Marcillas remarca que, Tocar mare, reflexiona sobre sentiments universals: la solitud i les mancances emocionals dels individus, la reivindicació del dret de les dones a exercir el paper de mare més enllà de les possibilitats que la biologia ofereix, o les dificultats econòmiques que han d’afrontar les persones grans a qui la pensió no els permet cobrir necessitats bàsiques. O sobre el capitalisme de lliure mercat, on tot acaba sent susceptible de ser comprat o posat a la venda, fins i tot una relació maternofilial.
Perquè justament aquesta és l’anècdota que descabdella l’obra, la inserció d’un anunci particular de compravenda:
Mare. “Si no has pogut gaudir de l’experiència d’una mare, ara tens una segona oportunitat. Jo puc ser la mare que sempre has somiat. Sóc empàtica, honesta i amorosa i em puc adaptar a les teves necessitats a canvi d’una remuneració mensual a pactar.”
Un contracte comercial que rubriquen dues desconegudes, Esperança i Empar –els noms no són gratuïts–, que les converteix en Mare i Filla. La primera no ha pogut tenir fills i, ja vídua, no vol renunciar a fruir d’alguna mena de maternitat. La segona, abandonada per la mare biològica i amb relacions difícils amb les parelles que ha tingut, desitja, d’una banda, ser mare a través de l’adopció i vol teixir una xarxa afectiva al seu entorn; de l’altra, ser filla d’una mare afectiva.
En un cas i l’altre, les figures masculines són irrellevants –un marit gris i semat, i un pare drogodependent– i no compten per a res en el futur que planifiquen.
Però el punt de partida és la confessió que la filla fa a la mare inconscient, en coma, postrada en un llit d’hospital, paraules mitjançant les quals la primera tracta de connectar amb la segona, reconstruint o recordant quina ha estat la seua relació.
Al llarg de quinze escenes, que no se’ns presenten numerades, ni contenen cap mena d’acotacions, i d’extensió molt diversa, anem avançant o retrocedint en el temps i recorrent els espais, gràcies a uns diàlegs ben lligats i a uns monòlegs breus que sumen en el ritme de l’obra.
Tocar mare és un drama, però no està exempt de comicitat perquè el contracte que signen ambdues dones és ple de clàusules que provoquen el somriure: règim de visites, dos dinars a la setmana a casa de la mamà, el tipus de menjar, dret a fer la migdiada aquests dies, les trucades durant la setmana, el regal d’aniversari que la mare farà a la filla –espelma inclosa–, la mensualitat a pagar, els consells de mare –limitats!–, dues setmanes de vacances pagades per a la mare, amb obligació, si viatja, de remetre una tarja postal a la filla, etc., més els matisos que introdueixen a cada moment.
Tot està previst durant l’any de vigència del contracte, que es renova per dos anys més, amb noves precisions. En finalitzar aquesta pròrroga, quan toca renovar el nou període, les relacions afectives que hi han anat teixint entre les dues durant els tres anys resulten difícils de ser contingudes en un nou contracte comercial.
Filla. “Mamà. No sé si em pots sentir. Aquí no m’ho saben dir. Em diuen que et parli, que t’expliqui coses, de tu, de mi, de la nostra vida…”
De la visita a l’hospital, a través del record de la filla, passem a les converses entre ambdues. Escena a escena coneixem el passat d’una i l’altra, les nafres emocionals que carreguen, els afanys i com, gradualment, cadascuna va omplint les expectatives de l’altra. Fins que es confirma que li ha estat atorgada l’adopció d’una xiqueta i ara, la mare gran, a més, serà àvia, i seran una família diferent, “però de puta mare”.
Amb tan sols dos personatges femenins Marta Barceló ens acara amb els traumes afectius que arrosseguem i que condicionen èxits professionals, anhels i esperances en el nostre dia a dia, i ens mostra com, de vegades, la família no ve imposada per la biologia o l’herència, sinó que també s’hi pot triar i construir un model de relació maternofilial distint. Tocar mare és un text que qüestiona alguns dels valors dominants en la societat actual, singularment referits a les dones.
