Més enllà de la circumstància que és nascut a la pedania de Torremendo (Oriola, 1994), on va viure fins que es desplaçà a la Universitat d’Alacant per cursar els seus estudis, cal dir que Sánchez Pacheco és ja un dramaturg a tenir en compte.
Es va iniciar a l’Aula de Teatre de la Universitat i, ja graduat, va aprofitar els anys com a docent en un institut de l’àrea de Barcelona per realitzar diversos tallers formatius a la Sala Beckett, o amb diferents professionals de les arts escèniques. La tenacitat en l’aprenentatge li ha permés començar a desbrossar el seu camí durant el darrer lustre.
L’any 2021 obtingué el XLVII Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre, amb La Pedregada (2022), i l’any 2025 el Premi Joan Guasp de Teatre, amb Glory Hole. Entre les dues fites, ha obtingut mitja dotzena de guardons d’ací i d’allà que li han reportat un parell d’edicions més, alguna posada en escena i, a més, una lectura a la mateixa Sala Beckett de Barcelona.
Cal remarcar que s’hi palesa una evolució creixent i molt positiva de l’escriptura que n’ha assaonat la veu teatral, fins al punt que Glory Hole ha estat guardonada recentment amb el Premio de la Crítica Literaria Valenciana-Literatura Dramática (2026) i, a més, li ha estat atorgat el Premi Lorena Palau per a la coproducció del muntatge.
L’interés del text és evident, perquè aborda de forma singular la qüestió esvarosa de l’educació sexual dels fills i el consum de pornografia entre adolescents.
Són temes que resulten molt punyents avui dia i que han començat a manifestar-se, també, sobre les taules. Per exemple, en el mes de novembre de 2023 es va poder veure, a la Sala Tallers del TNC, La festa, de Daniela Feixa Conte (1973) que, a partir dels testimonis recollits entre diversos col·lectius d’adolescents, explora la realitat sexual d’aquests. El text ha estat editat amb una altra peça breu, Dopamina (2023), que exposa també l’experiència d’aquests de forma crua:
“Júlia: (…) Era el meu nòvio, m’agradava i volia que estigués content. Mai em va preguntar què volia, i jo mai li vaig dir què m’agradava. I de tota manera, ningú ens ha ensenyat a parlar de sexe. No t’ensenyen a parlar de sexe, oi? Venen a fotre’t la típica xerrada a segon de l’ESO quan ja portes anys veient porno i rebent fotopolles per Insta.”
Glory Hole ens proposa un altre punt de vista complementari: l’educació sexual des de la llar, des del si de la família mateixa, i Sánchez Pacheco ho fa d’una forma descarnada, sense anestèsia.
Tan sols dos personatges: Àngel, regidor en un ajuntament; Vigínia, professora en un centre de secundària, que tenen un fill, Pau, de 12 anys, que cursa primer d’ESO. Un bon dia l’estudiant és expulsat del centre degut a una suposada agressió a una companya.
La columna central que articula tota la peça és el monòleg interior de Virgínia, amb el qual s’inicia l’obra. Ella i ell asseguts al sofà del saló de casa, on tenen una conversa insulsa entre les notícies que aquest va llegint davant de l’ansietat i la fatiga mental que arrossega ella: mare, parella i docent.
“Àngel. Mira. Mira aquesta! ‘Nou de cada deu adolescents ha fet un primer acostament a la pornografia entre els huit i dotze anys’. Huit i dotze anys!”
(…)
“Àngel. També diu: ‘Nou de cada deu pares pensen que el seu fill no està entre els nou de cada deu adolescents que sí que ha tingut aquest primer… contacte’. Que bo!”
David Sánchez ens ofereix un text sense divisions en escenes i organitzat com un monòleg interior de Virgínia, sense acotacions, falcat per la conversa amb Àngel, enmig de les pròpies reflexions i sentiments de frustració. És en el monòleg on trobem les referències a l’espai, al pas del temps –si fa no fa, una setmana–, o al desbordament emocional d’ella, que s’enfonsa a poc a poc, sense trobar-hi una eixida fàcil al naufragi familiar.
Després de l’expulsió, en una conversa entre mare i fill, Pau pregunta: “Mamà, perquè el papà et pega, t’insulta i et diu coses lletges?”, i és quan descobrim que aquesta parella anodina i “normal”, comparteix unes fantasies sadomasoquistes, glory hole domèstic inclòs. I és quan podem lligar el consum adolescent de porno amb la pràctica domèstica que Pau ha oït durant les nits, i amb el que suposadament ha dit a la companya i ha contat a la tutora del centre on treballa la mare. És el moment en què al centre i a l’Ajuntament, a mitja veu, s’hi van coneixent els gustos de la parella.
“Àngel. I què si el nostre fill veu pornografia?
Virgínia. Una persona és el tipus de pornografia que consumeix.”
És a partir d’aquí que els pares conversen assossegadament sobre per què se senten atrets per la parafília que els encén, i com parlar de sexe amb el fill, com raonar sobre les diferents pulsions sexuals de l’adolescent de forma oberta. En què hi han errat i com ser millor mare i pare.
Al capdavall un text que ens convida a reflexionar sobre la relació d’adolescents, pares i mares al voltant de la sexualitat sense tabús, i un temps en el qual el porno és el pa de cada dia d’aquells. També és un títol que palesa la maduresa creativa de l’autor en la que, segurament, és la seua obra més reeixida fins el moment.
Nota bene. I encara fora millor si l’embolcall fora més polit, perquè l’únic inconvenient de l’obra és l’edició matussera que la inclou. L’editorial podria esforçar-s’hi una miqueta més, perquè un text dramàtic no es pot editar de qualsevol manera.
