Brauli Montoya Abat, nascut a Novelda l’any 1956, és una figura cabdal de la sociolingüística catalana. La seua trajectòria acadèmica s’ha caracteritzat, sens dubte, per un compromís ferm amb la realitat lingüística de les comarques meridionals valencianes.
Com a catedràtic de la Universitat d’Alacant ha excel·lit en l’estudi de la substitució lingüística i la transmissió intergeneracional. Seues són obres de referència com ara Variació i desplaçament de llengües a Elda i a Oriola durant l’Edat Moderna (1986), La interferència lingüística al sud valencià (1989), Alacant: la llengua interrompuda (1996) i La transmissió familiar del valencià (2012), en col·laboració amb Antoni Mas, entre altres títols.
La seua recerca no s’ha limitat exclusivament l’àmbit acadèmic: Brauli Montoya ha exercit una labor divulgadora incansable. Destaca la seua anàlisi de la història social de la llengua a través de processos judicials i el seu interés pel català del Carxe i de Múrcia. Precisament, la llengua al regne de Múrcia és el tema que a hores d’ara ocupa el seu quefer investigador.
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la seua doble adscripció institucional reflecteix una visió integradora i, alhora, dialogant del sistema lingüístic català. Ha sabut combinar el rigor científic amb la sensibilitat social. D’aquesta manera, s’ha convertit en un referent per a entendre el passat, el present i el futur del valencià al sud.
És un plaer poder conversar amb el professor Montoya en aquest moment tan significatiu de la seua vida, coincidint amb la seua recent jubilació. La seua trajectòria no sols ha marcat fites en la història de la llengua catalana i la sociolingüística valenciana, sinó que ha dignificat la memòria de les nostres terres del sud.
Ara que has tancat la teua etapa com a docent en actiu, quin és el llegat més valuós que esperes haver deixat en les generacions de filòlogues i filòlegs que han passat per les teues aules?
Espere que hagen après a fer investigació científica en Sociolingüística i Història de la Llengua, i que se’ls haja quedat alguna cosa de la situació social del català i de la seua història.
I en els teus companys i companyes acadèmics? De fet, has estat homenatjat amb el volum Fites d’una llengua que obrin camins. Estudis dedicats al professor Brauli Montoya Abat (2025)…
Espere que m’hagen vist com un company sempre disposat a col·laborar en les tasques universitàries. De fet, l’homenatge que m’han dedicat, em diu que ha estat així i n’he quedat molt pagat.
Per a entendre aquest llegat, però, cal mirar enrere, cap als teus inicis, quan vas haver de compaginar la militància cívica amb la formació acadèmica. En aquest sentit, com creus que eixa consciència política de joventut va modelar el teu rigor com a investigador?
Com deia Badia i Margarit, ciència i passió em van amerar. Però no per aquest ordre: primer va ser la conscienciació sobre la situació precària de la meua llengua i després l’elecció dels estudis de Filologia Catalana. El rigor científic el vaig aprendre en la universitat gràcies a l’empenta dels primers anys d’activisme cívic.
Aquest compromís ens porta a un debat en una disciplina com la Sociolingüística, en què la línia entre l’investigador i l’activista és de vegades molt fina. On estimes que acaba el deure de descriure la realitat i on comença la responsabilitat moral d’intentar transformar-la?
Per sort, la Sociolingüística inclou una subdisciplina que és la Planificació de l’Estatus, que ens permet compatibilitzar investigació i activisme. Amb la primera manegem dades empíriques i amb la segona organitzem la normalització de la llengua des d’altres instàncies diferents a les aules, com ara els serveis lingüístics dels ajuntaments. Ara bé, hi ha gent que no entén aquesta distinció i ho barreja tot sense comptar amb una formació prèvia.
Eixa voluntat de transformació es veu reflectida en el teu treball de camp, on has hagut d’escoltar hores i hores de gravacions. Quina informació dona el silenci o les vacil·lacions d’un/a informant quan se li pregunta pel seu passat lingüístic i què ens diu allò que la gent no s’atreveix a pronunciar?
He de dir que no ha estat un sacrifici analitzar els milers d’entrevistes que he realitzat en la meua vida, com tampoc no ho ha estat fer-les perquè m’encanta entrar en contacte directe amb la llengua viva i amb el seu ús –i desús.
Així que he après molt del comportament lingüístic dels parlants. Per això he volgut que aquesta part de la meua recerca, no sempre aprofitada del tot, quede per als futurs investigadors i per això he donat totes les gravacions d’entrevistes que he fet a la Mediateca de la Universitat d’Alacant, que ja ha començat a digitalitzar les que no ho estaven i prompte les penjaran al web de la universitat per a ús lliure des de tot arreu.
Hi has detectat diferències significatives en la “lleialtat lingüística” de gènere en el nostre territori?
No: és una variable sociolingüística indiferent respecte al comportament lingüístic.
Aquesta recerca tècnica i social conflueix en el teu estudi sobre el retrocés del català a Elda i Oriola, que és un referent. Quina va ser la dificultat més gran, en l’àmbit emocional, de documentar la pèrdua d’una llengua en territoris tan pròxims a la teua identitat?
De fet, ja vaig créixer sabent que localitats com Elda o Oriola parlaven castellà i no vaig experimentar cap pena quan vaig descobrir com s’havia produït el canvi de llengua.
En canvi, sí que puc dir que ho he viscut en directe en el cas d’Alacant i des d’abans de posar-me a investigar-ho amb eines sociolingüístiques. La constatació que, igual que s’havia produït la substitució lingüística en el passat, podia estar repetint-se davant dels nostres ulls, sí que m’ha entristit.
Documentar aquesta pèrdua ens obliga a reflexionar sobre qui som: com definiries la identitat dels valencians del Vinalopó en comparació amb la resta del territori?
Es fa difícil parlar d’una sola identitat perquè el Vinalopó és, territorialment, bilingüe, però, socialment, també és bilingüe; ara bé, això ja ens identifica amb la resta del País Valencià i, sobretot, amb la resta de les comarques del sud valencianes. Així, independentment d’on visquem els valencians meridionals, ens podem considerar “valencians” –una minoria– o, simplement, “de la Comunitat –o Comunidad) –Valenciana” –la majoria.
Eixa identitat es llegeix també en els noms de la terra, una tasca en la qual has treballat intensament; quin nom de lloc o partida t’ha costat més de defendre o restaurar davant de les reticències administratives?
Un exemple que em ve al cap és el de la Teulera, al meu poble, perquè a pesar que ho he reiterat a regidors de l’Ajuntament en actes públics, encara hi ha un cartell ben gran en la carretera del Castell amb la indicació Tejera.
I, anant més enllà dels noms oficials, quina lectura fas del “paisatge lingüístic” visual de les nostres ciutats del sud?
Doncs que és un paisatge molt poc valencià, que no ajuda gens a la recuperació de la nostra llengua perquè roman –encara– pràcticament amagada.
La presència escrita en cartells o rètols és un reflex fidel de la seua vitalitat, o a vegades és només una aparença que no correspon a la realitat del carrer?
No és cap aparença: s’ajusta prou a la realitat lingüística que vivim.
Davant d’aquesta realitat, el concepte de revernacularització és cabdal en la teua obra. Ets optimista respecte a la capacitat de les ciutats del sud per a recuperar espais d’ús real, més enllà de l’àmbit escolar?
No: soc científicament pessimista però, personalment, no sé estar-me de col·laborar en totes aquelles iniciatives que es dediquen a reintroduir el català en tots aquells àmbits perduts.
Precisament, en aquest procés de recuperació has estat un impulsor de les aules de conversa en valencià (Elda, Saix…). Quina funció estratègica penses que tenen les sessions de conversa per a ajudar el parlant passiu a perdre la por i començar a usar el valencià en el seu dia a dia?
És una de les iniciatives meues de què em sent més satisfet perquè ha obtingut un èxit relatiu en estendre’s per la geografia meridional valenciana –a més de les localitats esmentades, Oriola, Torrevella o Alacant.
El meu objectiu era que els castellanoparlants que havien iniciat un ensenyament purament gramatical de la llengua entraren en contacte amb el nivell oral que no tenien en els seus àmbits socials i que acabaren sentint el valencià com la seua segona llengua.
I, en un pla més personal, quina lliçó humana o sociolingüística et vas emportar en observar eixa convivència? Eixa “vitalitat” de la llengua pot arribar a influir en les polítiques lingüístiques més institucionals?
Personalment, molts dels aprenents que assistien a la primera aula de conversa creada, la d’Elda, en els anys en què encara jo feia de monitor, han agraït la meua dedicació voluntària. I, especialment, no puc deixar d’esmentar un dels primers aprenents elders, Antonio Gisbert, ara esdevingut monitor de conversa en la mateixa aula. Quant a la influència en esferes més altes, ja la veig més difícil.
Mirant cap al futur de la teua recerca, actualment treballes el català medieval murcià. Consideres que aquest estudi canviarà la nostra percepció sobre la història de la llengua?
Espere que sí perquè és una etapa prou desconeguda i m’agradaria que en el futur el professorat universitari d’història de la llengua disposara d’aquesta recerca meua per a formar el seu alumnat.
Ara que et trobes fora de l’àmbit acadèmic reglat, com transmets aquesta passió per la llengua a les noves generacions, seguint les teues investigacions sobre transmissió familiar?
Ara ja no puc fer-ho igual llevat d’alguna conferència ocasional, però la meua bibliografia sobre el tema em consta que és ben coneguda entre el professorat no solament universitari sinó de secundària.
Finalment, amb la perspectiva del temps, si comparem les expectatives que tenies en començar amb la realitat sociolingüística que deixes en jubilar-te, quins han sigut els guanys més insospitats i quines les decepcions més sensibles?
Dissortadament, hi ha hagut més decepcions que guanys perquè quan vaig començar a estudiar la carrera, els últims anys setanta, m’imaginava que podria influir més perquè la gent s’adonara que tenia una llengua marginada que calia redreçar i recuperar.
Imaginava que els passaria com a mi quan vaig sentir per primera volta el català en un programa de ràdio en una emissora d’Alacant i em vaig conscienciar del fet que la meua llengua podia ser també una llengua de cultura. Però, no: la majoria de valencians ha continuat sense deixar-se influir per accions com aquesta o pels meus intents.
Moltes gràcies per la teua generositat i per tota una vida dedicada a la nostra llengua.
