La maternitat, lluny de qualsevol idealització, és el punt de partida d’aquest poemari que construeix un relat íntim sobre el pas del temps i les seues conseqüències dins l’àmbit familiar.
Des del primer vers —“Bull la ràbia als bolquers”—, la veu poètica trenca amb les imatges edulcorades i situa el lector en una experiència marcada per la tensió entre cura i desgast. La quotidianitat hi apareix com a espai central, convertida en matèria literària.
El llibre s’articula des d’una mirada retrospectiva. El jo líric parla des de l’absència i revisa la criança com un territori ja perdut. Aquesta distància imprimeix al conjunt una tonalitat elegíaca sostinguda.
El poema “Mare”, que dona lloc al vers que titula el llibre, amplia l’experiència individual cap a una dimensió col·lectiva. El “mereixem” suggereix una comunitat de mares travessada per la dedicació, però també per la pèrdua.
Els objectes quotidians hi tenen un paper clau. Bates, bicicletes o joguines esdevenen restes materials d’una vida passada i activen la memòria. A través d’ells, la casa deixa de ser només un espai físic i es transforma en un territori simbòlic.
El paisatge de Beniopa reforça aquest arrelament. No és només un escenari, sinó una prolongació de la identitat, on la memòria individual es projecta sobre el territori.
El temps, present de manera constant, es concreta en elements com ara el rellotge, el calendari o les estacions. Però no és un temps abstracte: es manifesta en el cos, en l’envelliment i en la transformació del lloc que ocupa la mare dins la família.
El poemari estableix també un diàleg amb altres veus femenines. Les citacions d’Anna Swir, Alda Merini, Alejandra Pizarnik, Teresa Pascual o Emily Dickinson configuren una genealogia que reforça la dimensió compartida d’aquesta experiència.
Allò que fa especialment valuós el llibre és la seua capacitat de parlar des de la ferida sense caure en la complaença. La maternitat hi apareix com una experiència complexa, travessada per l’amor i pel buit.
En conjunt, Mereixem un final feliç, de Maria Rosa Sabater i Soliva (Beniopa, 1961) converteix l’experiència íntima en una forma de coneixement compartit. Un llibre coherent i madur que situa la maternitat en el centre d’una reflexió sobre el temps, la identitat i la memòria.
