Des de la perspectiva de les introduccions formals, podríem avançar al lector que es tracta d’un poemari fresc i vitalista format per 42 tankes i 7 interludis en prosa que, amb el rerefons omnipresent de la mar, malda per apropar el lector a diverses qüestions que van des de les més subtils a les més prosaiques, tot plegat ben amerat i guarnit de mar, salnitre, ones i lluna.
La meua, però, no és pas una visió a l’ús. Quan llig poesia sempre tracte d’entendre i establir lligams intertextuals. Potser es tracta d’una estratègia parcial perquè menysté altres aspectes com ara la mètrica. En tot cas, és la meua manera de parlar-vos d’aquest encisador poemari, Collita d’aigua.
A través de les seues pàgines, l’aigua de la vida ens evoca el passat viscut amb intensitat, mentre l’arena discorre per un viarany de silenci i reflexions vitals que és erosionat ona a ona fins a ser esborrat del tot. Hi trobem cants d’amor efímers, arrossegats cap a la passió més absoluta de mans d’un déu abismal que ens afecta a tots en una llarga nit de pedra trencada pel cant irreverent de les gavines. I com sempre, arriba el dia; la mar es desempereseix i tot comença de bell nou, encara que ni la mateixa llum aconsegueix desvelar tots els secrets pelàgics protegits pel mal oratge. En aquest escenari, només el vol dels mots s’esdevé llibertat, l’únic bé indemne a la força titànica de la mar.
La dinàmica de l’obra avança entre el dia i la nit: una nova nit cau delerosa del frec de les veles prenyades de vent i il·lusions, i la lluna plena il·lumina la immensitat de la mar que ens recorda un bosc atapeït d’arbres. La mar, com una mare acollidora, amaga les febleses de l’ésser humà sense resoldre-les, les quals queden al descobert amb l’arribada d’un nou dia. Perquè la mar, ferma i obstinada, continua dia a dia, any rere any, la seua lluita contra la sorra en un ball rítmic que amaga i torna a descobrir la paraula quotidiana. Mentrestant, els habitants de la mar, lúcids i desproveïts de manies, ens donen una lliçó d’hàbits naturals d’allò més naturalista.
Així mateix, la llum torna a marcar els límits del món comprensible i el regne de les ombres, les quals difícilment deixen veure els seus secrets. Perquè l’harmoniositat de la natura es copsa pertot arreu, fins i tot en el so de la pluja i el vent, els quals, aliens a la domesticació musical, componen tempestes intenses de clau romàntica. L’esclat de fúria, fill de la força de la mar, esdevé el somriure de les ones quan ballen: un excés d’energia que només assoleix la calma en caure el capvespre, quan el cel canvia de color i aconsegueix que la màgia s’apodere del món, del final del món i del mateix principi del temps, resseguit des d’una indefensió personal, nua, com quan vinguérem al món.
En aquest univers sonor i paisatgístic, l’udol del vent, com ganivets esmolats, guanya la partida al rebombori dels automòbils. Tanmateix, la vida sense lluna sembla desaparéixer i la mar, calma i ensopida, ho copsa en les nits de silenci i oblit. És aleshores quan la inspiració trenca el temps al voltant de les dunes, un sentiment estés i compartit que pren el cos de la poetessa per a transformar el sentiment en paraules i les paraules en versos.
La vida del fons marí es dona en el bo i el millor de les algues i en la temeritat de les ones, trencades finalment per les xarxes dels pescadors. L’espill de l’aigua reflecteix el cel en la superfície, brodant un tapís que desorienta les aus i les fa explorar la mar amb nous ritmes cada nit. I és també un temps de gaudi i d’esbarjo a la vora de la mar, on la sola presència davant la immensitat del blau apaivaga les temences i els patiments de l’ésser humà. El vent porta sal i saviesa d’un temps passat; la mar n’és conscient i li presta la seua empenta, que esdevé percussió de batalles mai concluses. Perquè no saber interpretar el llenguatge del vent i de la nostra història esdevé un desfici incontrolable de matisos pertorbadors.
L’aigua fresca de la mar és un miracle fet passió que ens allunya de les ombres, mentre el mateix cel s’esgarra en una disbauxa de colors que enamora la pell dels amants. La brisa bressola la lluna i la fa de mel en un bon auguri de futur obert a nous presagis. La lluna, quan ressegueix séquies i viaranys de silenci i d’abisme, ferma els dies i tota esperança humana: l’alfa esdevé omega. El bany i les mans que esculpeixen l’aigua imaginen mons impossibles, mentre la paraula esmorteïda en la mar —mullada, suspesa, privada de dicció completa— esdevé suspesa davant la sorpresa del cor marí. Com la mar, el ventre humit i salat convida a seguir un viarany de vèrtebres i músculs arredonits.
La posta de sol i les llàgrimes flueixen dins la mar fins que l’astre rei desapareix en l’horitzó, deixant pas a la lluna negra, símbol de la foscor més absoluta i domini de les ombres i la mort, reminiscència d’una saviesa atàvica perduda en el temps. El plor apassionat d’ulls amerats en llàgrimes esdevé el símptoma evident del silenci i la desmemòria. Així, la caiguda de la nit en terra ferma marca l’inici del temps de descans i de les carícies que apaivaguen de quietud la batalla quotidiana, deixant que els estels hi posen el punt final. L’ombra, menystinguda i oblidada, es barreja amb la nit i es deixa portar pel ball de les ones, mentre la llum daurada reflectida en les escates dels bancs de peixos esborrona els esguards de tots plegats.
No tot, però, és felicitat: també la mort s’hi fa present crua i nua mitjançant les pasteres. No obstant això, el sol fa bullir l’horitzó desfent la boira i atenent les ànimes desconsolades. Després de cloure els ulls i sentir l’adeu de l’amant, se sent el salnitre de la mar a la boca i també a l’ànima. Finalment, la felicitat es dibuixa com una platja allargassada de veus cridaneres i vida en estat pletòric sense temps ni obligacions, que desperta atapeïda de carícies i d’ànims poètics.
