Sempre he envejat els escriptors que tenen al darrere un arbre genealògic esponerós i lluent. Gent amb un seguit d’avantpassats il·lustres, marquesos, comtes, poetes, industrials, herois de guerra. Jo mire el meu propi arbre i només el veig enfonsant les arrels en un pou molt fondo d’obscurs servidors de la terra, anònims i indiferenciats, això que abans s’anomenava “classes subalternes”.
Si tens predecessors il·lustres, és obvi que acabaràs escrivint sobre ells. És el que ha fet Emmanuel Carrère novament en el seu últim llibre, Kolkhoz. Al capdavall, la seua família, sobretot de part de mare, sintetitza molt bé els avatars de l’aristocràcia eslava sotmesa al terratrèmol de la revolució soviètica.
La mare de Carrère, a més, era una celebritat a França. Hélène Carrère d’Encausse va ser una autoritat en l’estudi de la història russa i la primera dona al capdavant de l’Acadèmia. La seua mort, en 2023, és el motor d’aquest relat. No sempre, al soterrar de ta mare, el president de la República hi fa un discurs. Emmanuel Carrère és conscient del seu privilegi.
Sa mare era filla d’una russa i d’un georgià –però d’un georgià que s’avergonyia de la seua llengua i la seua cultura. L’àvia d’Emmanuel tenia sis institutrius diferents: de dilluns a dissabte anaven rellevant-se i cada dia parlaven a la seua deixebla en un idioma diferent. Aquest luxe.
Tot això s’acabaria en 1917 i la família de la mare es convertirà en un grapat de russos blancs fugint del terror roig. Després vindrà la segona guerra mundial i la cosa encara es complica més. El seu avi Georges serà intèrpret dels alemanys durant la guerra. Acusat de col·laboracionista, va desaparéixer al final de la contesa.
Aquesta confraternització dels russos blancs amb els nazis no era estranya: dubtaven tothora entre la seua fidelitat a la França que els havia acollit i la seua simpatia per un Hitler que combatia a ultrança el comunisme.
Sobre aquest avi George Carrère ja havia escrit Una novel·la russa. Ara, per a evocar sa mare, té a la seua disposició molts més documents, cartes, memòries familiars… De tot això va emergint una figura, la d’Hélène Carrère, que havia assolit gran fama per predir –al llibre L’Empire éclaté– l’esfondrament del model soviètic dotze anys abans que es produïra.
La perspicàcia d’Hélène era llegendària, però es va acabar poc abans de la invasió d’Ucraïna en 2022. Una setmana abans de la invasió descriu Putin com “un home racional, conscient dels riscos, que no es llançaria a fer cap acció poc meditada”…
L’error fatal de diagnòstic enfonsa Hélène Carrère d’Encausse en una amargor al final de la vida que probablement no es mereixia. Els tancs de Putin penetren a Ucraïna però el nou tsar no vol que se’n diga guerra. Això serà una “operació militar especial”. També la guerra d’Algèria, recorda Carrère, no era per als jerarques francesos una guerra sinó “els esdeveniments” (sic).
L’imperi dels eufemismes només s’estavella contra el penya-segat de l’humor: de seguida els russos, davant l’estupidesa oficial, inventen acudits a l’efecte. Ara la gran novel·la de Tolstoi ja no es diu Guerra i pau, sinó Operació militar especial i pau…
Al final la mare ha mort però no és la gran acadèmica qui se n’ha anat, sinó aquella figura un poc enigmàtica però afectuosa que es gitava juganera amb el petit Emmanuel i les seues dues germanes al llit. Hi feien kolkhoz, segons ho havia batejat Hélène.
De tots els seus anys indagant en la vida soviètica, a la mare li havia quedat aquesta sorpresiva admiració per Putin. No havia admirat cap altre jerarca rus. En realitat, Hélène era més bé de dretes, en el sentit que hi hauria donat Françoise Sagan. Segons l’autora de Bonjour, tristesse, la gent de dreta diu “La injustícia existeix, és inevitable” i la d’esquerra, en canvi, “La injustícia existeix, és insuportable”.
Per a Emmanuel Carrère, però, l’única cosa insuportable és no saber. I ha escrit centenars de pàgines –moltes magistrals– per exorcitzar aquest malefici.
