L’escriptor Antoni Martí Monterde (Toris, Ribera Alta, 1968) no és només un dels assagistes en català més prolífics en un moment en què el gènere sembla replegar-se al domini dels formats breus, dels tiratges discrets i dels continguts, ben sovint, condicionats pels temes de l’ara i ací.
Tot plegat, mana el mercat i les seues tendències a què estan subjectes, per pura lògica de supervivència, les editorials d’una industria molt vulnerable.
Martí és, dèiem, a més, un animador de la maquinària de la producció assagística a casa nostra. Gran coneixedor de l’obra de Josep Pla i de Joan Fuster així com dels escriptors cabdals en la configuració contemporània d’Europa, és autor de llibres molt assenyalats com ara J.V Foix o la solitud de l’escriptura (1998), L’erosió (2001), Poètica del cafè (2007), Stefan Zweig o els suïcidis d’Europa (2020) o Memòries d’un vagó de ferrocarril. Història sentimental del corredor mediterrani (2025), entre molts d’altres.
L’autor valencià ha impulsat, ara, des del Grup de Recerca de Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu de la Universitat de Barcelona (UB), la col·lecció Ciutats per Pensar Europa, editada per la UB.
La iniciativa es deu també a la col·laboració que aquest grup acadèmic, comandat per Martí, manté amb l’investigador principal en Història Comparada dels Intel·lectuals i impulsor de la recerca sobre la idea de capitals culturals, Christophe Charle, professor a la Sorbona. Una relació que es remunta a 2013 en el context de la celebració del simposi internacional Qui acusa? Figures de l’intel·lectual europeu.
Martí n’és el director i autor del primer dels títols d’aquesta magnífica col·lecció de què s’han publicat fins ara, Capitals culturals. Entre pedres i literatura, de Martí Monterde; Trieste. Una ciutat a plec de mapa, de Joan Benesiu; i Venècia. Ciutat de pèrdues, d’Enric Bou.
La previsió és que durant els pròxims anys es publiquen volums dedicats a Paris, Barcelona, Praga, Berlín, Atenes, Estrasburg, Marsella, Budapest, Cluj-Napoca o, fins i tot, Buenos Aires, una ciutat europea a l’altra banda del continent.
Avança Martí que la vocació d’aquest primer llibre de la col·lecció, com dels que el seguiran, és la d’abordar les ciutats des de la perspectiva de la geocrítica, és a dir, des de l’estudi de les relacions entre la paraula i l’espai. “Perquè l’espai –diu l’autor– i sobretot l’espai urbà, com la literatura, és un palimpsest”, i
“‘la littérature est génératrice d’espace, elle se definit comme un espace, elle est décrite comme un espace, elle est le mode privilégié de la represéntation de l’espace’, tal com la descriu Jean Marin Grassin tot desenvolupant les idees de Bertrand Westphal”.
De primeres, Martí, s’aventura en la complexa definició de ciutat tot remuntant-se a les seues primeres formes ancestrals fins a arribar al naixement pròpiament d’aquestes durant l’època clàssica. Per a definir la ciutat com a capital cultural, Martí, es servirà d’un referent fonamental de la sociologia com és Pierre Bourdieu i de la seua teoria de capital simbòlic el qual:
“c’est n’importe quelle proprieté (n’importe quelle espèce de capital, physique, économique, cultural, social) lorsqu’elle est perçue par des agents sociaux dont les categories de perception sont telles qu’ils sont en mesure de la connaître (de l’apercevoir) et de la reconnaître, de lui acorder valeur”
En paraules de Martí:
“Les ciutats, per a esdevenir capitals culturals han d’acumular precisament un determinat tipus de capital. En aquest sentit, a Grècia, en l’època de Plató i Aristòtil, hi havia una construcció de béns culturals de pedra i de pensament que formarien la idea clàssica de la cultura material i filosòfica”.
Tot plegat:
“Atenes és l’Acròpolis, l’Àgora, el Partenó; però també Homer, Sòcrates, Plató, Aristòtil; els déus i els mites. Capital cultural, religiosa i gairebé ficcional amb què es nodreix i s’estructura el relat col·lectiu. La capital grega, doncs, és la primera capital cultural que va existir, alhora que fundava també la humanitat, la idea de ciutat i la mateixa noció de capital simbòlic.”
I encara:
“La ciutat i Europa sorgeixen alhora gràcies a la filosofia. L’urbs romana, que deriva en gran part de la idea grega, especialment pel que fa a la forma de l’aglomeració, dona pas, a través de la civitas, a un nou terme en la història de les idees: la paraula civilització, i també el terme ciutadà.”
És a partir d’aquests fonaments teòrics que Martí Monterde desenvoluparà tot una teoria de les ciutats com a capitals culturals amb profusió de cites d’autors que van des de Goethe a Raymond Williams, Kant o Zweig, Walter Benjamin, Simmel o Joan Fuster…, una autèntica pruïja d’utilíssimes reflexions dels pensadors que han possibilitat una idea d’Europa tal com la coneixem i la volem.
Martí pensa sobre les ciutats com a matrius d’una literatura comuna europea, sobre el cosmopolitisme i les seues impostures, també sobre la seua destrucció en l’època del turisme de masses. La massificació del turisme com a gran amenaça de les capitals culturals.
“En la figura del turista postmodern, la síndrome de Stendhal avui és impossible”, adverteix no exempt d’ironia. La pressió turística sobre les grans capitals europees, recorda, ha acabat per desequilibrar-les socioeconòmicament expulsant-ne els seus ciutadans. “En una mena d’inversió fecal de la figura del rei Mides, tot el que el turisme de masses toca queda condemnat”, sentencia.
Això no obstant, no tot sembla perdut. Voler és poder, podríem dir. Afirma Martí Monterde:
“Per a ser una capital cultural en aquest mil·lenni, cal que la seva ciutadania sigui capaç d’assumir sense petulància ni prepotència, la condició de referència i pol d’atracció. No amb eslògans publicitaris de la mercadotècnia dels partits, més propis del patriotisme municipal i del nacionalisme banal que d’una veritable idea de ciutadania. Cal no oblidar que els ciutadans tenen dret a la seva ciutat, les seves estratificacions urbanes i artístiques”.
Per a ser una capital cultural, assegura Martí, en un temps en què el capital simbòlic ha estat malbaratat per l’especulació i erosionat pel turisme de masses, escrostonat per la idea neoliberal que fa gravitar les ciutats al voltant dels diners, cal ser, també:
“una capital intel·lectual. És a dir, una ciutat en què la seva gent pugui donar una resposta intel·ligent als poders que volen expropiar les persones del seu dret a la ciutat”.
