Que els contes són per a xiquets és una afirmació que podríem rebatre fàcilment. Els adults també en necessitem. I llegint aquest recull de Sergi Purcet ens n’adonarem. La diferència, però, és el que ens causen. I és que de quotidianitat, sorpreses i vells amors, n’hem tingut tots. Tanmateix, la manera en què els rebem és força important.
La prosa de Sergi Purcet es caracteritza per una aparent senzillesa que amaga una gran eficàcia expressiva. Amb una clara voluntat de comunicació immediata, ens presenta uns relats amb un estil concís, directe i poc ornamentat. Aquesta mena d’economia lingüística ens situa, com a espectadors, en l’acció i en la tensió narrativa.
Així doncs, en poques pàgines, ens ofereix relats ben desenvolupats i relativament extensos. Tanmateix, aquesta simplicitat lingüística no implica pas superficialitat. De fet, en molts casos el text suggereix molt més del que queda explícit i deixa un espai per a la reflexió del públic lector, que de segur que s’identificarà amb cada història.
Potser és perquè els contes són realistes, però segurament hi ajuda el fet del llenguatge, que en moltes ocasions, conté trets col·loquials. Així doncs, es reforcen els diàlegs i s’apropa cada personatge a qui li està donant la vida, és a dir, a qui l’està llegint. En Tan lluny de casa, l’escriptura esdevé una eina transparent que no destaca gaire, però està al servei del relat i de l’impacte final.
Perquè llegir sobre la realitat no és divertit si no ens ofereixen un gir inesperat. Però cada relat d’aquest recull ens n’oferirà en safata de plata. Perquè ens relaxem quan pensem que tenim tot controlat, que coneixem els personatges i que veiem venir el que toca, per després sorprendre’ns i capgirar la idea que ens havíem fet. Potser quedar-nos en aquesta descripció del gir final és massa superficial, perquè no només és un mecanisme que genera sorpresa, sinó que, a més, ens fa qüestionar-nos els prejudicis que havíem fet i, de vegades, ens fa reinterpretar tot el que havíem llegit.
D’aquesta manera, interpretarem relats sobre la gestió del pas del temps, les decisions del passat, les segones oportunitats, els inicis i els finals, els inconvenients en la recerca de la felicitat, etc. Però no de manera abstracta, com en aquesta ressenya, sinó endinsant-nos a fons en situacions concretes a través de les quals observarem els personatges relacionar-se, reaccionar davant les crisis i prendre decisions impossibles, com les de cada dia.
No obstant això, no pretén pas ser un exemple de moral, atés que no dona totes les solucions tancades, sinó, més aviat, deixa que les examinem i les considerem.
És a dir, com a públic lector, hem de fer una tasca de reconeixença amb els personatges i amb els seus actes, que seran contradictoris i incoherents. Consegüentment, seran quotidians i moralment ambigus. I no som així tots nosaltres? No es tracta doncs, ni d’herois ni de personatges extraordinaris, sinó d’individus que no coneixen el bé i el mal, ni el blanc ni el negre. I les seues accions estan en una escala de grisos que entra dins de la normalitat i que sovint genera contradiccions internes.
El paper del lector, doncs, serà actiu, atés que hem d’interpretar i reconstruir significats que no apareixen explícitament, però que queden palesos si ens hi identifiquem. I ho farem, perquè els personatges ofereixen totes les facilitats per fer-ho.
Els coneixerem tant per les descripcions de l’autor, com pels seus actes, els diàlegs i el comportament en moments clau. I en general, trencaran les nostres expectatives. Tanmateix, els entendrem força bé. La dimensió psicològica dels personatges, així com la de les persones, no deixa de ser un conflicte intern constant, farcit de culpa, necessitat de canvi, desig i frustració, fet que Purcet reflectirà amb domini tot creant una atmosfera íntima i emocional. No hi tenen cabuda doncs, fantasia ni mons onírics, estem parlant de la vida, de la realitat i de la veritat. I és molt crua.
No obstant això, de símbols, sí que en tenim. I és que “tan lluny de casa” a banda de relacionar-se directament amb un relat concret, tindrà una significació clara en cadascun d’ells. La “casa” de què parla Purcet no és només un espai físic, té un punt d’identitat, de seguretat emocional, de records d’un passat millor… Per tant, veurem personatges que troben “casa” en persones fora de la família de sang, que se senten a “casa” rebent correspondència o que viatgen lluny perquè no la troben.
Perquè és més comú del que pensem, i veure detalladament com alguns personatges no encaixen en el món i se n’han de buscar un altre, ens farà ser-ne conscients. Veurem “cases” perfectes que amaguen conflictes ètics, situacions que allunyen el personatge de la seua identitat i d’altres que la troben quan canvien de “casa”. I així ens mostra el món contemporani, amb relacions més líquides, amb incertesa sobre el futur, amb remordiments sobre el passat i amb l’èmfasi en què fem cada dia, en com passem la vida.
En definitiva, Tan lluny de casa confirma que la quotidianitat pot ser profundament reveladora quan es mira amb atenció. Sergi Purcet construeix un recull que provoca l’efecte d’un mosaic en què les peces no encaixen exactament, però hi queden bé una al costat de l’altra, així com ho fa la vida que construïm cada dia. Per això, més que llegir aquests relats, els hem de reconéixer, i és que, en el fons, tots hem estat alguna vegada massa lluny de casa.
