Em sembla que aquest és el quart llibre sobre la Guerra Civil o sobre la postguerra que he ressenyat els darrers mesos. Acabaré pensant que potser hi tinc una lleugera obsessió. No ho nego pas, però crec que és més aviat el resultat de la casualitat, perquè sempre han estat volums que m’han caigut a les mans de manera fortuïta: rodaven per casa o me’ls han regalats.
Tant se val. El cas és que us he parlat d’Ombres entre tenebres, la novel·la en què Manuel Valldeperes narra la retirada dels vençuts cap a la frontera francesa i l’estada als camps de refugiats, d’Ens van robar la joventut. Memòria viva de la Lleva del Biberó, una sèrie d’entrevistes aplegades pel periodista Víctor Amela, i, finalment, de La petjada d’El Rubio, l’últim company de la Pastora, centrat en el guerriller Francisco Serrano Iranzo, del també periodista Òscar Meseguer. Són, per tant, dos treballs periodístics i unes memòries d’un combatent transformades en novel·la, amb la llibertat creativa que el gènere ofereix.
En Allà m’esperava la guerra. Memòries d’un republicà recuperem la veu directa d’un participant en el conflicte —sense cap filtre, més enllà del fet que és una obra traduïda del francès, a la qual els editors han afegit, a més a més d’una molt breu bibliografia, un pròleg i unes notes explicatives que unes vegades contextualitzen alguna informació i unes altres puntualitzen o corregeixen determinades afirmacions de l’autor.
Aquest llibre té elements comuns amb els esmentats, però també alguns altres que el fan diferir. Per exemple, comparteix amb el d’Amela la duresa d’alguns passatges estrictament bèl·lics i amb el de Valldeperes l’angoixa de la retirada sota el perill continu dels bombardeigs de l’aviació i l’artilleria franquistes o el maltractament a què van ser sotmesos els refugiats en els camps on pretesament els haurien d’haver protegits.
El que fa excepcional Allà m’esperava la guerra, coeditat per la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana i la Universitat de Lleida, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Linyola —poble natal de l’autor—, és, certament, la persona que l’escriu. Jaume Domenjó, que no és un escriptor professional, basteix unes memòries que parteixen d’uns records prodigiosament guardats i, alhora, de la capacitat d’anàlisi que permet el pas dels anys, cosa que el fa diferir del de Valldeperes, escrit gairebé en calent —es va publicar per primera vegada el 1941—, i també dels d’Amela i Meseguer, elaborats recentment, però amb el matís de presentar-se com a cròniques periodístiques.
Vull insistir, per damunt de tot, en el fet que Jaume Domenjó no és un escriptor professional, tot i que m’atreviria a dir que la qualitat del text sovint contradiu el que acabo de comentar —no sé si el treball dels traductors hi té a veure: no en conec l’original. Tampoc no és un historiador. De fet, és una persona amb una formació acadèmica bàsica, que es va dedicar pràcticament tota la vida a treballs manuals, més enllà del fet que també va ser futbolista professional i ho era en el moment de ser cridat a files. Això fa que el llibre tingui un tarannà ben interessant, ben peculiar, que permet una recepció amb un canvi de registre en l’enfocament historiogràfic habitual. Una visió basada en la percepció directa d’individus que viuen els fets formant part de la gran massa, de les classes populars, de la tropa —en aquest cas, en el sentit recte del terme: comença com a portalliteres i acaba com a comissari polític—, i se separa de la perspectiva de les classes dirigents i, també, del sedàs dels historiadors. Gent que només deixa de ser anònima quan decideix recordar i plasmar sobre el paper allò que ha viscut, amb la seva pròpia mirada i els seus propis sentiments, amb la simple voluntat de deixar-ne constància:
“Fa molt de temps que he promès als meus fills contar-los la meua vida; crec que ha arribat el moment de posar-s’hi; vaig a intentar-ho, però sense massa pretensions.”
Tot això permet a Ortells i Castany situar l’obra en el corrent de la “història des de baix”, un corrent historiogràfic que acaba esdevenint —citen Paul Thompson— “més democràtic”. I és així com l’hem de llegir, com un testimoni d’una persona normal que pateix les calamitats d’una guerra fratricida, unes calamitats que, en el seu cas, s’allarguen amb l’estada primer a la presó central de Perpinyà i, després, al camp de refugiats d’Argelers i al camp de treballs forçats de Sent Medard de Jalas, a l’àrea metropolitana de Bordeus, sota el control dels soldats nazis. És una experiència duríssima, però, malgrat tot, Domenjó afirma sentir-se afortunat perquè va sobreviure per poder-la contar. Com a lectors, tenim l’obligació d’evitar l’oblit d’històries, de vides, com la d’aquest futbolista que va esdevenir soldat.
