Jaume Coll Mariné (1989), de Muntanyola, a la comarca d’Osona, va rebre el prestigiós premi Carles Riba 2025 pel llibre de poemes: Com les fulles (Proa, 2026). És conegut com a membre del grup musical de pop-rock Obeses, on toca el baix i el contrabaix.
Enguany, també publicarà el llibre poemes per a infants, En Pere, la lluna i un gripau (Kalandraka, 2026), distingit amb el premi de poesia per a infants Rosa Sensat. Fins ara, havia publicat Un arbre molt alt (Edicions 62, 2018), amb l’aval del premi Ausiàs March de Gandia 2017. Va començar la seva singladura amb el llibre: Quanta aigua clara als ulls de la veïna (2014, Edicions 1984).
S’ha dedicat també a la traducció de literatura anglosaxona. Forma part dels consells de redacció de la revista històrica Reduccions i del digital La Lectora. Està preparant l’obra completa de Segimon Serrallonga. Ha publicat diversos estudis sobre Jacint Verdaguer, Josep Carner o Mercè Rodoreda.
Ha de ser tot un honor i un prestigi obtenir el Carles Riba?
Hauria de ser-ho. El Carles Riba és dels pocs esdeveniments que tenen a veure amb la poesia que transcendeixen una mica el món de la gent de lletres. Per tant, el prestigi ve que hi ha una llibre teu que passa a una esfera una mica més pública del que és habitual.
Com veus la situació de la poesia catalana?
Existeix; i hi va havent gent que la fa existir, que és el que compta.
Hi ha gent que marquen unes maneres, gent que fa les seves i gent que segueix les que els altres marquen —més bé o més malament. Quin diguem-ne corpus quedarà de tot plegat, ja ho aniran dient els anys.
I el tema de lectors, com el veus, si realment es pot veure? Com es podria incrementar el nombre de lectors i lectores?
Es publica molta cosa, i m’agradaria creure que hi ha un cos de lectors que ho pot assumir. Tot i que he de dir que fa un any pensava que no hi havia ningú llegint poemes, més enllà de la gent que en fa de manera més o menys pública, però arran del premi i d’alguns actes a què m’han convidat vaig veient que sí, que encara hi ha un perfil de lector interessat en la cultura i en la literatura, però no de manera diguem-ne professional, que llegeix poesia més sovint o menys sovint i que fa que tot plegat tingui una mica de sentit.
No sé si fan prou gruix, però hi són i s’ha de procurar que hi continuïn sent.
Comences el recull de forma original, amb la descripció d’una escala deixada en un cirerer. “Voldria que volgués dir alguna cosa”.
El primer poema té una voluntat proemial evident, i marca un dels temes del llibre, que és el xoc entre les racionalitzacions que ens fem del món i el món movent-se davant dels ulls.
Un poema és una manera de racionalitzar-se el món, i en la mesura que ho és també ens genera unes expectatives com a lectors —per com es generen les metàfores, les fal·làcies patètiques, etc.—; doncs la idea també era jugar amb això, és a dir, amb què fa un poema contra la nostra imaginació.
Per jugar a això que deia, de fet, tot plegat parteix d’uns versos de Frost, d’un poema força conegut que es diu “After Apple-picking”, que fan: “My long two-pointed ladder’s sticking through a tree | Toward heaven still”.
L’escala de Frost apunta cap a una mena de transcendència i es fa símbol d’alguna cosa, i recorda una mica l’escala carneriana de “Cor fidel”, quan diu allò de “Jo pujaré, sense replans d’espera / cap al camí de l’alba fugissera / pel tros d’escala que no mena enlloc”.
L’escala de Carner gairebé només és símbol, i la de Frost és cosa i és símbol, són dues forces diferents, però totes dues marquen una mica aquesta transcendència que deia: la connexió terra-cel, etc. —aquesta cosa ascensorial que en el fons és l’escala dels éssers. Són dues escales que ens importen més per símbol que per escala perquè les trobem dins un poema.
És amb això al cap que el meu poema fa aquest dibuix d’una mena d’esperança mantinguda fins i tot quan les possibilitats d’acompliment són impossibles —collir cireres quan ja n’ha passat l’època—; la idea és que hi hagi alguna cosa d’heroic en l’escala, per com s’ha anat construint com a símbol.
Llavors, el joc del darrer vers, el que cites, una mica, és la realitat destruint tot el que el poema construeix en la mesura que és el que se n’espera: l’escala hi és bàsicament perquè no s’ha recollit. Però també és veritat que el poema ja està fet. No ho sé.
Com va acabar la història de l’escala?
Fa unes setmanes tocava tornar a collir cireres, com que l’any passat va anar molt malament, vam cobrir l’arbre amb una xarxa perquè no hi vinguessin els ocells; llavors, com que la xarxa feia difícil arribar a llocs, el que vam fer va ser enfilar-nos-hi directament.
En alguns dels teus poemes ens brindes inquietud, una confluència enigmàtica que fa vibrar el text.
És que, que hi hagi coses i hi siguem nosaltres, i que tot vagi fent és tota una cosa. També hi ha el joc de les esperances que deia abans, nosaltres n’anem plens, però en general el món simplement va fent.
El títol del llibre fa referència a un fragment d’Homer. “Com neixen les fulles dels arbres, neixen així els homes”. Ens parla de la vida que apareix i de tot el que succeeix a partir d’aquest instant.
Jo ho veig més des de la perspectiva de la fulla: la vida apareix, però les coses que passen, ja passaven i continuaran passant, independentment de la persona concreta o de la fulla concreta. El món és una roda que no s’atura.
Els teus poemes suggereixen. Un oferiment, un suggeriment, també es podria entendre com un imposició encoberta?
Evidentment. Si un dia ens veiem i et comento “Ostres, si mai vas per tal carrer, fixa’t que han canviat aquella botiga”. Amb això no t’estic imposant que miris la botiga concreta —si ho fas o no, dependrà de tu i no tindrà cap conseqüència—, però si passes per aquell carrer i hi penses, t’estic dividint el món entre aquella botiga i la resta de coses: hi vas epistemològicament condicionat.
Suposo que un poema fa el mateix, esclar: convida a pensar d’una manera concreta una cosa concreta. Però bé, cada cosa que fem obliga i impossibilita les coses de després en alguna mesura, tant per nosaltres com, molts cops, pels altres.
“Hi ha un tros de vida meu que no sé on para”
Això és del poema que es diu “31 de març”, que és un poema que vaig fer perquè en Josep Pedrals em va convidar a participar de la iniciativa Poeta de guàrdia, un compte de Twitter que anava penjant poemes durant el confinament.
El poema parteix d’un vers de Segimon Serrallonga que és exactíssim i diu “La llibertat té llocs, o no ho sabies?”. Un viure ple és un viure lliure, i la primera llibertat és la de l’acció, la del moviment.
Llavors hi ha una cosa que és una mica paradoxal, que és que, quan no tens aquesta llibertat –del lloc–, inevitablement et tornes conscient de tu mateix en un grau molt més alt del que seria desitjable, segurament.
Vius al camp, entre boscos i aurons, entre rius i corriols. El teu espai existencial és l’element central de la teva poesia?
Més que no pas el lloc concret —un espai—, crec que el centre del llibre és més la manera de mirar el món que aquest lloc concret em permet —amb tota la vida que arrossega. És la idea aquella —molt carneriana— que cada país genera el seu País, i viceversa.
La teva casa és el teu punt de referència per començar a escriure, a veure els poemes. On vius exactament?
Jo ara visc a la Guixa, que és un poble que depèn de Vic, entre Vic i Santa Eulàlia de Riuprimer, que és el primer poble que hi ha baixant de Muntanyola pel cantó de l’església. Però casa meu, on he crescut, on viuen mons pares, és una casa de pagès de Muntanyola, a la baga de just davant de l’església.
Suposo que és una casa de pagès com moltes altres. Teníem cabres i fèiem formatges, però els meus pares es van jubilar i van traspassar el negoci. Ara hi tenim algun conill, gallines, els gossos, alguna gatota, l’hort…
“Quin moment, quan l’aire se’m fa plomes i fulles i branquetes, quan tot se’m fa ruïnes que no em cal ordenar”.
Això és d’un poema que es diu “El corb que hi ha a l’auró del camp de sota a casa”. És un monòleg d’un corb que he vist tota la vida des de la finestra del meu quarto —bé, suposo que han set diversos corbs, però ja ens entenem—, i arrossega diverses coses, la idea de repetició de Kierkegaard, la lectura d’El sagrat, de Rudolf Otto, un poema búlgar de Georgi Konstantinov…
Incorpores nombroses citacions i referències literàries –Segimon Serrallonga, Verdaguer, Antoni Pous, Maria Mercè Marçal, Rosalia de Castro, Josep Junyent, Gabriel Ferrater…
Sí, en aquest llibre ha sortit així. Al llibre anterior tot això ja hi era, però menys explícit, potser. Hi ha la cosa que és que a mi el que m’agrada és llegir, i hi ha coses que em sembla que les puc llegir de debò escrivint o traduint.
Després hi ha una cosa que a mi m’interessa força, i que és presa de gent com Don Paterson, Joan Ferraté, Segimon Serrallonga i tants altres, que és que hi ha cops que sembla que aquell moviment imaginatiu que és teu, sembla que només es pugui resoldre a partir de la lletra d’altres —ja sigui d’una apropiació, d’un acostament, d’una diguem-ne imitació, i de tot el que hi ha entremig i més enllà.
Al llibre ha un poema de Han Yu, per exemple, que és una traducció més o menys literal, però la vida i la imaginació que diu és la meva.
Demostrar que un poeta ha llegit, que neix de la tradició, es pot considerar com un acte estètic, com una postura ja coneguda?
És clarament un acte estètic i, com a tal, també és un acte moral. També vull dir que la cosa aquesta dels noms d’altres en el llibre no és en cap cas per demostrar res.
Una cosa que m’interessava fer en aquest llibre era empetitir tant com fos possible la presència d’una subjectivitat que dominés el discurs; per dir-ho malament, jo, a mi, no m’interessa gaire, a mi m’interessa escriure i pensar, i sé que per escriure i per pensar necessito tot de gent que m’hi acompanyi, que sol no faré ben re de bo.
La idea dels poemes és que hi domini la cosa donada —del món, de la paraula—, no pas un jo que s’escarrassa a fer coses i les ensenya; em semblava que era la manera més sòlida de construir un discurs.
En els teus poemes hi ha punt de rialla existencial, un somriure davant la immensitat?
Potser sí. Si hi és, és una conseqüència del que diu el títol del llibre.
En els teus poemes, realment, què busques? Trobar lligams, arrelaments o desfetes?
Una cosa que segur que busco és escriure bé i passar-m’ho bé escrivint, i que qui ho llegeixi s’ho passi bé.
A la vegada, ens dius que després de buscar tant, no saps el que busques.
Sí, això és d’un poema que ve de les Confessions de Sant Agustí, que és un autor que m’ha interessat molt. Ell sap que busca Déu, però evidentment no pot acabar d’explicar mai del tot què vol dir amb això.
Ens descrius, en un altre poema a destacar, com una àliga porta una llebre que ha caçat. I a partir d’aquí, desplegues el teu petit arsenal de reflexions sobre l’existència.
“Una àliga un matí” és un poema molt retòric, perquè ens entenguem. Parteix d’una caminada que vaig fer un dia de fa uns quants anys, quan feia poc que vivíem a la Guixa; feia boira i vaig veure el que em semblava que era una àliga —o potser era un aligot— que s’enduia una llebre —o un conill, no ho vaig veure bé— cap a la capçada d’un arbre, suposo que per rematar-la o així.
Després, per un cantó, la idea era fer un poema, com deia, molt retòric, a la manera d’alguns poemes d’Eliot i, per l’altre, fer un poema en què el vers hi fos la unitat forta, tant de so com de sentit, que també és una idea bàsicament retòrica.
També ens parles de fruites “que quan l’arranques hi culls sencer l’estiu entre dos dits”.
Això ve de dos poemes dedicats a una prunera que hi ha a casa i, indirectament, a ma mare. Quan et menges una pruna, et menges la feina que hi ha anat fent l’arbre durant un any sencer. I a sobre, cada any hi torna.
Davant d’això, pots meravellar-te’n, si vols; qui segur que no se’n meravella és la prunera mateixa o les vespes que hi van.
Escrius un poesia sòlida, estructurada, ben travada, que bascula entre la descripció, les visions i els lligams amb la natura. Quan es llegeixen els teus poemes, el lector s’imagina exactament com vas vivint els dies. També ens parles, en alguns poemes, de la impossibilitat de cantar, de dir la tristesa.
El món sempre és més vast que el que en puguem fer. I, una mica, amb el que vivim passa el mateix, mai ho atrapem del tot.
En un poema més humorístic o llancívol, analitzes la trajectòria d’un poeta. Ens parles del petit món minúscul de la poesia catalana. “Fer sonets és de dretes”.
Sí, el poema que es diu “El poeta”, està fet pensant en un poeta concret, que, d’altra banda, m’interessa molt què fa; vull dir, que no és una crítica com a tal, sinó entrar una mica dins el joc que proposa ell mateix amb els seus textos.
És una resposta a aquesta mena de discursos de l’antipoesia —per dir-ho molt malament—, però sobretot vaig voler fer un poema de to satíric, a la manera d’alguns poemes de Don Paterson o de Juvenal que m’agraden molt.
M’imagino, doncs, que prefereixes no tenir gaire contacte amb poetes, amb els ambients que van posant els graons per rebre distincions?
No és ben bé així. Sí que hi ha alguna mena de saraus d’aquests que cada dia em fan més mandra —i suposo que ja és normal—; però bé, alguns dels meus millors amics també fan poemes, i hi ha gent del món aquest que m’agradaria veure més sovint, també. I, viam, jo mateix em vaig presentar al Carles Riba, un mica ja sabia on em ficava i per què.
En altres poemes ens parles d’un infant que va creixent a casa. Ser pare ha de ser tota una experiència, oi?
Ser pare —si més no en el meu cas— et fa una cosa que és que de cop al centre de la teva vida ja no hi ets tu, i crec que això et fa estimar molt més la vida concreta, a la menuda, i avorrir encara més la vida que no es resol en coses palpables.
En l’anterior llibre, hi ha temes i qüestions que van marcant la teva poètica i que enllacen amb el darrer que has publicat. El roure, per exemple, és un punt de referència de la teva poesia.
El roure, allà, per exemple, venia molt més marcat per lectures d’Eliade o de Frazer, per exemple.
Una idea que he anat tenint amb aquest llibre era fer net d’això en un sentit utilitari, diguem-ne, però és evidentment que els roures —i tot d’altres coses—, més enllà de ser els que pugui veure en sortint de casa, també em venen d’aleshores.
“Marxo bosc endins, que ningú em trobi, ningú no em pot trobar”.
Això és d’un poema d’Un arbre molt alt que es diu “Fragments lligats de Joan Garí”.
Joan Garí és un personatge que em fascina: un home sant, que vivia només per Déu, que, pel cos —per una violació i un assassinat, sí, però les llegendes crec que permeten fer aquesta mena de sublimacions—, passa a ser com un animal, terrejant, sense poder mirar amunt, condemnat, pel pecat aberrant que ha comès, a ser només el seu cos, que és tot el que abans evitava.
Però en aquesta condemna també crec que hi ha un canvi de manera de conèixer i de relacionar-se amb el món —i potser amb Déu—: ell continua vivint, és a dir continua menjant i bevent i mantenint-se, però ja no té res d’humà, gairebé, i sobretot ha perdut la paraula.
Un pensament que et pot venir és: ostres, i si ara, de fet, és més a prop del que buscava abans? I si aquest ser amb la terra, de fet, el salva perquè li pren el neguit de la cerca? No sembla que li hagi de caldre cercar res perquè ja és amb la plenitud que són les coses i els animals.
Pensat des d’aquí, que el nadó li digui “alça’t”, potser és més condemna que no pas l’“ajup-te” que li havia imposat Déu. També se m’hi fa una remor de la cosa de la figura de l’infant com la sol dibuixar Hölderlin, aquest ésser entre la natura i la cosa humana; però Garí ja carrega una vida, un coneixement i una espiritualitat que el fan molt més complex. A part que sempre se m’hi ha afigurat al fons la figura aquesta del simiot. No ho sé, hi ha tot de caires i fils per jugar-hi.
Parlem de música. Què representa formar part d’Obeses?
Fer música que m’agrada amb quatre amics, sobretot. Llavors hi ha la cosa que, tant estèticament com èticament —si és que es pot deslligar una cosa de l’altra—, la música que fem respon a idees que m’interessen.
La vostra banda ha situat la poesia, la lletra de les vostres cançons, en el centre de la vostra música. Heu musicat Salvador Espriu o a Jacint Verdaguer.
Quedarà una mica així, però tot això, en el fons, respon a una idea de fons de construcció de país, de fer rodar la roda de la cultura i del país perquè no perdi embranzida —i si pot ser posant-hi gasolina bona.
En certs sectors, la vostra proposta innovadora no va ser ben rebuda. Us van tractar com a música experimental.
A l’inici potser sí que hi havia gent que no acabava d’entendre la proposta, tot i que no és una proposta que calgui acostar-s’hi amb un esperit gaire complex, per dir-ho així, vull dir, és música que entra gairebé tota dins el que entendríem com a música popular.
També és veritat que la gent té molta mandra. D’altra banda, passa una cosa força curiosa que és que la immensa majoria de crítics musicals no saben absolutament res de música.
Amb el temps, qui ha fet l’esforç d’entendre què passa en la música d’Obeses —que repeteixo que tampoc és res de gaire extraordinari, pel que fa a la comprensió del codi, per entendre’ns—, ens ha entès, i, si li hi ha interessat, s’ha quedat.
Arnau Tordera és un altre prodigi de la música?
Els prodigis, en música —i en l’art en general—, crec que gairebé sempre són buits. L’Arnau té la música al centre de la vida, i constantment treballa per entendre-la i treballar-hi millor. I això vol dir que cada cop més la música que fa s’acosta més a una certa idea de la música que té.
Al seu torn, això fa que la seva idea de la música cada cop sigui més vasta. La música ben feta vol feina, i tenim la sort que ell treballa moltíssim.
També publicaràs un llibre de poemes per infants. Com van sorgir les creacions?
Al meu fill —com a gairebé tota la canalla— li encanta que li llegeixin contes i poemes. I res, un dia vaig fer una mena de llista de la seva classe i d’amics seus així amb rodolins i li va agradar. Era una cosa com “Que vindrà en Pere? | —És a darrere. | Vindrà l’Aran? | —És a davant. | I l’Oriol? | No sé si vol… | Que vindrà l’Ot? | —No sé si pot… |I la Martina? | —Ara es pentina”, i així anar fent.
Era una cosa ben ximple, però li va fer molta gràcia, i a partir d’aquí, i fixant-me més o menys en coses que li agrada que surtin als contes i als poemes, i amb algunes lectures que m’ha dit en Quim Font, que en sap molt, d’això, doncs he anat fent amb la idea —petitíssima— que, això, que fossin poemes que ell s’hi reconegués i que tinguessin tot de jocs i de maneres que li agradessin.
Quins llibres estàs llegint?
Fa poc que ha nascut el meu segon fill i llegeixo una mica sense llegir, més enllà dels contes que llegim –abans d’anar a dormir o quan toqui– al meu fill gran, que té quatre anys.
A part d’això, el que ara faig de vegades és agafar els Soliloquis de nyigui-nyogui d’en Casasses o El pit adormit de la Dolors Miquel una mica per on s’obrin, i anar fent.
I ahir vaig comprar l’Odissea d’en pau Sabaté.
