Isabel Garcia Canet (1981), de Pego, va obtenir el Premi Octubre Vicent Andrés Estellés 2024 per la seva obra Els afores. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Valencià i es va donar a conèixer amb el premi d’Haikus Joan Teixidor d’Olot 2003 pel recull Pell de serp (Viena, 2003).
Després va publicar el recull de poemes Claustre, amb el premi Senyoriu Ausiàs Marc de Beniarjó 2006, i que també va merèixer el premi a obra publicada de la Critica dels Escriptors Valencians de l’AELC. Amb el seu llibre L’os de la música va rebre el Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2010.
Ha estat inclosa en diverses antologies de la poesia catalana i ha estat traduïda a diversos idiomes. Col·labora periòdicament a la revista Caràcters. I participa activament en projectes poètics, obres de teatre i espectacles musicals.
Deu ser tot un reconeixement guanyar el Premi Octubre Vicent Andrés Estellés?
Sí, per a mi fou una gran alegria i satisfacció enorme guanyar-lo. És un premi literari referent al País Valencià, arreu del domini del territori lingüístic, vull dir amb això que és també important a Catalunya i a les Illes Balears; l’han guanyat escriptors i escriptores referents per a mi, a més a més duu el nom del nostre gran poeta, el poeta del poble, Vicent Andrés Estellés, tot un símbol per qui s’estima la llengua i la cultura.
Amb Els Afores reivindique, la cura, l’herència, el territori, l’amistat, i l’amor amb llums i ombres, els límits, les arrels i l’escola en valencià; entre d’altres temes, hi ha un cant a l’escola molt bonic, l’escola pública i en valencià!
Abans, ja havies obtingut un altre premi meritori, que també porta el nom del poeta Estellés, el de Burjassot.
Així és, el 2010 vaig guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot. És un dels meus llibres més bonics i amb força i diversitat de temàtica com d’estil de poemes, amb moltes imatges, bellesa, reivindicació i intuïció, però també amb molt de ritme, i artesania, podríem dir, treball en el llenguatge.
Menys introspectiu que Claustre, la meua òpera prima, que fou reconeguda amb el Premi de la Crítica d’Escriptors Valencians de l’AELC, el 2008. De fet, vaig ser la primera dona en rebre’l.
Com està la poesia valenciana actualment, i en perspectiva?
Doncs, actualment està més viva que mai. Tenim una nòmina, un planter de poetes –tant dones com homes– de diverses edats i estils i procedència que publiquen, i em sembla que es fertilitzarà encara més.
Tenim alguns festivals de poesia. I estem publicant molt, però podríem fer més recitals i publicar encara més, i llegir-nos entre nosaltres i que tinguem un major públic lector, que és el més important. Hi ha noves editorials i un segell que està publicant i cada cop dona més gust veure la col·lecció: és l’editorial El Buc, que edita joves premiats, veteranes i veterans i traduccions, amb molta cura.
De quina manera vas començar la teva trajectòria?
Vaig entrar en aquest món publicant l’any 2002-2003 en l’Aula de Poesia de la Universitat de València, que llavors ho duia gent com Antònia Cabanilles, Vicent Alonso, Evelio Miñana i Begonya Pozo.
I m’ajudaren a escriure professors i professores que m’animaven tant a l’escola, Maria Dolors Pellicer i Maria Semper; a l’institut, Tomàs Llopis, com a la Universitat, Vicent Alonso, un referent per a mi. Vaig tindre molta sort. Però el panorama ara dona goig.
Quina visibilitat teniu els poetes valencians que escriviu en català en els mitjans de comunicació? Quina és la vostra presència en les institucions valencianes?
Doncs des del canvi de Govern del Botànic a l’actual, s’ha notat una incomunicació fefaent i davallada pel que fa les relacions, de fet han retallat força en ajudes i relacions… Imagina-t’ho, aquest govern passa de la cultura però dels llibres i, sobretot, de la llengua encara més.
Hi ha poetes que escriuen articles al Levante, al Diari La Veu, ressenyes a Caràcters, però poc més. Fa anys que va desaparèixer l’edició d‘El País del País Valencià, i abans teníem el Postdata que allà publicàvem sovint entrevistes, novetats…
En el meu cas, pel que fa a la presència en institucions, vaig dirigir els recitals de poesia que es feren en la Primavera Educativa al Centre de Cultura del Carme, al claustre renaixentista, i fou molt bonic, ho coodirigírem Pau Sif i jo, en el govern del Botànic.
Vam organitzar en la fira de les llengües una jornada de 12 hores de recitals i convocàrem molts i moltes poetes i cantautors; n’érem vora cinquanta de poetes entre valencians i castellans i fou molt bonic, ja no ha tornat a passar res de semblant.
Parlem de la teva poesia. Ens hi presentes situacions viscudes, experimentades, i ens qüestiones, ja en el primer envit, per què hem de tenir tanta llum a l’inici de tot.
Hi ha una poesia de la llum, com una poesia del cos i del silenci, i fins i tot poden ser inherents; en el meu cas ho són. M’influencia la filosofia i el mite de la Caverna de Plató, i la pendent de l’aprenentatge; ja ho diu meu poema “La Caverna”.
Jo partisc de la meua poètica abans de Claustre, de Pell de serp, suite de haikus dins la Quietud de les pedres, que en el cas dels meus haikus, ja que és llibre de tres autors, és un homenatge al Prestige i Chapapote de Galícia.
Hi havia allí una taca sobre el paisatge que no deixava veure la llum, una angoixa humana i una natura incontrolable, i l’humà ha de ser resilient i bregar i lluitar, i trobar la sortida, sempre cap a la llum, així amb tot. La llum està present, fins i tot, si germina de l’ombra, de l’opac o l’obscur.
Trobar la llum, seria també trobar la veu amb convenciment, trobar la manera i el camí…, i avançar-hi… L’esperança, sempre sabent d’on venim, i qui som.
La lluita a la vida és un revulsiu per tu, per escriure?
La lluita pot clivellar-te però també posar-te a la frontera, al límit i fer que crees i et cregues el que fas, per tant, pot badar però és un al·licient… Importantíssim!
Sense el fet poètic a la vida i la lluita no hi ha res. Recorde ara Vinyoli, Mari Mercè Marçal, Rodoreda, Estellés, Edgar Morin, Hessel.
En els teus poemes hi ha una certa sensació d’impossibilitat.
No ho crec, soc optimista però és cert que hi ha de vegades una mica de duresa i un bri d’impossibilitat, potser pel món capitalista on vivim i de patriarcat, però tinc esperança, molta!
No tanta pel dret a la vivenda i el paisatge i el territori, que ens arrabassen, com les guerres… Però per la llengua i l’educació tinc esperança.
L’amor és un dels teus elements centrals. Dius “que cal reviure’l sempre”.
A veure, l’amor per a mi és essencial en la poesia i en la vida. En tots els meus llibres hi ha una gran presència de l’amor, mai no és un amor romàntic, és un amor de de veres, que s’ha de treballar, com la terra, i com moltes altres coses que ens disposa la vida, però l’amor és arrel i motor, hi ha una línia discontínua d’un amor que se cerca encara que es tinga, una certa exigència i diria que fins i tot, un amor ecològic i sostenible i un amor per les arrels i la llengua. L’amor de parella, d’amistat, de companyonia, i de la terra i els orígens. Vetllem per l’autèntica llavor.
Com a lector, hi ha la sensació que el teu amor poetitzat ja el tens present i viu al teu costat, que només cal anomenar-lo.
Potser sí, però jo busque més, i mai no és etern, no descarte mai res en l’amor, tot pot succeir, depèn de l’essència, la meua en aquest cas, i la dels límits i expectatives; però és molt artesanal, no ha de pesar, ha de donar espai per a la llibertat i per ser qui som i seguir la recerca, ha d’haver-hi un vincle que pague la pena nodrir i cuidar, i respecte, molt de respecte i admiració, i mai no destruir… Sempre sumar, créixer.
També escrius des de la reivindicació, de la compulsió.
Sempre des de la reivindicació, des de la compulsió no tant, cada vegada intente ser menys visceral i tot passa per la vessant mental-racional com a sedàs, però sí que hi ha una barreja… De vegades es desboca… Però és sincera, prou visceral, sí, però elegant i salvatge, important per a mi…, per a la meua veu.
Però també hi ha el poema dedicat a Andreu Vidal, on reivindique el fet de la memòria històrica, de les fosses comunes, de la llengua i la cultura i de la unitat lingüística –català-valencià-balear. Recorde a Denise Boyer, professora que tenia a Paris quan vaig fer l’Erasmus a la Sorbone el 2006, i al Centre d’Estudis Catalans ens parlava del Pi de Formentor, el pi de les tres branques. També recorde la Maria Conca a la UV.
Un fragment meravellós: “Camine i cerque la joia austera, la joia plena de totes elles i de tots ells”.
Això és un vers del poema “Fer camí”, d’Els afores, on reivindique la importància d’haver llegit els clàssics i les clàssiques com a poetes precedents que són, els que m’han donat una visió més terrenal de la poesia, més intel·lectual i austera i sincera també.
Llegir-los i ser qui soc, sense ells i elles impossible, no existiria com a poeta…, almenys el que intuïsc. És el més valuós que tenim, el nostre llegat cultural.
Poses citacions d’Ausiàs March, Vicent Alonso, Anna Montero, Teresa Pascual, Josep Maria Esquirol; o bé dediques un poema al malaguanyat Andreu Vidal.
Sí, perquè són autors que m’han influenciat molt, per a mi són els meus referents. Faltaria Estellés.
De Vicent Alonso n’he parlat molt, el rellegisc a tothora, i ha sigut essencial en la meua obra i en els meus estudis; però des de La llum del buit, l’autor català Josep Maria Esquirol m’acompanya. M’he llegit tota la seua obra, i compartisc bona part del que diu com a filòsof.
I pel que fa a l’Anna Montero, com la Teresa Pascual, m’encanta la seua poesia; també la de Maria Josep Escrivà. I March el duc des de sempre amb mi, una doctrina!
I Josep Piera, també, hi ha una certa influència en la mediterraneïtat i l’amor i la seua poesia en la meua obra.
I de sobte, la soledat. És un de les grans qüestions de la poesia. Hi ha persones que no tenen temps per estar soles o altres que tenen tot el temps del món per estar soles?
En el meu darrer llibre, del que parle,“Soledat” és un poema dels límits del propi cos i les emocions, de quan realment ens sentim a soles, però no és tan negatiu com sembla. El missatge final és que una està amb una mateixa i que necessitem els altres per tenir una vida ordenada i plena, i esperançadora, perquè la soledat, com a tal, no em desagrada però m’agrada més la solitud que, per a mi, és buscada, per a crear, una certa intimitat.
En canvi la soledat la veig menys buscada, més desafiant o que t’arriba de sobte o a poc a poc, però jo l’acull, no és dolenta, si no va a l’extrem. De qui se sent sol o sola i no es comunica i acaba patint, sobrevivint sense il·lusió. Això és una altra cosa. Jo per a res no em sent sola, en algun moment sí, puntual, i d’allí va sorgir el poema. Era una soledat que m’ordenava.
El poema d’un pare, mentre juguen uns xiquets, és inquietant, una mica pertorbador.
“De nines i de futbol” és un poema que vaig escriure pensant en el drets humans i el l’amor lliure LGTBIQ+ i l’educació a l’escola i a casa, però sobretot pensant en les famílies que no accepten la condició d’estimar de les filles i els fills.
El vaig escriure arran d’un vídeoclip que vaig veure d’un grup que m’encanta, Sigur Ros. Vaig intentar traduir-lo en paraules, en poema. És sobre uns xiquets que s’estimen i juguen un partit de futbol, però a un li agraden les nines. El pare, en assabentar-se que el fill estima l’altre i l’altre al fill, s’enfurisma, es cabreja amb ira repugnant i maldiu el joc, el fill i la vida, perquè hi ha un bes, de salvació.
Jo això no ho puc tolerar, és matar algú en vida, un tipus de violència molt greu. Com a professora he vist moltes històries i això no ho hauríem de tolerar. I tampoc com a escriptora, és per això que vaig escriure el poema.
En tot, hi ha el crit de la felicitat.
Sí, perquè criden: “Felicitat!” ells vencen el pare en el terreny de joc i de l’amor, el rebuig; no obstant això, i a més, en la meua poesia en el fons hi ha una línia ben reconfortant de felicitat i de la seua recerca, i de la justícia, i un dolor, quan hi rellueix, acceptat sovint com a bellesa i part del procés vital.
Ens parles pròpiament de la paraula, del treball amb el llenguatge.
Sí, per a mi la paraula és força important, és la llavor i el nucli, el magma…, els mots, l’expressió, les imatges i l’ús que en faig del llenguatge. Tant el vehicle o instrument com el camí i el fer, és llenguatge, i s’ha de treballar i respectar per respectar-te, i trobar la veu, però també la sonoritat, el llenguatge oral…, el que sona i el qui arriba.
De fet com diu Edmund Jacobson: “La paraula ha de ser escoltada” … Però has de trobar la veu i la manera, al meu parer, no dir per dir. Jo tinc un llenguatge especial, una poesia per ser recitada.
Hi ha un somni que reveles en un poema, que esdevé elèctric, ple de fervor, de passió. “Ell com una escultura grega i negra m’espera, trau aigua dels ulls”.
Sí, fou com un somni, però també em ve d’un videoclip de Sigur Ros…, i després vaig somiar-ho, i d’allí ve el poema, però m’atrau la cultura africana; les cultures i l’escultura; soc fan de fa més d’una dècada de Jaume Plensa.
Hi ha moments meravellosos, estremidors. “Sobrevisc a l’incendi del meu bosc, l’origen de la meva platja”.
Això de “l’incendi del meu bosc” pertany al poema “El signe” i m’hi va inspirar un vers d’un poema de Vicent Alonso. La cita que faig servir és: No hi ha més foc que els càntics dins el meu bosc.
Al bosc està l’arrel del fet poètic, però açò és fins i tot en Alonso, m’atreviria a dir molt de la Selva i molt vinyolià, i a mi m’arrossega cap a la mediterraneïtat, la riba de bona part del sentit de la meua poesia…, però també Segària i les valls de Laguar i de la Gallinera i Pego, el meu poble, i la Selva de Girona i la Garrotxa, la terra dels volcans.
En tot, ets una poeta tàctil, sensual.
Sí que hi ha sensualitat en la meua poesia, almenys jo ho veig així; tal vegada per la meua sensibilitat… Alta sensibilitat que ajuda a escriure i a sentir més intensament, però també és dura de vegades….
Pensa que he fet de menuda ballet, patinatge, atletisme, ceràmica i fang i teatre, i ràdio… Però bé, això no té res a veure, també m’agrada, i molt, la cuina…, tocar les coses, les textures, els sons, les mirades, els moviments… Soc molt de sentir i de la pell, i de les cultures, dels contrastos, i tot ho arreplegue… Després agrupe, barrege i diversifique…, mestissatge al cap i la fi… Però molt susceptible al tacte.
Un altre dels teus poemes destacats, l’has dedicat al teu pare, llaurador. Et preguntes qui cultivarà les terres. “Què en serà de tot plegat? Què en serà de nosaltres?”
El meu pare és un dels meus referents masculins, un home de la terra i de les arrels i molt de la llengua i de la llum, tots al poble el volen, i tots els que el coneixen l’estimen. Això em dona una gran satisfacció.
És un treballador incansable. S’ha dedicat sempre a l’agricultura i la jardineria; és un home perfeccionista en tot el que fa, és impecable; també és quiropràctic, i un amant del ioga, que practica des de fa 30 anys, i el shiatsu i Reiki. De fet estudià a l’escola japonesa de Shiatsu.
Té un quelcom en les mans poderós, i en la mirada. I a ell li doldria molt que deixàrem de cultivar la terra la meua germana i jo, o que la malbaratàrem o malvenguérem. Nosaltres farem el possible per cultivar-la, pel meu pare i per la meua mare. Ells són molt de la terra.
Mon pare trau vida i bellesa de la terra, de tota la vida, de la terra de Pego i voltants, del nostre terme, Racons, Sant Antoni, el Barranc, de la Marina Alta, del jardí de la caseta de la mar a les Deveses de Dénia, on tenim cactus i palmeres de fa dècades.
Si tot va com va, expropiaran terres i destruiran el paisatge protegit i sense protegir. Recorde quan era menuda i anava amb mon pare a la plaça del mercat del meu poble a demanar l’aigua per al reg dels camps de tarongers, m’encantava anar-hi i sentir els tractes i les converses… Malauradament…, tot això s’ha perdut, hi ha poc de relleu per al camp, i això em fa molta pena.
En un altre poema ens parles de l’escola valenciana. Us vau plantar amb una vaga indefinida a finals del curs que coincidia amb la vaga escolar a Catalunya.
Més de 20 dies de vaga indefinida. És una vergonya la postura del Govern actual que tenim, que menysprea la llengua, ja d’entrada amb la Llei de Llibertat Educativa i, indirectament, les famílies i l’alumnat, però sobretot el professorat, que demanem baixada de ràtios i recursos a l’aula per poder atendre la diversitat de perfils de l’alumnat que tenim, un millor salari, que s’incorporen almenys als dos dies d’absència, a tot estirar, del professorat aquells o aquelles que hagen de fer les substitucions, millors infraestructures als centres educatius…
Açò és un vergonya, la vaga pot ser que continue al setembre, en l’inici de curs, i volem la dimissió de la consellera Carmen Ortí, i de Pérez Llorca, el president. Resulta que se n’anà Rovira de conseller i ara talla el bacallà de l’economia… Volem que açò canvie… No podem més.
I la llengua al mig, la llengua valenciana, maltractada, pels mateixos dirigents valencians. Sempre que està el govern del PP, o PP i Vox, com ara, hi ha un rebuig a la llengua. Ho veiem en la Llei de Llibertat Educativa, però també en la retallada de subvencions, a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a una sèrie d’institucions i projectes que consideren catalanistes i els causen rebuig, odi i horror.
No suporten el valencià. Però donen ajudes a la Real Acadèmia de la Cultura Valenciana i a Lo Rat Penat, entre d’altres; una vergonya: “Vergonya cavallers vergonya”.
En el llibre, L’os de la música, mantens poemes intensos, lligats a un espai i a un temps, a la realitat immediata.
Sí, hi ha poemes escrits a València, però n’hi ha d’altres que fan referència a la meua estada a París: “Llar d’exili” i “Deu Naufragis a les fosques”, que és el retorn a la meua terra i al Mediterrani, en època de la Copa Amèrica i la visita del Papa a València i l’accident de Metro que varen silenciar.
També hi ha homenatges i fets compartits amb altres persones.
Sí, hi ha alguns homenatges, en el darrer a Laia Rico, la meua millor amiga, docent i periodista de Canal 9, dona que era un referent per a mi, que ha faltat per un càncer.
Jo l’estimava moltíssim, i he patit un dol que persisteix… I ara en l’últim llibre hi ha un homenatge a Josep Piera i Ramon Guillem, Tono Fornes, Mercè Rodoreda.
Què estàs llegint?
Doncs llig, en assaig i dietari La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli, Camins que el temps no esborra, de Vicent Alonso. Poesia de Josep Piera: El temps trobat, l’he acabat ara, però ja l’havia llegit. Joan Navarro, Salvatge! Poesia Completa 1974-2024. Ara que ja és fosc, una antologia de Pere Joan Martorell. Torneu-vos Cant, de Meritxell Nus.
I rellig Autoretrat de Mercè Rodoreda. Tan bonica i tirana, de Blanca Llum Vidal, i la poesia de Vicent Alonso. Sempre tinc de quatre a sis lectures a l’hora. M’agrada!
I Permagel, de l’Eva Baltassar, era el que em faltava per llegir de l’autora. I L’assassinat de Guillem, de Rafa Xambó, que presentaré a Pego al setembre.
