Els temes de què mai no es parla, fan mal i incomoden. Tanmateix, aquesta incomoditat pot convertir-se en un viatge de què podem aprendre moltíssim. Una gossa en un descampat és exactament això: un viatge emocional, mental i, en certa mesura, físic. Raó i sentiment s’entrecreuen en un dilema que tothom creu tenir prou clar, fins que es veu obligat a viure’l.
Ser testimonis d’un procés dur i sensible ens farà adonar-nos dels nostres límits, i potser ens els trenca, o, si més no, els qüestionarà.
Però més enllà del tema, Una gossa en un descampat va d’una vida o, més aviat, de com continuar vivint. Després d’una desgràcia, mentre s’està patint un dol, intentant superar un trauma… La pregunta inevitable és com, però s’ha de continuar vivint. Perquè efectivament, hi ha vida després d’una mort perinatal.
També hi ha una mare que pateix –Júlia–, una família que hi dona suport, una ombra que ha quedat amagada pels cantons i un descampat simbòlic on van a parar totes les deixalles del que mai no podrà ser.
L’espai i el títol, per tant, prenen una importància considerable perquè és el lloc buit on va a parar tot allò que no interessa, allò que es confon i que està perdut. És així com se sent Júlia: desfeta, insignificant i desorientada. Representa l’abandonament, tan del fill, com d’ella mateixa.
Allà es barregen olors, records, pensaments…, i regna el dolor i el desordre, com en la ment d’una mare que pateix una pèrdua. En el descampat es tiren les deixalles: allò que no serveix, que no ha pogut ser, que no volem veure, que queda fora del sistema de creences en què ens trobem còmodes. Però també tot el que abandonem com a societat: els animals famolencs. Com ara les gosses, vulnerables i soles. D’aquesta manera, mirant l’escenari, o en el nostre cas, imaginant-lo, es veu reflectit el paisatge interior dels personatges.
Aquestes deixalles que s’escampen i ens esguiten formen personatges que Clàudia Cedó modela minuciosament. Hi ha Júlia, una dona que tracta de tornar a la vida. Tanmateix, a pesar de ser-ne la protagonista, el personatge que més impressiona d’aquesta obra és Júlia 2, la seua veu interior. Cedó ens presenta la consciència, el criteri i la veu de la raó com una figura externa que acompanya Júlia en el procés.
Però no es tracta pas d’un acompanyament passiu, sinó d’una presència que la interpel·la, la confronta i l’encoratja a tirar endavant. És Júlia 2, que en realitat és Júlia, qui fa que puga eixir del pou emocional en què es troba.
La reflexió que se’n treu és ben clara: per molt de suport extern que una persona tinga, el procés de reconstrucció sempre serà una tasca profundament individual. Ara bé, aconseguir la voluntat i les forces de fer-ho pot ser un camí llarg i irregular, i per tant, pot trigar un temps.
Com li passa a Júlia, que travessa per cada etapa del dol lentament i conscient, tot tractant de fer-ho “bé”, de la millor manera possible. Però aquest és el truc, no hi ha pas una manera correcta i universal de superar una pèrdua, i més quan la pèrdua és d’algú que no ha tingut temps d’existir.
Un dels aspectes més interessants de l’obra és precisament trencar el silenci social associat a la mort perinatal. Cedó no només representa el dol de Júlia, sinó que esdevé col·lectiu i obliga el públic lector a enfrontar-se a un tema sovint invisibilitzat. L’autora pretén donar veu a la superació d’aquesta pèrdua i ho fa rebutjant morbositats i dramatisme gratuït. En canvi, ofereix una mirada empàtica que combina humanitat, incoherència i fragilitat. Així doncs, interpel·la cada lector que es pose en el camí i llija l’obra i li demana explicacions: com anomenem els dols de qui encara no tenen nom?
Quant als personatges secundaris, és realment acurada la caracterització que se’n fa. L’obra juga amb la idea que només sis actors la representen, fet que respon a l’estructura fragmentada de la memòria de Júlia: el record distorsiona, barreja i confon rostres i veus. Així, els personatges es fonen entre ells, comparteixen trets i identitats i, fins i tot, se’n fa broma i salta una espurna d’humor que alleugereix el pes del relat. Aquest contrast entre l’humor i el drama és un dels grans encerts de l’obra.
Seria doncs, un plaer veure aquesta peça interpretada en escena. Amb tot, per ara ens conformarem amb –com diu Sergi Berbel en el pròleg– la delectació de la lectura individual. I és que aquesta lectura ja és una experiència intensa i completa.
És innegable que llegir teatre ens ofereix una dimensió nova: la història a través dels diàlegs. I potser no hi estem acostumats, però paga la pena fer-ne la prova. Aquest text és una bona primera impressió, atés que en vora cent pàgines condensa força sensacions, i fins i tot diferents relats que rebrem mitjançant qui els viu.
En definitiva, Una gossa en un descampat és una obra que transcendeix el relat d’una pèrdua per esdevenir una reflexió profunda sobre la vida, la identitat i la capacitat de reconstrucció personal.
Clàudia Cedó assoleix abordar un tema força difícil amb una sensibilitat excepcional, combinant dolor i humor, fragmentació i coherència, silenci i crits. El resultat és una peça que no deixa indiferent ningú i que ens exigeix mirar de cara una realitat que sovint evitem. A pesar de la brevetat, és una obra enorme en intensitat i ressonància emocional.
