Per a contar històries d’alguns dels paios més bandarres de la Nova York de la primera meitat de segle XX i fer que el lector senta que els té al seu costat, que està veient-los, cal ser molt bo. I valent, una qualitat de què freturem en una part important del periodisme actual.
Tots dos, destresa i valentia, són trets del narrador estatunidenc Damon Runyon, injustament desconegut a casa nostra. Gràcies a Carme Geronès i a l’editorial Comanegra en tenim per primera vegada una selecció de textos en català. El lector gaudirà de la força d’uns relats broixos i de notes d’un humor picardiós, descregut, càustic fins i tot.
Per Dèries de Broadway desfilen tota mena de males peces com ara el Sostre, un que “és capaç de jugar-s’ho tot, i ja se sap: més enllà ja no s’hi pot arribar”; Charley Panotxa, un busca-raons, “el paio de més mal tractar del món”, també jugador; Ambrose Hammer, un “plomilla”, crític de teatre dissortat; la “senyoreta” Dawn Astra, una ballarina d’estriptease massa sensible als afalacs; Jule Gros, “que tota la pasma del país el busca amunt i avall” i, per tant, “més cremat que una quaranta-cinc després de buidar-ne el carregador”, o el segrestador Harry el Cavall…
Com deia mon pare, s’hi apleguen el millor de cada casa. I encara la nòmina es completa amb uns altres, de secundaris: O’Halloran el Punyal, propietari del Club Bohemi, el darrer a tancar de la ciutat; Butch el Cepat, especialista en –rebentar– caixes fortes; Johnny Brannigan, “el poli implacable”, l’alcohòlic Wilbur Willard; o “una vellota de la faràndula que es diu Minnie Madigan, que no treballa d’ençà de l’assassinat d’Abraham Lincoln”. Algun apareix repetit en més d’un dels vuit contes del llibre.
La delinqüència, particularment els atracaments i els segrestos, les apostes i l’alcohol senyoregen per les pàgines del llibre. Tanmateix, la música i el teatre hi són pràcticament absents en aquesta tria. L’interés del narrador està en els baixos fons i ens invita a descobrir-los amb ell. Sembla que no passe res d’extraordinari, com si fora quotidià. És evident que coneixia aquest món de primera mà.
Però no destaca només pel tema o per l’atmosfera. Runyon escriu molt bé –“crea llenguatge”, segons l’editora– i alhora provoca un somriure en el lector, particularment amb finals no esperats. Sap copsar la fortor urbana gràcies al mètode de l’observació, en què excel·leix. I en trau conclusions inapel·lables. Per exemple, alguns predicadors baden, si més no en l’horari de salvar ànimes humanes:
“jo sempre dic que si volen pecadors surten massa aviat en aquesta part de Broadway. És una hora en què els pecadors encara són al llit refent-se dels pecats de la nit anterior per poder tornar a pecar un xic més tard”.
El narrador només mira “perquè a Broadway si vas fent preguntes el que et pots guanyar és la fama de preguntaire”. Són els de la “pasma” els qui interroguen. A més, “en aquesta ciutat de Déu no és bo de respondre a una pregunta sense haver-hi rumiat”. Una badada pot eixir cara.
Cal no passar per alt que Nova York era molt més violenta que no ara, amarada de turistes i gentrificada, com la resta de ciutats occidentals. Aleshores, molta gent hi va armada —Jule Gros “diu que té por d’agafar un refredat si surt sense les pipes”— i et poden apuntar amb una pistola per un motiu qualsevol i fins i tot “algun et pot engegar un tret al cap o a la panxa i continuar a la seva com aquell que res”. O encara, “n’hi ha que opten per raptar gent, perquè, encara que no sigui una activitat de prestigi, que es considera fins i tot il·legal, de vegades et pot treure d’algun destret”.
L’estil de Runyon és directe, amb eufemismes propis de paios durs. Fa servir, a més, el present per a fer creure al lector que el que conta està passant right now. Així, parla d’un assassinat i diu del mort que “no és mala persona, ni de bon tros”. A més, el narrador s’ho manega per a estar just enmig de les històries. La literatura té això.
La prosa de Dèries de Broadway és suggeridora. Així, descriu els efectes de la crisi del 29 amb un “no tenen ni cinc per apostar a l’hipòdrom o a altres bandes, una situació que trenca el cor de qualsevol”. Per a mostrar que un personatge no presta atenció escriu que “se’ls escolta amb un flabiol sonant”. Descriu la quietud tot dient que “se senten els pensaments i tot”. I explica l’alcoholisme per la inclemència de les dones amb els losers: “en aquesta ciutat es considera que quan una paia deixa un paio ell té excusa per anar gat, justament per això n’hi ha tants que mamen”.
Runyon escrivia en un temps en què encara no s’albirava allò que es diu llenguatge políticament correcte. Així, el narrador confon un entrenador de boxa amb un goril·la de circ o llegim d’italians i de dones el següent: “el macarroni deixa anar uns grans brams, que deuen ser insults que ens dirigeix en macarroni, suposo” i “els gats són com les dones i les dones són com els gats. Desagraïts de mena”. O encara, “conec més d’un en aquesta ciutat que ha estat a punt d’arruïnar-se per culpa de xatis que mengen massa a la seva salut”.
Les narracions de Dèries de Broadway, en definitiva, són una delícia, farcides de mala bava, que provocarà en el lector un somrís que perdurarà. Aquella trama particular de l’hampa que freqüentava s’ha esvaït, però conservem l’aroma dels seus textos. I ara què? Ara en volem més, de Damon Runyon. Editors, afanyeu-vos!
