Ara que la vida és frenètica i que les xarxes ens desconnecten del món real, potser necessitem llegir una història com Refugia’m, en què les persones fan costat a altres persones, i que ens ensenya com de bàsic és allò que necessitem. Jaqueline Woodson, ens presenta una obra aparentment senzilla que ens farà reflexionar sobre els privilegis, les relacions i la capacitat sanadora de parlar amb amics i recordar les seues veus.
La lectura de Refugia’m adquireix una rellevància força especial en el context contemporani. Com he esmentat adés, en una societat marcada per la hiperconnexió digital, en què les xarxes socials generen una il·lusió de comunicació constant, l’obra reivindica el valor de l’escolta real i de la paraula compartida. Davant del soroll i la immediatesa, el text proposa una pausa: un espai de diàleg profund i honest.
A més, les històries dels personatges reflecteixen problemàtiques estructurals vigents, com ara el racisme, la desigualtat econòmica o les conseqüències de les polítiques migratòries.
Haley, una xiqueta que viu amb el seu oncle i visita de tant en tant el seu pare a la presó, té un remordiment que no aconsegueix calmar: no recorda la veu de la seua mare, que va faltar quan ella tenia només tres anys. Ara, que forma part del que sembla una classe de reforç d’un institut de Brooklyn, intentarà que no li passe amb ningú més. Vol recordar les veus dels seus singulars companys.
Un divendres qualsevol, la seua professora els proposa tenir una hora a la setmana sols en una aula separada perquè, simplement, parlen. Així doncs, demostra que és una docent que confia en l’alumnat, tant intel·lectualment com personal. Els xiquets l’admiren i ella els ofereix un espai segur en què, sols, sense adults, puguen conéixer-se i crear una xarxa de suport.
Així doncs, l’autora proposa el debat educatiu sobre la importància de treballar l’educació emocional i la justícia social a l’aula. Aquest lloc es transforma, en l’obra, en un espai segur on l’alumnat pot compartir experiències de discriminació, pèrdua o vulnerabilitat sense por de ser jutjats.
Des d’una perspectiva crítica, l’obra també convida a qüestionar fins a quin punt el sistema educatiu real està preparat per donar resposta a aquestes necessitats. No es tracta només d’una experiència aïllada, sinó d’un model alternatiu que evidencia les mancances estructurals de l’educació formal, especialment pel que fa a la gestió de la diversitat i del malestar emocional. I sobretot, de la preparació dels docents per a gestionar aquestes realitats dins de l’aula.
Aquesta, però, és l’oportunitat de Haley per fer servir la seua enregistradora i tractar d’immortalitzar les veus dels seus companys. D’aquesta manera, l’acte d’enregistrar-les es pot interpretar com una forma de resistència davant de l’oblit: la protagonista intenta fixar allò efímer, preservar les identitats dels altres i, alhora, reconstruir la pròpia.
Així, la veu esdevé refugi, però també arxiu emocional i eina de supervivència. Aquesta dimensió simbòlica connecta amb una preocupació contemporània: la necessitat de deixar rastre en un món on tot és immediat i fugisser.
Els companys, com hem esmentat adés, són prou especials, diversos i complexos. En el context sociocultural on es troben, tots pertanyen a alguna minoria i pateixen discriminacions racials, de gènere, pobresa o assetjament escolar. Així, les seues converses són dures i crues, a pesar de tractar-se d’adolescents. Des d’un company que no sap on es troba el seu pare perquè pensa que l’han deportat, a aquell qui li han prohibit jugar i córrer pel carrer per si de cas el consideren sospitós. Entre ells, tot i que no aporten solucions clares, s’ajuden, perquè s’ofereixen mútuament consol, se senten escoltats i estimats. Se senten segurs, refugiats.
En aquest sentit, Refugia’m s’inscriu en una línia de literatura que pretén ampliar el cànon i proporcionar referents a joves lectors que no sempre s’han vist reflectits en la ficció. Acudim, com a espectadors, a aquest refugi adolescent mitjançant la veu íntima de la protagonista, que aborda les qüestions socials que afecten els seus companys amb força sensibilitat.
Es fan paleses, doncs, l’empatia i la cura per la diversitat que defineixen la filosofia de l’autora. L’obra està profundament marcada per la seua experiència com a dona afroamericana i per una voluntat clara d’explorar identitats sovint invisibilitzades. Inquireix en la memòria, la família, la raça i la construcció del jo des d’una perspectiva de reflexió i crítica social.
Al remat, l’obra no només ofereix un relat sensible de la vulnerabilitat adolescent, sinó que també reivindica la necessitat d’escoltar i ser escoltats en un món que sovint oblida el valor de la paraula i l’escolta. Certament, l’obra no ofereix totes les respostes, però sí una mirada que humanitza realitats que ens queden lluny o que preferim no mirar directament. Aquesta lectura, per tant, no deixarà indiferent ningú, ja que interpel·la de ple el lector i el convida a una lectura activa i compromesa. Potser, al capdavall, refugiar-se no és fugir del món, sinó trobar amb qui poder sobreviure-hi.
