No vull enganyar ningú. Si ets un lector que t’agrada l’acció, Entre amics probablement no serà el llibre més indicat. Tot amb tot, és una gran novel·la i jo li donaria una oportunitat. De vegades, la lentitud, en literatura, en art, és una virtut. Els bons escriptors saben treballar un ritme i una prosa amb què crear l’atmosfera necessària per a endinsar-se plenament en una bona història.
L’òpera prima de Hal Ebbott –si manté aquesta qualitat ens donarà moltes alegries!– tracta sobre l’amistat i la família. Són dos temes freqüents en la literatura, tot i que la trama sorprendrà més d’un lector –no en puc dir més–, molt més complexa del que apunta l’argument: l’Amos i l’Emerson són amics des de la universitat i han implicat les dones, Claire i Resty, i les filles, una de cada parella, Anna i Sophie.
Ja ho tenim. Dues famílies de classe mitjana perfectes lligades per una amistat masculina. Ebbott ens invita a capbussar-nos als primers capítols en un relat de protagonistes feliços, en aparença:
“Una brisa agradable es filtrava per la finestra, una brisa com la remor d’una conversa entre amics. Tot desprenia una mena de certitud. Els dies exuberants, suaus com còdols”.
I encara “dies com prestatges plens de llibres”.
Però la vida és una successió de calma i de tempestes. I l’Amos “notava com se’ls enduia; aquella vida harmoniosa, sense arestes”. Se’ls enduia cap on? Hi ha alguna cosa, d’inquietant, en la frase. Intuïm que alguna cosa passarà, que, com en la vida real, descobrirem que tot no és tan idíl·lic.
De tant en tant, pot arribar una trompada que ho esventre tot. I que no serà senzill amagar: “el silenci de les famílies no és mai absolut. Parlen les arrels, la respiració”. A més, en família potser ens comportem com realment som: “és davant del que estimem més que ens veiem amb cor de ser el nostre jo menys delicat”. I l’Amos rebla el clau:
“No és això, la família? Persones imperfectes unides per l’atzar que tanmateix decidien llevar-se i intentar-ho, que s’esforçaven per fer rutllar les coses”.
En comparació, què és l’amistat? Així:
“l’amor romàntic aïlla, emparella i distancia. Mentre que l’amistat és una escala, uns esglaons per on t’enfiles; són dues mans entrellaçades que et permeten veure per sobre de la tanca”.
De fet, “moltes amistats, sobretot quan ets jove, són com una bastida. Ningú vol estar sol. Allà fora la cosa està fotuda, amics”. Vet ací la metàfora de l’amistat com a fortalesa davant d’un món cruel, feréstec. Amb éssers amenaçadors. O distrets. “Per què era tan burra la gent?”.
I què seria l’amistat que perdura en la maduresa sinó que…
“les tardors arriben de pressa. No la mort, sinó els anys en què els ànims fallen, en què el màxim que pots esperar és ser respectat perquè portes uns pantalons elegants”
Envellir implica necessàriament entotsolar-se: “estava sol: només es podia decebre a ell mateix i això, d’alguna manera, semblava el més fàcil”.
No és fàcil acceptar la decadència. Però tampoc ho és fer-se adult. Les pors de l’adolescència són poderoses i encara més les d’una jove esgarrada: “Tot estava enverinat; el terra del seu cervell era un escampall de vidres. No tenia ni idea de com sortir-ne”.
Sembla que l’Homo sapiens és l’única espècie descontenta quan ja té el que necessita. A l’Emerson “una veu l’assetjava, una fressa en la foscor. No n’hi ha prou, li deia asprament. No n’hi ha mai prou”. Potser la modernitat avançada ha intensificat aquest neguit. Massa portes per a obrir i massa poca vida.
El narrador d’Entre amics és observador, perspicaç, incisiu, punyent. I omniscient. Dona veu als personatges, també per mitjà de diàlegs atrevits, de vegades maliciosos. Acompanyats de frases potents com ara, en un moment de tensió entre els dos amics: “de cop l’habitació es quedava sense aire, constreta com una gola resseca”.
Tots sis estan ben dibuixats, també els quatre femenins. Les diferents perspectives se succeeixen al llarg de les pàgines i el lector podrà entendre’ls i fins i tot comprendre’ls. “És veritat: hi ha límits, el món té els seus fets”. Podem pair-los o no. Però els fets són esvarosos. Què ha passat realment i, sobretot, per què?
La qüestió decisiva, no obstant això, és com Ebbott conta la història. Entre amics destaca per una prosa neta, farcida de metàfores i, de vegades, pròxima al lirisme. Algunes cites precedents en donen compte. Però no m’estic d’afegir-hi: “A costat i costat, la terra s’estenia amb la quietud lànguida d’una tempesta que acaba de passar. Replena, feixuga i satisfeta”. O com inicia la segona part del llibre. Descriu, succinta, redona, una primavera urbana:
“Mitjans de maig. Feia un temps més càlid i la ciutat es descobria a si mateixa. Els restaurants obrien les finestres; les branques dels arbres havien desaparegut sota les fulles, que absorbien la llum del sol. Als vespres hi havia remor de converses. De tornada a casa, els homes portaven la jaqueta penjada al braç”.
Una delícia. O això em sembla. Tot i que el pou, profund, fosc, de la història colpirà. Animals socials, freturem de parelles i d’amics. Potser de fills. Però ningú digué que seria fàcil. “L’amor era dur. L’amor s’havia de treballar. L’amor era dedicar temps a assegurar-se que els fonaments durarien”. Com construir un lloc segur per als qui estimem?
Al cap i a la fi, la vida, què és “sinó un intent de detectar els moments veritablement significatius?”.
