“El futur no existeix perquè se’l van emportar per davant les mentides de les dretes quan parlen de la DANA”, escriu Alfons Cervera en l’encertat pròleg de Fang, un 29 d’octubre, de Manel Gimeno, un llibre a mig camí entre el còmic, el panell d’humor gràfic i la il·lustració, que no únicament constitueix una reacció satírica contra la gestió de Carlos Mazón al capdavant de la Generalitat Valenciana, sinó un exercici de reapropiació d’una memòria política i històrica tan propera com fonedissa.
Si, com han assenyalat pensadors tan diversos com ara Walter Benjamin o Furio Jesi, la cultura política de la dreta es basa en homogeneïtzar el passat com una mena de substància mal·leable adaptable a la justificació de cada situació, aquest esplèndid i dolorós relat de la trajectòria de Mazón i la seva responsabilitat sobre la mort de 228 persones i la desgràcia de moltíssimes més, és també un minuciós exercici d’anàlisi de les successives sacsejades de la història recent realitzades pel PP i VOX amb vistes a una sistemàtica denegació de l’evidència, amb tants girs com les declaracions de Mazón sobre el seu malauradament cèlebre dinar al restaurant El Ventorro.
De la mateixa manera que el brillant il·lustrador Clément Moreau (Carl Meffert, 1903-1988) va atrevir-se a enfrontar-se amb un llibre tabú, patrimonialitzat per la ultradreta, com Mein Kampf, de Hitler, i va introduir-hi una sàtira descarnada des dels seus dibuixos al diari germano-argentí Argentinisches Tageblatt i, més tard, des de las pàgines d’Argentina Libre, Manel Gimeno té la valentia de narrar, passa a passa, la genealogia d’una impotència política i una inèpcia per a la gestió covada, almenys, des de l’any 1995 amb els successius governs del PP a València.
La supressió de la Unitat Valenciana d’Emergències creada durant el govern de Ximo Puig és el centre conjectural des del qual aquest tractat gràfic sobre la iconografia de la impunitat i el desvergonyiment a les compareixences públiques dels polítics s’expandeix en totes direccions.
Amb l’oportuna estratègia del contrapunt entre una didascàlia de text neutre que explica la cronologia del desastre i la vinyeta que desarticula qualsevol consens, Gimeno, amb un traç hereu de l’escola Bruguera tant com de Forges, Peñarroya o Martinmorales, fa de l’humor una eina de modulació i llegibilitat d’una realitat difícil d’explorar.
El famós crit del gran showrunner de la política d’extrema dreta contemporània, Steve Bannon, Flood de zone with shit, “Omple la zona de merda”, sembla recalar en les estratègies de les compareixences públiques de Mazón i altres figures destacades del PP.
La decisió del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ) de no obrir causa penal contra Mazón revifa de manera dramàtica l’oportunitat d’aquest llibre, que esdevé una protesta capaç d’integrar estratègies de l’humor com a desarticulador del poder amb una memòria visual travessada per signes de la cultura popular tan coneguts com ara el Tintin d’Hergè o Arkham Asylum, el famós asil per a criminals dements de les historietes de Batman.
Si, potser, el gest més comú en l’ampli espectre que s’obre entre la dreta, l’extrema dreta, els populismes, les polítiques autoritàries i les formes del neofeixisme és, al mateix temps que la homogeneïtzació del passat, la denegació del futur i la constricció dels futurs possibles, aquest llibre és també una generosa reivindicació de les futurabilitats possibles d’un espai polític com el valencià.
Al mateix temps que es ret homenatge a les víctimes, i es demanen unes exèquies dignes, en el sentit simbòlic, per a una tragèdia que hauria pogut ser evitada o minimitzada, en la suma de gestos que acompanyen els personatges parodiats, satiritzats o senzillament exposat a través de les seves pròpies paraules, compareix un “mai més” que és la crida cap a un altre model.
Com els vells humoristes britànics que criticaven les classes aristocràtiques o a l’alta burgesia a l’Anglaterra dels segles XVIII i XIX, com ara Hogarth, Gillray i Cruikshank, Gimeno fa al mateix temps una tasca de testimoni, crítica i periodisme satíric gràfic necessari, alhora travessat per una advertència severa, com aquella que proclamava l’escriptor Max Frisch: “apreneu a llegir el que escriuen els vostres salvadors”, perquè com bona part dels polítics contemporanis demostren —dels valencians o espanyols als terribles exponents internacionals Trump, Netanyahu o Milei— sovint proclamen amb impunitat i desvergonyiment allò que volen fer o allò que desitgen ignorar o sotmetre.
