Una de les coses bones de la maduresa, en aquest cas de l’escriptor i historiador, medievalista, Ferran Garcia-Oliver (Beniopa, Gandia, 1957), és que pot eixir ben parat d’escriure un llibre sobre el nacionalisme espanyol per a no especialistes. Una i eterna és bo en el fons i en la forma, gràcies a una narració rica i llegidora, incisiva, fins i tot càustica.
Particularment, en el capítol primer pot recordar la prosa, punyetera i punyent, del Joan Fuster del llibre Contra Unamuno i tots els altres. Garcia-Oliver està en forma. De fet, fa gràcia la grandiloqüència del discurs espanyolista, tot i que l’autor se’l pren molt seriosament. En Una i eterna se’l dissecciona i alhora s’ironitza. De tant en tant, s’envesteix i tot. El lector interessat en gaudirà.
Per què un assaig sobre aquest tema ara? Perquè és una retòrica amb una influència rotunda i també perquè “Espanya és Espanya i els seus enemics” i “concerneix tant els seus devots com els seus detractors”, és a dir, els qui la patim diàriament. Spanish banal nationalism, però també (too much) hot. Escric aquesta ressenya durant el Mundial de futbol en què juga la nostra selecció nacional absoluta masculina:
“la ‘Roja’ proporciona moments de goig nacionals irrepetibles, amb milers de banderes onejant pels carrers i penjades dels balcons i els crits fervents d’‘Espanya, Espanya, Espanya’, sense complexos.”
Fins fa dos dies, deien que no existia el nacionalisme espanyol. Encara als llibres escolars no se’n parla. “La ciutadania espanyola no es reconeix mai com a nacionalista, a tot estirar ‘patriota’.” Com Ortega y Gasset, que assegurava que no era nacionalista, però sí “sempre nacional”. Jas, coca!
A l’estat només patim els, ai, las!, “aberrants micronacionalismes interns”. Perquè “tota vel·leïtat separadora, tota escissió de la sobirania unitària, significa arruïnar el vincle intemporal, primordial.” A Espanya, de nacions, només n’hi ha una, asseguren. Atacar-la és un crim. “Un dogma és un dogma.” I, per a defensar-la, tot està justificat. “La nació està per sobre de la legalitat”, de fet.
Una Espanya donada… des del paleolític
La nació espanyola no hauria sigut obra de cap nacionalisme, sinó del destí. Espanya seria eterna. O, si més no, molt antiga. No debades “és una d’aquestes creacions celestials. Als homes no els incumbeix decidir res sobre la seua existència eterna, ni molt menys amenaçar-la. Forma part de l’harmonia universal”, es befa Garcia-Oliver.
Aquesta podria semblar una retòrica pròpia només del falangisme, però “del primer a l’últim, encara que no ho reconeixeran, salven Espanya com una cosa donada, feta per la història.” Vet ací el que afirmava Ortega: Espanya seria prèvia “a tota voluntat constituent dels seus membres. Hi és abans i independentment de nosaltres, els seus individus. És alguna cosa en el que naixem, no és alguna cosa que fundem.” Para el cabàs: liberalisme i nació cívica.
La història s’ha fet servir per a anar incrementant els orígens nacionals fins a Viriat i fins i tot més enllà. Claudio Sánchez Albornoz escrigué que les pintures d’Altamira descobreixen “les extraordinàries dots pictòriques dels espanyols del paleolític superior.” Espanyols amb tapalls, mil·lennis abans de la construcció real d’Espanya.
En conseqüència, “la veritat queda subordinada a l’eficàcia”. I tot es pot justificar. Així, “per monstruosa que ens semble la Inquisició, devem confessar que el seu establiment era lògica postura defensiva de la vella comunitat nacional”, reblà el president del Consell de Ministres de la República a l’exili (1962-1971). El nacionalisme espanyol no és només patrimoni de la dreta, doncs. Juan Negrín, el 1937, manifestà que prefería Franco als nacionalistes.
La història, doncs, es posa al servei de la nació: “importa que el relat siga convincent i, més que convincent, persuasiu.” Durant el franquisme, encara serà més exacerbat, “i per això regurgita Reconquista, Imperi i Guerra de la Independència, dins la trama de la gloriosa Castella.” Però després d’una Transició titubejant, retornarà amb força.
De fet, Una i eterna s’endinsa en l’actualitat. Per exemple, no s’està d’assenyalar escriptors en exercici, com ara el filòsof Gustavo Bueno, que afirmà que “Si alguien sonríe cuando yo pronuncie España, yo me sonrío de su puta madre.” És lícit ridiculitzar catalans, bascos, andalusos o valencians, i els seus símbols, però d’Espanya i dels seus no es mofa ni Déu. ¿Ocho apellidos españoles ‘pa’ cuándo?
La violència oblidada contra els enemics
Pierre Vidal escrigué que “de totes les historiografies, la pitjor és la historiografia d’Estat, uns estats que només rarament admeten el fet d’haver estat criminals.” Com qualsevol altre estat, el més extens de la península ibèrica –de tant en tant, cal recordar que, agrade o no, hi ha quatre estats en aquesta geografia–, s’ha alçat amb espases i canons.
Una nació, al cap i a la fi, és tant memòria, triada, com amnèsia, intencionada. “La tradició mana: cal fer mutis de la violència inherent en la fabricació d’Espanya.” Tant és així que “sense l’ocultació, o la tergiversació, si s’escau, la ‘Hispanidad’, un dels grans motius del nacionalisme espanyol, cauria pel cantó dels grans genocidis de la història.”
Efectivament, TVE, amb Iñaki Gabilondo de presentador, acaba d’estrenar el programa La gran aventura de la lengua española, que nega la castellanització en la colonització d’Amèrica. Tanmateix, malgrat el rei campechano, el castellà sí fue lengua de imposición. Per exemple, Felip II dictà una cèdula el 1596 que imposava penes severes als cacics que parlaren o permeteren parlar idiomes precolombins. Carles III tornà a la càrrega. Una cosa semblant passà a la península. Encara ara.
El garrot, al cap i a la fi, seria imprescindible, de manera recurrent, contra els enemics d’Espanya. En destaquen “moros”, jueus i catalans. Per una banda, “el jou islàmic és el causant de la més gran tragèdia d’Espanya” i, per un altre cantó, s’identifiquen jueus i catalans: “tots dos grups comparteixen similars qualitats morals detestables. Les de la cobdícia, la gasiveria i l’egoisme els retraten a la perfecció.”
La fòbia als catalans té una tradició centenària. “Sangoneres àvides i astutes, els catalans xuclen la substància als pobres espanyols.” El 1959, el director de La Vanguardia, Luis Martínez Galinsoga, amollà que “tots els catalans són una merda”, arran d’una missa en català. Almenys, li costà el càrrec. Però en democràcia continua, perquè “a Catalunya obliguen els nens a ser la Gestapo.” Al cap i a la fi, “l’anticatalanisme és una franquícia del nacionalisme espanyol.”
De la Inquisició a la Constitució
“Probablement, la llengua ha estat el gran cavall de batalla del nacionalisme espanyol.” No calia l’adverbi, benioper! El darrer capítol, “La vaca i el blat de moro”, es dedica a la imposició del castellà, que té una llarga tradició: “la coacció, el càstig, la multa han esquitxat massa vegades la història del castellà.” Al capdavall, “les armes i les lletres formen una parella inseparable.”
Per a anorrear els altres idiomes d’Espanya —“són o no són espanyoles el català, l’èuscar, el gallec, l’aragonès i l’asturià?” i encara podríem afegir-ne unes altres, com ara l’àrab, el tamazic i l’occità— s’ha fet servir tota mena d’arguments, des de l’imperi, la modernitat i, també, la unitat nacional. I el supremacisme, per descomptat. Julián Marías associava el desconeixement del castellà a una forma de primitivisme.
El castellà ha esdevingut, implícitament o explícita, espanyol, la llengua de l’estat. Per a García-Oliver, la democràcia actual “tanca la porta en fals a la qüestió de les llengües.” En definitiva, “què és sinó el Títol Preliminar de la Constitució de 1978? Doncs el triomf pòstum de dos José Ortega y Gasset. La Constitució ‘es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola’.”
Espanya, encara
Gràcies a García-Oliver i l’editorial Afers, que li ha prestat atenció especial a l’estudi dels nacionalismes, comptem amb un nou llibre amb què entendre l’apassionada defensa de la nació espanyola, “roca viva, sediment col·lectiu, tradició eterna”.
Al capdavall, tot i que “Espanya és una metonímia exitosa”, “al final de la partida ni Franco no ha pogut liquidar les disconformitats i reclamacions perifèriques.” Espanya no és Bèlgica, però tampoc l’ansiejada França. Potser per això unitaristes de tota mena perceben que “està en perill, sempre ho ha estat”. A més del domini, doncs, ens toca suportar la murga de la nació excloent.
