Aquest llibre té una qualitat rara: no “explica” una malaltia, te la posa a les mans amb una veu adolescent que no pretén quedar bé. En Martí Bach Bayo, noi lleidatà —que estudiava a l’escola Sagrada Família i ara a l’Institut Josep Lladonosa—, porter de l’Atlètic Segre i culer convençut, escriu el seu diari del càncer sense maquillatge: amb por, ràbia, humor, contradiccions i la lucidesa que només surt quan la vida t’obliga a créixer de cop.
Ja a la primera pàgina, el llibre no concedeix treva: “Podríem dir que és el pitjor dia de la meva vida… sense cap mena de dubte: ho és!” I, tot seguit, la frase que ho dinamita tot: “Martí, tens càncer a la sang”. En Martí es queda “en xoc”, literalment, i no ho dissimula: cops de puny a terra, incredulitat, un món que s’ensorra en una tarda qualsevol.
Aquí no hi ha heroismes impostats. Hi ha cos, hi ha cansament, hi ha fàstic i hi ha cervell en alerta permanent. Hi ha cortisona –i els seus efectes–, hi ha quimioteràpia, hi ha la molèstia del port-a-cath –aparell subcutani administrador de medicació–, i hi ha l’escena que explica amb precisió brutal: rapar-se amb tretze anys, mirar-se al mirall i plorar perquè la imatge —per a un adolescent— pesa més del que els adults solen entendre. També hi ha una demanda que el retrata sencer: “Quan estic malament… no vull compassió, només que em tractin com sempre”.
Una de les coses més potents del llibre és la mirada sobre l’entorn: l’amistat com a respir, però també la decepció. En Martí aprèn, a base de dies llargs, que hi ha gent que al principi pregunta i després desapareix; que alguns “només ho feien per tafanejar”. I, en paral·lel, descobreix la presència de debò: família, companys, entrenadors, professionals que no només “fan feina”, sinó que sostenen.
En aquest sosteniment hi entra, sense fer-ne un discurs llarg, la tasca imprescindible de la Casa dels Xuklis (AFANOC): un lloc on vius lluny de casa perquè no tens altra opció, però que fa possible una vida mínimament habitable. En Martí ho diu a la seva manera: si no fos pel motiu, “m’agradaria passar-hi uns dies de colònies”. Als agraïments ho remata sense dubtar: “la casa dels Xuklis és, senzillament, una passada”.
Després hi ha la sanitat pública. No és postureig: és experiència. Martí escriu que l’equip de Vall d’Hebron “han estat i seran sempre els meus herois”. Hi ha una frase que val per ella sola i que convindria no normalitzar mai: “Sense ells i la sanitat pública del nostre país, avui no seria aquí”. I encara fa un elogi precís a infermeres, auxiliars i el que aporten “a la societat”.
El futbol és el fil vermell que li salva la identitat. Cada capítol s’obre amb una cita, però això no és decorat: és llenguatge emocional. En Martí transforma la leucèmia en “partit”, el tractament en “temporada”, i ell —porter— es guarda el dret de resistir. El pròleg de la Dra. Marta Segú ho formula amb la imatge exacta: l’aturada impossible “en el moment més decisiu”. Però el que fa el llibre és anar-ho demostrant a foc lent, amb dies bons i dies horribles.
No hi ha guanyadors ni perdedors. La malaltia no és una guerra moral. En Martí, en canvi, ho viu com un partit: no sempre controles el resultat, però sí l’actitud. Al final, quan pot escriure el comiat, ho fa amb la seva veu adolescent, sense metàfora fina: “Càncer, t’he guanyat, i de pallissa”. I tanca amb la frase que dona sentit al títol: “Era un xut enverinat… però l’he aturat. La parada de la meva vida”.
Un detall preciós –i molt del seu univers– és la dedicatòria de Dani Olmo: no és un “cromo” de luxe, és una injecció de realitat amable enmig de dies grisos. En Martí ho escriu com qui encara s’ho mira amb ulls de nen: “al Dani Olmo per oferir-se a dedicar-me el llibre. És un honor”. I entens que, per a un porter lleidatà que aguanta una temporada infinita, aquest gest també forma part de l’equip.
