Francesc Marcé i Puig (L’Hospitalet 1953) és doctor en psicologia. Ha estat professor del departament de Disseny i Imatge de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona durant 31 anys. La seva tasca docent i investigadora s’ha centrat en l’estudi de la comunicació humana i més en concret dels missatges audio-visuals, la imatge i el disseny, incidint en els factors que determinen la seva influencia.
D’adolescent i jove va escriure força poesia, després ho va deixar fins ara, un cop jubilat, que ho ha reprès amb força, escrivint, amb aquest, sis llibres de poesia els darrers anys: Mai m’he considerat poeta (2020); De merles, gripaus i altres cabòries (2021); Cants de sirena (2022); Faules immorals (2023); Esquitxos i impressions (2024) i Cròniques del no-res (2026).
Aquest darrer llibre és un recull de poemes dividit en quatre parts: “Poemes impertinents”, “Aforismes per a subsistir”, “Contra-refranys” i “Epigrames implacables”, totes amb un fons comú: Una visió crítica, per a no dir sarcàstica del moment actual que ens ha tocat viure, tant en l’àmbit individual com polític o col·lectiu.
L’autor ens diu a la “Introducció” que els poemes els hi suggereixen fets concrets de la vida quotidiana d’àmbits molt diferents, tant noticies polítiques i d’altres caires, com fets particulars de més o menys transcendència aparent i que li agrada llavors fer-los servir com a exemple paradigmàtic del que hi ha al darrera, de la concepció de la realitat que impliquen, com a metàfores de diferents nivells de complexitat o abstracció.
Així doncs als poemes que hi trobareu, ja siguin els fets que els inspiren d’una mínima o màxima transcendència, sempre intenta treure’ls tot el suc possible. Per això sempre tenen un cert caire de faula amb moralitat final, un cert caire aforístic.
A la “Introducció” –“Orientacions per a llegir aquest llibre i no prendre mal”– també hi assenyala que el que caracteritza les “metàfores” poètiques és que resulten inesperades, creatives, enriqueixen el llenguatge i, en darrer terme, conviden a canviar la forma que tenim de concebre una realitat concreta i a acompanyar-lo en “aquest petit viatge iniciàtic d’eixamplament de les realitats quotidianes”.
Pel que fa a la seva concepció de la poesia hi recalca que:
“S’acostuma a pensar en la rima com una cotilla per la creativitat i la llibertat expressiva. Per a mi, a part d’ésser la responsable junt amb la mètrica de la musicalitat i el ritme del poema, dels que ja he assenyalat la importància, no és cap restricció sinó un estímul creatiu”
“La poesia ha anat perdent, en nom de la innovació, força del que em sembla que la defineix com a tal (…) entenc que la poesia sense musicalitat deixa de ser-ho”
Tot plegat fa que hi trobem poemes, també els aforismes…, que toquen temes molt diversos pel que fa a la nostra relació amb la realitat que ens envolta i amb nosaltres mateixos. També una certa varietat d’estils, uns més formals, d’altres més informals.
Un poema que pot resumir bé l’esperit del llibre i la posició en què se situa l’autor a l’hora d’escriure’l és el darrer dels “Poemes Impertinents”
TOT PARLA
Tot parla,
la pedra i l’herbei,
la mirada
que esguarda,
el borrissol sens remei,
l’actitud isarda,
-amb prou feines copsada-
el gran espetec,
el que no fa servei,
el que conhorta l’ofec,
el que fa basarda,
el que sembla accessori
o insignificant,
la paraula emboscada
o aquella esclatant,
el gest esquívol,
el racó ombrívol,
l’espectacle
espatarrant,
el que sembla un miracle
o allò menys rellevant.
Tot parla
malgrat sembli callar,
prô això no és notable
quan hom sap escoltar.
