Vinyet Panyella (1954), de Sitges, ha publicat un nou llibre de poemes, Llum abissal, i amplia, així, l’obra poètica que va iniciar l’any 1993, amb Memorial de platges. És diplomada en Biblioteconomia i Documentació i llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Actualment treballa en la seva tesi doctoral sobre Noucentisme a la Universitat Pompeu Fabra.
Ha ocupat diversos càrrecs rellevants en biblioteques, museus i institucions culturals. Per exemple, va ser directora de la Biblioteca de Catalunya entre el 2000 i 2004, o comissària de l’Any Ramon Casas. Ha estat presidenta del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) des del 2019 fins al 2024.
Poeta, escriptora i assagista, ha publicat una quarantena de llibres. De poesia, ha rebut els premis Rosa Leveroni 1992 –amb Memorial de platges– o Miquel de Palol 2011 per Sang presa. En assaig hi hauríem de destacar el seu monumental llibre Santiago Rusiñol, el caminant de la terra, que va merèixer el premi Gaziel de Biografies i Memòries 2001.
Els teus primers versos estan escrits mirant el mar, des de casa teva?
Sí i no. Però en tot cas, el mar sempre és present en la meva poesia. Quan era petita i vivia al barri vell, de nit sentia la remor profunda del mar els dies de tempesta. Una remor que venia de molt endins perquè el mar parlava.
Al meu primer llibre de poemes, Memorial de platges, n’hi ha un que parla dels palets de riera de les platges de Terramar, que és la veu incessant del mar que s’escola entre les pedres i la grava petita de les platges. En certa manera les platges perden la seva ingenuïtat, el seu primitivisme, quan passen a ser zona urbana i ocupable: ja no queden lliris de platja.
Viure a Sitges ja implica viure dins d’un poema blau?
Crec que el paisatge ens configura i jo he viscut, i visc, entre dos blaus.
El destí són les constel·lacions?
Els antics deien que el destí està escrit als estels però la humanitat actual no sap llegir-los perquè ha perdut la capacitat de comunicació amb l’univers. Només quan resta la llum natural de la nocturnitat es deixen veure amb tot el seu esplendor. Llavors sabem que amaguen l’escriptura secreta dels destins.
I la mort, ens configura la vida?
És el punt i final. Cap a on, no ho sé. Però m’agrada pensar que els que ja no hi són –família, amics, coneguts…– ens veuen des d’algun altre lloc. Per als sitgetans hi ha el cel de Sitges. Els artistes i escriptors habiten els diferents espais de l’univers que en diem eternitat. I els gats, l’arc de Sant Martí.
Dormint davant el mar, s’hi percep l’eternitat d’una altra manera?
Saber que el mar és un espai obert atorga un sentit de llibertat i plenitud inigualable en cap altre lloc. El mar és immens i infinit, sigui la Mediterrània, el mar del Nord o l’oceà de l’Atlàntida.
En les primeres suites hi ha una imatge i un punt, una acció i un punt, una descripció i un punt. Cada vers és un punt, amb un resultat meritori.
M’agrada escriure suites perquè és una composició tan lliure d’extensió com unitària de concepte. Això em permet escriure unitats temàtiques des de la llibertat formal. No han de ser forçosament capítols de llibre, no han d’allargar-se quan ja s’ha dit el que es volia dir.
No soc poeta que s’allargassi per fer determinades extensions poètiques i convertir-les en llibre i, altrament, quan m’adono que el que volia dir ja ho he escrit no em vull repetir ni escriure sempre el mateix tipus de poema. Potser per això he estat anys sense publicar.
“Centenars de milers de mirallets trencats en milions de partícules”. Una imatge meravellosa.
¿Has vist mai el mar al matí, al migdia, a l’hora canicular, com va reflectint fragmentàriament en cada fragment de la seva superfície els reflexos del sol i de la llum? Doncs és exactament això: una imatge meravellosa.
En la teva poesia hi ha una inclinació destacada a metaforitzar els espais, els objectes i els temps.
La metàfora és un format d’expressió que transforma guardant sempre un fil de connexió amb el que s’està descrivint. Els espais, els objectes i els temps són elements que tenen la característica de ser expressats des de molts formats. I a mi m’agrada treballar-hi.
Et preguntes qui ets? Alga o petxina?
“Soc totes dues. Soc”
Hi ha saviesa en l’amor?
Hi ha moltes menes d’amor. La saviesa en forma part en diverses mesures. Hi ha un llibre del filòsof Edgar Morin, que ha mort molt recentment, que em va marcar molt en el moment que el vaig llegir, el 1997: Amour, poésie, sagesse / Amor, poesia, saviesa. Morin ho planteja com un desafiament:
“Si la poesia transcendeix la saviesa i la bogeria, aleshores hem d’aspirar a viure en un estat poètic i evitar que la prosa engoleixi les nostres vides, que necessàriament estan teixides a partir de la prosa i la poesia”.
I conclou que cal assolir la tensió dialògica que manté constantment la complementarietat i l’antagonisme entre l’amor i la poesia, i entre la saviesa i la racionalitat.
L’amor també pot ser una presó desitjada, o una zona de seguretat i confort, amb casa, cotxe, treball i fills en tensió?
L’amor té tantes variants i fases com la vida humana. No existeix com a format únic ni com a zona de confort permanent.
Ens pertany o no, el temps?
Ens pertany en tant que sabem fer-lo nostre. Anostrar-lo vol dir habitar-lo en plena consciència en cada moment.
“He trobat una màscara a mida”.
La meva és el meu jo poètic.
El poema que parteix de l’escultura de Rodin, “L’adéu,” és una composició de set versos, esfereïdora, d’aplom.
En general soc d’escriptura lenta però la suite dedicada a Camille Claudel la vaig escriure el 2008 a París, un matí, al Museu Rodin, tota seguida i de cop, i pràcticament no hi vaig tocar ni una coma. Ni una. Vaig anar escrivint a mida que anava fent les fotografies de les obres i els angles que més m’agradaven.
En sortir al cap de dues o tres hores, no ho sé, tenia la suite acabada. Només hi vaig afegir un nou poema escrit després d’un passeig pel Quai Bourbon, mirant la casa on havia viscut tancada i treballant febrilment uns quants anys abans que la fessin tancar al sanatori –és un dir, era un manicomi, una mena de presó.
La història de Camille Claudel és una història de passió i de creació esgarrifosa. Vaig voler fer-la parlar en primera persona perquè altrament hauria estrafet, falsejat, tota la suite: ningú no podia parlar per boca seva. “L’adéu” és la veu de qui se sent rebutjada, llançada implacablement al fred de la nit.
La poesia com la perceps? Què hi busques?
La poesia és més que una percepció. És la veu interior que pren forma. És el fidel reflex del mirall endins. És un vial que mentre es va recorrent voreja totes les incerteses i es va teixint a mesura que s’avança. I, al final, el poema.
Carles Riba és un dels teus grans referents? És un poeta encara vigent com ho podria ser Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés o Joan Vinyoli?
Els uns són poetes que m’agrada llegir i rellegir, poetes que m’encaminen cap a altres. De primer, de molt jove, va ser Salvat-Papasseit, el poeta de l’amor i de la revolució i l’aventura. Després va ser Estellés, amb el seu barroquisme d’altíssima expressivitat pirotècnica.
Més endavant, Vinyoli, amb el seu humaníssim i senzill plantejament vital, des del Llibre d’amic fins el Passeig d’aniversari, on retorno sovint. I Carles Riba amb les Elegies de Bierville, que cada vegada que hi retorno m’obren nous camins.
Hi ha Rosa Leveroni i Montserrat Abelló, que em van fer poeta. I per damunt de tots hi ha Rilke que, juntament amb Riba i Vinyoli són la meva trilogia de referència.
Ara estic rellegint amb moltes ganes un altre dels meus clàssics, J. V. Foix.
A part dels teus llibres de poesia, has publicat una nombrosa obra assagística, d’estudis sobre art, patrimoni i biografies d’artistes. L’art és una de les teves petjades d’identitat?
Sí. Era una presència constant i contínua fins que en algun moment em vaig adonar que m’era imprescindible.
Com hem de contemplar una obra d’art? Com ens hi hem de col·locar? Com podem gaudir-la de la millor manera?
La contemplació de l’art és un camí que es va eixamplant des del coneixement bàsic fins als referents, les interrelacions, les impressions.
Fa molts anys al Lenbach Museum de Munic vaig descobrir un retrat de dona que em va causar un impacte extraordinari, una obra de la pintora Gabrielle Münter titulada Pensativa, un retrat de Gertrude Holz. Aquella obra em va obrir tot un univers de pintura europea: el grup del Blaue Reiter, l’expressionisme alemany…
Hi ha obres que et descobreixen un món, o una manera de mirar el món. Com ara l’Autoretrat d’Angeles Santos, autora d’una obra còsmica, El món. O el Pantocràtor de Boí; El cementiri de Montmartre, de Santiago Rusiñol; o aquella obra de Delacroix, La llibertat guiant el poble. O com ara els paisatges i les pomes de Cézanne. O Cala Forn i Les cosidores, de Joaquim Sunyer. O El vagó de tercera, del Daumier, i els gats d’Steinlen; El mar a Palavas, de Gustave Courbet; El concert, de Nicolas de Staël; Berlin de Peter Stämpfli.
Una obra d’art és un univers infinit en la contemplació de la qual hi juguen dos factors de recorregut intens i diferent: el coneixement i la sensibilitat.
Entre els teus llibres, crida l’atenció un llibre infantil sobre Ramon Casas amb il·lustracions de Pilarín Bayés.
He escrit quatre obres per a la canalla, dues de les quals són les biografies de Rusiñol i de Casas il·lustrades per la gran Pilarín Bayés.
Vaig disfrutar moltíssim escrivint-les perquè feia parlar els protagonistes en primera persona, però el que debò compta són els dibuixos de la Pilarín. Quin privilegi va ser!
Sens dubte, un dels teus llibres prominents, un llibre de llibres, és la biografia dedicada a Santiago Rusiñol, El caminant de la terra.
N’estic molt contenta, la veritat. És un llibre plenament vigent per bé que l’editorial l’anava a trinxar i em vaig quedar les existències que tenien. Van ser molts anys de feina de recerca i el vaig escriure amb voluntat literària -ho va dir en Josep M. Castellet el dia de la presentació, que va compartir amb Baltasar Porcel, dos grans amics i dos grans mestres.
Li vas dedicar temps a investigar-lo, a estudiar-lo a fons, a lligar el seu pas pels seus escenaris de treball i de vida, a detallar totes les amistats que va desplegar.
Havia començat per treballar amb la seva correspondència, publicant l’Epistolari del Cau Ferrat (1981), i des de llavors no vaig parar, ara un article, ara un estudi, ara un capítol de catàleg.
En Josep M. Castellet em va impulsar per enfrontar-me a la biografia i aquest és un format que em va anar bé per treballar. A més, havia fet un curs sobre literatura autobiogràfica que havia impartit el professor Enric Bou a la UB, del qual vaig treure molt de profit.
Vaig viatjar a París i a Granada per continuar la recerca. Vaig llegir molts llibres i articles i vaig mirar molts quadres. També diré que va sortir un llibre molt més llarg del que es va publicar, i per pressions editorials el vaig haver de reduir cinc vegades… I suprimir l’aparat bibliogràfic, cosa que em va saber molt de greu. Ara no ho acceptaria.
De fet, és l’única biografia documentada i completa que hi ha sobre l’artista. Ara mateix no he renunciat a fer-ne una segona edició corregida i augmentada, però això no serà demà. Abans he de complir altres projectes rusiñolians.
Quina imatge ens ha perdurat de Rusiñol?
Depèn amb qui parlis: un bohemi, un bon vivant, un gran artista de primer nivell europeu, un escriptor i dramaturg sensacional…
El que sí que hem aconseguit entre tots els que ens hi hem dedicat, que som una bona colla, i que ara acabem de posar en marxa la Societat Rusiñol, és desproveir-lo del personatge frívol i anecdòtic, caricaturitzat, que durant molt de temps es va perpetuar.
La pintura de Rusiñol té una línia de melangia, de sensació emboirada, que s’esvaeix…
Sí, sobretot en la seva etapa simbolista influït per “les boires del Nord”… Això acaba cap al 1903. Però al final de la seva vida els jardins d’Aranjuez o la Devesa de Girona retornen a una malenconia immensa. És una pintura crepuscular magistral.
Rusiñol va ser un poeta pintor. Amb el temps, creus que s’ha remarcat més la seva obra literària.
Diria que a parts iguals. Va ser un home de molt de talent i d’un extraordinari impuls creatiu. Quantificant a l’engròs, estem parlant d’un miler aproximat d’obres plàstiques –olis, dibuixos i gravats–, un centenar de títols de llibres i uns dos mil articles publicats a la premsa, majoritàriament a La Vanguardia i a l’Esquella de la Torratxa.
Va convertir Sitges en una capitat artística, europea del modernisme, durant el temps que va viure al Cau Ferrat.
I després, també. Viure-hi, una dècada escassa, entre 1892 i 1899 i amb intermitències –deia que no vivia mai més de dos mesos al mateix lloc i, en certa manera, és ben veritat.
Però el Cau Ferrat va ser el lloc d’ancoratge de la seva gran col·lecció d’art: forja, pintura, ceràmica popular, escultura, vidre i arqueologia, principalment. El Cau, des de la seva fundació, va ser visitat com a casa-taller i taller-museu fins a la seva institucionalització com a museu públic.
Has estat presidenta del Consell Nacional de Cultura i de les Arts, del CoNCA, durant un període intens, de canvis profunds en la producció cultural. Com ho vas viure?
Amb la voluntat de complir dia per dia amb el compromís que havia contret, amb preocupació perquè des d’aquella talaia la visió de l’ecosistema cultural va ser un xoc de realitat, amb molt d’esperit crític i exercint amb tota la independència de criteri de què vaig ser capaç respecte la situació i l’acció del Govern, i amb moltes tensions.
En quina situació cultural i artística ha quedat immersa Catalunya?
Per dir-ho breument, Catalunya té un gran potencial cultural, associatiu, artístic i patrimonial, un ecosistema desarticulat, unes institucions culturals i unes infraestructures amb dèficits endèmics i una manca de voluntats polítiques preocupant.
Les recomanacions, els punts negres, les observacions crítiques, que donàveu des del CoNCA, podien quedar sempre en un calaix oficial?
Hi quedaven. I no agradaven. El CoNCA sempre ha fet nosa al poder executiu i la seva dependència directa del Departament de Cultura és un llast que l’alenteix i el pot arribar a paralitzar. No es pot ser alhora jutge i part. Hauria de ser òrgan estatutari independent, com la Sindicatura de Greuges i la Sindicatura de Comptes.
Un dels cavalls de batalla és la professionalitat del sector.
Efectivament, fins a arribar a hores d’ara a situacions de conflicte. El cas més paradigmàtic és el de les bibliotecàries, que fan vaga a Barcelona –també en altres llocs del país– per manca de recursos de tota mena.
Les administracions no creen llocs de treball per a la prestació de serveis bàsics com ara biblioteques, arxius i museus; hi ha excés d’interinatges i borses de treball que no garanteixen res. D’altra banda els artistes –de tota mena– no disposen d’un estatut ni d’un ecosistema que els garanteixi els mateixos drets que als seus homòlegs europeus.
L’evidència va saltar durant la pandèmia, quan des del CoNCA ens arribaven situacions dramàtiques que en altres països ni tant sols s’havien plantejat perquè tenien el tema resolt de fa temps. La lliure circulació de professions culturals a Europa, pel que fa a l’Estat espanyol, és impossible.
Si fossis Consellera de Cultura, què intentaries fer?
Mai no seria Consellera de Cultura.
I la idea dels Països Catalans com la desenvoluparies?
Els Països Catalans existeixen pesi a qui pesi pel factor llengua i pel factor cultura. Les interrelacions entre els ecosistemes són una cosa més complicada. L’àmbit acadèmic està connectat via la Xarxa d’Universitats Joan Lluís Vives. Per a les arts en viu –escèniques, musicals– la circulació i interrelació és fàcil. En canvi, per a altres sectors, és incomprensiblement més difícil, fins a arribar a la desconnexió.
Per exemple, el centenari de l’escriptora valenciana Maria Beneyto, poeta excel·lent, ha tingut un escassíssim ressò fora del País Valencià. I el centenari de l’escriptora nordcatalana Renada Laura Portet potser anirà pel mateix camí.
Sovint l’activitat de les associacions d’escriptors no és suficient sense el paraigua institucional. Des de l’Institut Ramon Llull hi hauria d’haver més dinamisme, més programa d’actuació i més transparència. Països Catalans endins i enfora hi ha molta feina per fer i molta xarxa per teixir.
Si Catalunya fos un país independent, creus que la situació milloraria?
Si el govern actués amb mentalitat d’estat amb independència o sense ja aniríem millor. Les estructures culturals d’estat que són les institucions culturals públiques arrosseguen massa dèficits i massa incerteses; això afecta la totalitat de l’ecosistema. Tampoc la interrelació entre el sector públic, privat i associatiu passa pel seu millor moment. Quant de temps fa que es reclama una legislació de mecenatge com existeix en la major part de països europeus?
Tal com va ara, hi ha quatre diputacions que van per lliure, ajuntaments com ara el de Barcelona que fa la via pel seu compte i un departament de Cultura incapaç de fer-se càrrec de la realitat de l’ecosistema.
No es pot confondre la política cultural amb les convocatòries de subvencions. L’acció, la influència i el prestigi institucional es construeixen sobre bases estructurals amb voluntat de creixement i consolidació. Trobo que pensant en termes d’independència cal esmolar l’esperit crític i la voluntat constructiva.
Quins llibres estàs llegint?
Ara mateix, les tres darreres adquisicions: Literatura, llengua i lloc, de Jaume Subirana; Escrits europeus, d’Stefan Zweig, i Los lugares de Petrarca. Sobre naturaleza y soledad, d’Eduardo Prieto. En tinc força més a la llista d’espera. I cada dia un poema de Rilke, enguany que fa el centenari del seu traspàs al cel dels poetes.
