Francesc Torralba (1967), de Barcelona, ha rebut el prestigiós premi Josep Pla 2026 per Anatomia de l’esperança, un assaig que ens parla del desencís general i que proposa arguments a través de la filosofia, la literatura i la seva pròpia experiència, per tal de crear elements d’esperança. El seu anterior llibre, No hi ha paraules, narra tot el que va viure amb la mort del seu fill en un accident de muntanya.
És un destacat filòsof i divulgador d’idees humanistes, doctor en Filologia per la Universitat de Barcelona, en Teologia, en Pedagogia, en Història i en Ciències de la Salut per la Universitat Internacional de Catalunya. Actualment és catedràtic de la Universitat Ramon Llull, on exerceix de professor i investigador.
Amb una forta base teològica, ha anat fent una obra ingent, amb més de cent llibres publicats. També escriu articles en revistes especialitzades i col·labora habitualment a El Punt-Avui i a La Vanguardia, a part de tenir una destacada activitat en comitès d’ètica i consultius. Ha rebut nombrosos premis i reconeixements, destacant, entre d’altres, el premi Josep Ratzinger 2023.
Quina esperança podem tenir davant la situació mundial que vivim ara, amb líders desfermats, com ara Trump, Putin o Netayanhu, amb decisions militars i violentes que impacten un món global i atempten contra el mateix dret internacional?
Tot crida al desencís. Tot porta a la moral de derrota. No hi ha dubte que elaborar un discurs sobre l’esperança és transgressor, contracultural i, fins i tot, disruptiu.
Veient l’estat del món i els líders que manen en la geopolítica internacional, és molt difícil ser esperançat, però justament per això és el valor que necessitem, la virtut que hem de conrear, el bastió que no podem perdre. Sense esperança només queda la paràlisi, la indiferència i la destrucció.
L’esperança és un acte de fe, mai no és un evidència. Consisteix a creure que la història és oberta i que no estem condemnats a repetir el passat. La història contemporània ens mostra episodis més crítics, més nefastos i més inhumans que els que vivim ara, però també mostra com la humanitat va ser capaç de reconstruir-se, de refer-se i d’edificar sobre les runes.
Els pobres tenen més esperança?
Els pobres no formen un conjunt homogeni, com tampoc els rics. Hi ha molta diversitat dins d’aquest segment de població que anomenem pobres. També hi ha pobres que no ho són materialment, sinó pobres d’esperit, d’idees, d’imaginació, de projectes.
Hi ha pobres que tenen esperança i que lluiten per poder millorar la seva situació social i econòmica i sortir de les bosses de pobresa. N’hi ha, però, que s’han rendit i que ja no somien una vida alternativa, ni creuen possible albirar-la. Malviuen cercant formes de sobreviure en un món hostil.
Si l’home fos un animal més equilibrat i humil, caldria l’esperança?
L’esperança la necessitem tots, perquè qualsevol projecte requereix esperança i no podem viure sense projectar, imaginar futur, apuntar a certs horitzons.
L’esperança és l’energia vital, l’oxigen espiritual, el dinamisme que ens posa en moviment, la força motriu de l’existència. Quan s’evapora, s’esdevé la paràlisi. Tothom qui comença alguna activitat, algun negoci, alguna iniciativa de l’ordre que sigui, parteix d’un pressupòsit, d’un valor implícit: creu que és possible fer-lo realitat.
Sobre la noció de possibilitat es construeix l’esperança. Ara bé, ningú no sap com serà el futur. Hom pot reeixir en el projecte que es proposa, però també fracassar. Si fracassa, li caldrà tolerar la frustració, acceptar la derrota i plantejar-se un nou projecte.
L’esperança va lligada a la humilitat, perquè per a poder desenvolupar qualsevol projecte, cal l’ajuda dels altres, el sosteniment en els moments de contrarietats, cal comprendre els propis límits i deixar-se acompanyar. L’arrogant creu que sol pot assolir-ho tot, que no necessita res, ni de ningú i la conseqüència final és el naufragi.
Sabem si els elefants, les formigues i els arbres tenen formes d’esperança?
Només l’ésser humà té la capacitat d’imaginar futurs, de fer de la seva vida una obra d’art, de somiar desperts i de lluitar per fer realitat els seus somnis. Per a projectar horitzons cal tenir imaginació, però també constància i humilitat. Els elefants i les formigues viuen conforme als designis de l’espècie. Lluiten per la vida, es defensen dels enemics, es reprodueixen i moren.
Nosaltres som éssers transinstintius, tenim capacitat de plantejar-nos com volem viure, de què volem viure, a on volem viure, per a què volem viure i, fins i tot, si té algun sentit seguir vivint. Nosaltres som els qui necessitem esperança per fer realitat allò que anhelem.
Aleshores hi ha arguments per a l’esperança?
Sí. Tota realitat ve precedida per un somni. Els drets i les llibertats que ara tenim són fruit dels somnis que van tenir les generacions que ens van precedir.
Ho poso amb un exemple: les sufragistes angleses van somiar en el sufragi universal, van somiar que la dona pogués votar. Van sortir al carrer, van lluitar contra tota mena d’adversitats, mofes i crítiques. Van ser qualificades de somiatruites, però el somni, després de moltes dècades, es va fer realitat i avui no hi ha democràcia digna d’aquest nom que no reconegui el sufragi universal.
Uns sembren i altres recullen. La pregunta és quins somnis tenim ara, perquè solament si somien i lluitem junts es faran realitat en el futur. Em trobo enfront d’una generació de joves que només tenen somnis individuals, cap somni col·lectiu.
El nosaltres ha mort. El jo aspira a fer realitat els seus anhels i això és legítim, però el nosaltres s’ha evaporat i només es poden assolir fins nobles i difícils si hi ha vinculació, compromís comunitari.
Amb tot, tal com he dit, l’esperança no és una evidència, ni una equació matemàtica. La realitat ve precedida per un somni, però en ocasions, es somnia, es lluita i no s’obté l’objecte de desig. L’esperança s’obre camí en un món incert, ple de boira, d’esvorancs i de sots inesperats.
Entendre la realitat és un fet intrínsec de la humanitat?
La voluntat de comprendre és inherent a l’ésser humà, però no sempre reeixim en aquest propòsit. De vegades, la complexitat ens supera i cal sumar esforços intel·lectuals per poder comprendre la realitat que ens embolcalla.
Per això crec molt en la creació de comunitats interdisciplinàries, de comunitats de pensament que sumin persones amb perspectives i visions distintes de la realitat. Només així transcendim la mirada endogàmica, esbiaixada i marcada per la nostra pròpia biografia.
Però no estem desorientats, cansats o desmotivats, o potser tot alhora, amb tanta informació que tenim, amb tantes exigències i atencions que ens demana la societat?
Tenim informació, un excés d’estímuls audiovisuals, però no som més savis, ni tenim més coneixement. Més aviat, patim una desmesura informativa. Això no ens ajuda a fer discerniment, ni aclarir els límits entre el que és veraç i el que és fals. No podem processar tota la informació que ens arriba, ni digerir-la, menys encara comprendre-la, perquè això demana temps i prendre distància de l’actualitat.
L’acceleració de notícies és tan trepidant que ens manca la mínima distància crítica per poder fer-nos una idea exacta del que estem vivint. És com si ens trobéssim entaforats en un tren a alta velocitat que ningú no sap cap a on va, ni d’on ve i del qual no podem baixar.
Les societats occidentals cada vegada disposem de més mitjans, de més comoditats, de més serveis, i cada vegada estem més angoixats?
L’acumulació de bens materials és una forma d’escapar a la buidor. Ocupem la vida amb foteses per no haver de pensar en la pròpia mort, en la pròpia vocació, en la qualitat de vincles que hem teixit o en el significat que té viure. Totes aquestes qüestions són massa feixugues, massa transcendents. Preferim escapar-nos per la tangent.
L’acumulació no omple, perquè omple el fet de donar-nos, de buidar-nos, d’entregar-nos a un fi noble que millora la societat i la qualitat de vida dels nostres semblants. Hi ha molts mecanismes d’evasió en la nostra societat, moltes formes d’escapar de la buidor, de l’absurd, de la insostenible lleugeresa de l’ésser.
L’angoixa s’ha instal·lat en el cor del ciutadà, perquè la incertesa el devora. L’única certesa que tenim en néixer és que morirem. Tota la resta és incert. Això ens fa ser humils. No tenim controlat el futur, encara que voldríem senyorejar-lo i sotmetre’l a la nostra voluntat. No en sabem res i hem de viure reconeixent aquesta ignorància. Això ens fa mal.
L’angoixa, entre altres malalties que estan afectant a la salut mental, podria ser un indicador de la poca esperança que existeix?
L’angoixa és un fenomen humà. Els animals tenen por, però no s’angoixen. Els éssers humans ens angoixem per molts motius. La incertesa és el factor clau, però també ens angoixa la llibertat, haver d’escollir, haver de triar què volem fer de la nostra vida. Ens angoixa anticipar la pròpia mort i la mort de les persones que estimem.
Aquesta emoció és fruit del vertigen enfront de les possibilitats. Podem triar, podem fer de la pròpia vida una obra d’art i ens angoixa no encertar el camí, la parella, l’ofici. Ens angoixa haver malbaratat el temps amb nicieses. També ens angoixa el pas del temps, l’envelliment, la dependència, la pèrdua de facultats, perquè no estem preparats per assumir la pròpia vulnerabilitat.
Tenir esperança és tenir fe en Déu o tenir fe en una idea?
Hi ha una esperança laica que confia en la potència edificadora de la humanitat, en la ciència, en la tècnica, en la capacitat de reconstruir-nos després de la derrota. Hi ha una esperança religiosa que se sosté sobre la confiança en Déu, en la seva omnipotència, en la seva capacitat d’obrar meravelles, de capgirar el sentit de la història, de fer ressuscitar els morts.
El pacifista creu que és possible un món sense guerres. El creient creu que la mort és la transició cap a una major naixença. En ambdós casos hi ha un acte de fe, una expressió de confiança. En el primer cas, una fe en la naturalesa humana per resoldre els conflictes mitjançant el diàleg. En el segon cas en la Paraula de Déu revelada en la història que promet que l’Amor és més fort que la mort.
L’esperança es relaciona íntimament amb la fe i la fe no és una evidència, sinó adherir-se amb la voluntat a una creença.
No creus que els éssers humans ens podríem entendre molt més amb menys llenguatge?
En efecte, de vegades les paraules en lloc de revelar el pensament, l’oculten, l’emmascaren, el tergiversen. El silenci és un joc de llenguatge, una manera de comunicar-se sense emprar els mots. La paraula ens permet exterioritzar pensaments, emocions, sentiments, penes i alegries, però no sempre hi ha paraules per expressar el que sentim, el que pensem, el que volem. Les paraules també són limitades.
En el teu assaig es plantegen una sèrie de qüestions cabdals. Comences parlant que “hi ha un combat interior, amagat”.
És un combat espiritual. No el veiem des de fora, perquè està ficat dins de l’ànima de cadascú. Una veu t’impel·leix a actuar, mentre que una altra veu et crida a no fer res, a no intentar-ho.
Entre aquestes dues veus es va desplegant la vida humana. És la veu de l’esperança i la de la desesperació que es confronten una vegada i altra. La primera diu: “Tu pots, intenta-ho”. La segona clama: “No cal ni que t’hi posis. No te’n sortiràs”.
Què podem controlar i determinar de la nostra vida? Com podem escriure la nostra vida que volem?
Només la podem escriure a posteriori. Només el passat és petri. El futur és obert i incert. No sabem el que ens portarà, ni què s’esdevindrà. El passat, en canvi, és immòbil. No podem canviar-lo, ni modificar-lo. De vegades, voldríem oblidar-lo, altres cops, repetir-lo o, senzillament, refer el camí que vam prendre, però no podem canviar ni una coma del llibre que hem escrit fins al present.
La vida de cadascú només es pot comprendre retrospectivament. Hem d’aprendre a reconciliar-nos amb el propi passat i a vèncer dues malalties de l’ànima que torturen la persona: el remordiment i el ressentiment.
Un problema que tenim són les emocions? Les emocions estan lligades a l’esperança?
Les emocions no són un problema; són la sal de la vida. Sense emocions, només queda la vida vegetativa. La vida humana és un immens laboratori d’emocions: sentim alegria, pena, tristesa, eufòria, amor, odi, entusiasme i desolació, un immens ventall d’emocions que van fluint d’una cap a l’altra.
No estem fets únicament per a pensar, sinó també per a sentir. L’esperança és una virtut, un valor noble i transversal, però té una ressonància emocional, perquè qui té esperança té ganes de viure, és audaç i tenaç, lluita per fer realitat els seus somnis, es posa en acció, encara que no sap si assolirà el fi que albira.
En els teus textos ens parles de tapar els buits existencials, de percebre el que tenim a dins i a fora.
La buidor és insuportable, ens causa horror. L’únic antídot vertader és el sentit, el propòsit, disposar d’un projecte vital. La falsa sortida és l’evasió, que no resol la buidor, sinó que la tapa, l’oculta sota un vel.
Molt sovint evitem la mirada interior, la introspecció, la ruta cap a un mateix per no haver de confrontar-nos a la buidor que experimentem en la nostra vida. Ens imposem sortir cap a fora, entretenir-nos, consumir vides alienes, distreure’ns amb foteses, a fi de no afrontar la pròpia buidor.
Més que una anatomia no proposes un combat subtil per l’esperança?
Proposo un combat contra el desencís. Aquest hagués pogut ser un títol legítim en l’assaig que he publicat. Em pregunto com combatre la moral de derrota, el desànim, la desesperació, en definitiva, l’instint autodestructiu.
Molt sovint he experimentat impotència en voler ajudar una persona que es troba dins d’aquest pou que anomenem desesperació i que va descriure, com ningú, Franz Kafka.
Contra el mal, hem de tenir esperança?
Hem de confiar que el mal no prevaldrà, que el botxí no se’n sortirà, que la justícia es restablirà, que el dolor de la víctima no haurà estat en debades. Hem d’esperar que el mal serà vençut. Per assolir aquesta fita, però, cal de bell antuvi reconèixer que existeix, que és persistent i que adopta moltes formes.
A la vegada, hem de reconèixer que sols no ens en sortirem i, sobretot, hem de fer memòria del mal del passat, dels sofriments infringits en el passat, perquè les generacions presents i futures siguin conscients del mal que l’ésser humà és capaç de causar als seus semblants. Soc, doncs, partidari d’una ètica de la memòria.
Es parla sovint dels estoics, de les seves ensenyances, com si fossin exemples a seguir. En el teu llibre analitzes els estoics en relació a la manca d’esperança.
Els estoics sempre m’han interessat. Especialment, Sèneca, però també Marc Aureli i Epictet. Entenen la filosofia com un exercici espiritual orientat a l’autoconeixement, també a la cura d’un mateix i al domini emocional.
En temps hostils, necessitem les virtuts estoiques, però també necessitem l’esperança que és una virtut que no desenvolupem, sinó que trobem desplegada conceptualment en els Pares de l’Església, en els grans autors medievals, com ara sant Tomàs d’Aquino i Ramon Llull.
“La tossuderia mai no ha estat qualificada com una virtut”. És això, en el fons, l’esperança?
Ser tossut no és el mateix que ser tenaç, constant o perseverant. Persistir quan no hi ha res a fer és tossuderia i acaba en el naufragi, en el cansament, en la frustració i en la desídia. Cal posar l’esforç en allò que pot canviar, en allò que es pot transformar.
De vegades, però no sabem què pot canviar i què és petri. L’esperança requereix la imaginació, la capacitat d’entreveure les escletxes per poder travessar els murs. El tossut sempre vol passar pel mateix lloc. No es mou ni un centímetre i per això fracassa. Cal, a més de ser esperançat, ser dúctil.
En Anatomia de l’esperança hi ha notables referències literàries que fomenten el teu assaig, com ara Nietzsche, Albert Camus, Franz Kafka o Sant Tomàs d’Aquino.
Són autors de primera magnitud, fonts d’inspiració. Hi torno assíduament per nodrir la meva ànima, per cercar arguments valuosos, per contrastar les meves idees i entreveure quina consistència tenen. Mesurar-se amb els grans pensadors et fa sentir molt petit, però, alhora, estimula el pensament i t’obre noves vies per on transitar.
Però com es pot conviure amb el dolor?
El dolor ha de ser combatut en totes les seves formes. Amb tot, hi ha situacions en les quals, el dolor venç la batalla. El dolor també ensenya, és revelador. Obliga a discernir el que és essencial del que no ho és, també a ser humil i compassiu amb els qui pateixen. És una lliçó de vida que ningú busca, però ensenya el costat fosc de la vida, el que no ens agrada veure.
“L’experiència dona autoritat”.
L’experiència permet parlar en primera persona del singular sense fer el ridícul. Quan hom parla des de l’experiència, no parla a partir del que ha llegit en algun llibre o ha sentit en alguna tertúlia, sinó a partir del que ha viscut, ha patit, ha sofert en la pròpia carn.
Esdevé, d’aquesta manera, un testimoni i el testimoni té autoritat. L’escoltem, perquè, sabem que sap del que parla, que no parla d’oïdes.
Quan es pateix una tragèdia ens sobta que el món segueixi i no s’aturi?
En efecte. Voldríem que tothom es parés i s’adonés del drama que vius, però no és així. La gran majoria romanen indiferents al teu drama. Només el cercle d’amistats i coneguts reaccionen, però tampoc no saben què dir, ni com ajudar-te a digerir el drama que estàs vivint.
Kierkegaard és un dels teus pensadors de referència?
És el meu filòsof de capçalera. Em va captivar als divuit anys. Fa, doncs, més de quaranta anys que el llegeixo, el rellegeixo, l’interpreto i el tradueixo. És una permanent font d’inspiració, una doll d’aigua espiritual.
Quins llibres estàs llegint?
Sempre hi ha llibres a la meva taula. Els llibres són el nodriment de l’ànima, són un estímul per pensar, per afrontar els propis interrogants, per deixar-se commoure i aprofundir en la nostra condició. Ara, en aquest moment, estic llegint els contes de Miguel de Unamuno.
