Si hi ha un grup que ha fet que diferents generacions, pobles i estils tinguen un denominador comú, és Zoo. Des d’aquell “Estiu” de 2014 en què “passava la vida” fins al gran comiat 10 anys després. Josep Vicent Frechina, a l’agost del 2024 en fa una crítica acurada que recorre cada pas que el grup del “monet” ha fet fins esdevenir la llegenda que és a hores d’ara.
Innegablement, les llegendes les crea el poble, però en aquest cas, grup i púbic formen part del mateix poble. La figura gairebé mítica de Panxo –Toni Sánchez– és alhora qui canta i qui aplaudeix, qui escriu i qui pateix, qui fa faena i qui viu. Perquè no respon a idealitzacions ni pretén ser ídol, només expressa.
I com bé explica Josep Vicent Frechina, expressa des d’un punt que la mal anomenada “música en valencià” no havia conegut, des d’un rap amb melodies insòlites i tornades que es tatuen a la pell de qui escolta.
Però totes les llegendes naixen d’una veritat, i en aquest cas, Zoo naix en un moment de transformació social i cultural molt concret. La dècada dels 2010, marcada per les conseqüències de la crisi econòmica i per moviments com ara el 15M, genera una necessitat col·lectiva d’expressió i de revisió de les estructures establertes.
En aquest context, la “música en valencià” viu també una revitalització que pretén trencar amb tòpics i ampliar horitzons. Allà irromp Zoo, amb una força gegant i aportant una veu nova que connecta amb una generació amb una necessitat bàsica i vital: sentir-se representats.
No cal ser-ne fan per gaudir d’aquest text que ens relata cada batalla, cada canvi d’integrants i cada nova onada d’estil que ha viscut el grup durant la dècada que va estar en actiu. De fet, és força interessant trobar-se les curiositats per primera vegada i endinsar-nos en el món d’un grup que va canviar el panorama musical. Frechina, de manera dinàmica, però sense perdre el rigor ens obri les portes de bat a bat al món de Zoo.
Un món que mai no hagués aparegut sense la figura principal, Panxo, que és alhora complexa i senzilla. No es tracta només del líder visible del grup, sinó d’un canal a través del qual es transmeten experiències compartides. La seua veu esdevé tant íntima com col·lectiva, atés que fa que les experiències personals esdevinguen generacionals. Tanmateix, aquesta centralitat no anul·la la dimensió coral de Zoo, sinó que la reforça: Panxo és, en certa manera, la cara visible d’un projecte que sempre ha funcionat com a engranatge col·lectiu.
Com imaginareu, aquesta anàlisi no es pot aconseguir pas en un llibre d’una vesprada, cal temps per treure-li tot el suc. Llegir aquest llibre implica, gairebé inevitablement, activar una escolta paral·lela. El lector no es limita a seguir un relat, sinó que es veu impulsat a revisitar cançons, a redescobrir-les des d’una nova perspectiva.
Aquest tret multimodal converteix la lectura en una experiència més rica, en què memòria i emoció juguen un paper fonamental. D’aquesta manera, ens aproparem encara més a l’anàlisi acurada de la discografia que fa l’autor. I per a entendre-la, cal escoltar-la. I ací està la clau.
Us recomane, llavors, a agafar els auriculars i passar un parell de matins de primavera al sol tot recordant allò que fèieu quan vau escoltar per primera vegada “La mestra”, “Raval” o “Llepolies”. I és que, si us ha marcat, aquest text serà un regal. En canvi, i com ja hem esmentat adés, no és pas obligatori conéixer Zoo per llegir aquest llibre: és una excel·lent oportunitat per descobrir.
Potser us ha arribat massa tard o no vau coincidir amb el grup. No hi ha cap problema, ara és l’hora. De moment, no els veureu en directe, però podreu escoltar-ne les cançons, que és el que ha perdurat i romandrà.
Com sabem, més enllà de l’àmbit estrictament musical, Zoo ha tingut un impacte social impossible d’ignorar. Han contribuït a normalitzar l’ús del valencià en espais festius i multitudinaris, i han ajudat a trencar la idea que aquesta llengua estava limitada a àmbits concrets. A més, han aconseguit atraure un públic ampli i divers, atés que trencaren barreres generacionals i territorials. El seu recorregut per festivals i escenaris de tot l’Estat evidencia fins a quin punt el seu projecte ha traspassat fronteres, tant lingüístiques com culturals.
Què va canviar quan va aparéixer Zoo? Quants kilòmetres van recórrer les seues gires? Fins on van dur el valencià?
Totes aquestes qüestions i nombroses més es contestaran a través d’entrevistes dels integrants, de productors, de periodistes, etc., que han anat reflectint l’impacte de Zoo, ja que el llibre compta amb una bibliografia acurada i extensa.
En definitiva, Sempre a la contra i avant no només recull la trajectòria d’un grup musical, sinó que contribueix a fixar-ne el llegat. En un moment en què la música es consumeix de manera immediata i efímera, obres com aquesta permeten aturar-se, mirar enrere i entendre l’abast real d’un fenomen com Zoo. Al mateix temps, obri la porta a reflexionar sobre el futur de la música en valencià i sobre la necessitat de continuar generant espais de creació i difusió cultural propis.
