Amb L’avió del migdia el periodista Francesc Bayarri (Almàssera, 1961) es va desvetllar com un escriptor amb una veu narrativa singular que, en bona part, era el resultat de l’exercici amb solvència al llarg dels anys de la seua professió. La seua novel·la, d’una prosa bellíssima, precisa, ens apropava a la realitat d’una Transició política que en molts sentits, en aquell moment, s’havia començat a fer incomprensible per a molts.
Posteriorment, amb la publicació de Cita a Sarajevo es va situar, al meu entendre, al capdamunt del pòdium dels autors de la prosa sense ficció periodística europeus.
En aquest reportatge d’investigació, escrit com una novel·la, Bayarri localitza i fa parlar el jove que en 1969 va executar d’un colp de martell, a Carcaixent, al general croata i criminal de guerra, Maks Luburic.
El militar, exiliat al nostre país amb un nom fals i degudament protegit pel règim franquista, dirigia des d’una impremta de la Ribera la propaganda internacional del nazisme croata contra el règim comunista de Tito.
Val a dir que els motius veritables del crim, així com la identitat del seu executor, Ilija Stanic, van ser durant dècades un maldecap per als periodistes d’investigació d’arreu. Fet i fet, recorde que una de les primeres carpetes que el periodista Xavier Vinader ens va fer obrir als joves reporters de l’equip d’investigació d’El Temps, va ser la de l’assassinat de Luburic. Encara avui la seua ombra sinistra es projecta sobre el nostre present marcat per l’amnèsia i la banalització del feixisme.
En Matar Joan Fuster (i altres històries), Bayarri, va tornar al periodisme d’investigació amb un tema tan proper com va ser l’intent d’algun grupuscle proper a les estructures estatals d’eliminar l’assagista de Sueca. Un llibre, com el de Cita a Sarajevo, que no em canse de recomanar als meues estudiants de reporterisme del darrer curs del grau.
No són ni de bon tros tots els llibres ni tots els mèrits de Bayarri però calia assenyalar-ne ni que fora aquests per a situar degudament un dels nostres autors més importants que, com tants d’altres, en un context literari, editorial i comunicatiu esquifit, sense a penes mercat, s’ha vist en molts sentits obligat a fer la guerra pel seu compte, amb tossuderia, amb tot el que això implica.
Traductor, editor, a més de periodista i escriptor, Bayarri ha publicat ara Cròniques austrohongareses, un diari personal o un recull d’assajos escrits entre 2023 i 2025 com un exercici –segons assegura el mateix autor– d’introspecció personal. Uns textos escrits al marge de les urgències mediàtiques, del brogit de les xarxes socials, les quals va abandonar deliberadament en el moment de començar a escriure aquests assajos.
Unes peces de factura literària impecable, sobretot, concebudes des de la llibertat absoluta, sense autocensures ni prevencions de cap mena, escrites per a incitar a la discussió pública sobre temes d’una importància cabdal com ara la política, l’economia o la cultura.
En aquest sentit, Bayarri, segueix les petges de Joan Fuster. La seua influència en aquest diari és indubtable pel que fa a l’estil i a les intencions, com ho és, també, en la producció de tantíssims altres columnistes o escriptors d’idees, periodistes o no, des de Joan Francesc Mira passant per Toni Mollà, Salvador Vendrell, Ramon Ramon, Rafa Xambó, Gustau Muñoz, Vicent Sanchis, Toni Cucarella, Joan Garí o Enric Sòria.
Bayarri aborda sempre assumptes d’una enorme complexitat des d’una distància raonable que li permet no perdre l’objectivitat i no deixar-se arrossegar pels propis prejudicis o manies. No sempre són aquells assumptes d’una gravetat gairebé inabastable els que el fan escriure, com ara el conflicte palestino-israelià o qualsevol dels grans maldecaps de les democràcies contemporànies, començant per la nostra.
Sovint, el periodista, també ens apropa a la cultura o a la vida des de la seua quotidianitat professional, des de les seues amistats, des de les seues referències de tot tipus més íntimes arrelades en un entorn de classe popular, on l’esforç, la curiositat i la capacitat d’autosuperació són els elements principals en l’articulació d’una vida amb sentit.
No perquè siguen d’una gran transcendència les qüestions sobre les quals sovint escriu Bayarri això li fa perdre el seu sentit de l’humor, que podríem situar entre la sofisticació del riure britànic i el sarcasme un punt amarg en què ens hem nodrit els de casa. L’humor, sens dubte, com a símptoma d’intel·ligència.
Bayarri se’n fot amb elegància de les exhibicions fàtues del poder per a després anar al moll de l’os dels assumptes:
“Un dia del futur els polítics que hui viuen envoltats d’aduladors, i que avancen amb dificultat entre l’embolic de cables i de micròfons, també passejaran anònimament els nets a jugar als parcs”.
O encara:
“La civilització no fa millor les persones, com sabem des d’antic (…) però la ignorància no ens converteix en bons salvatges. Sols en salvatges. En conclusió, la vida és absurda, el món no llaura recte i morir-se és un desastre sense cap gràcia”.
Recomanaria Bayarri per moltes coses. No tan sols per la qualitat de la seua escriptura o per la varietat dels temes que sempre toca amb una precisió i rigor admirables. Només per les seues disquisicions a propòsit de la mort de la rutilant i bellíssima Gina Lollobrigida ja pagaria la pena llegir aquestes Cròniques austrohongareses escrites des d’algun palau secret en un lloc recòndit de l’imperi.
Però el recomanaré per una sola raó: Francesc Bayarri és un dels nostres autors més importants i als importants sempre cal llegir-los.
