Si ets escriptor i no escriptora, has de ser valent per a convertir una dona en protagonista d’un debut novel·lístic. Enric Abad (Ontinyent, 1968) s’ha atrevit a fer-ho en Els corcs. Els resultats, els valorarà cada lector. A mi, algun detall m’ha grinyolat, però la història se sosté, manté l’atenció i commou. No em sembla poca cosa.
De fet, l’Espanya de la primera meitat del segle XX és la de somnis d’emancipació truncats, en concret, de l’alliberament de les dones que inicià la República i que soterrà, amb calç, el franquisme. “Ja saps que els hòmens són un poc d’aquella manera, i les dones hem d’aprendre a tindre molta paciència. Per alguna cosa ens casem, no?”, diu un personatge femení.
Àngela, Geleta de nena, és filla de llauradors endeutats i desposseïts per la fil·loxera –la bitxa, els corcs–, finalment mitgers, dependents, en més d’un sentit, de l’amo. Es cria, doncs, en un “ambient de cares tufades, nervis i malediccions” en què a Mingo, el pare, “sovint la pudor de cassalla que emanava quan arribava a casa delatava la seua impotència.”
A Àngela, li agradaria aprendre a llegir i a escriure, com les senyoretes. La mare intenta llevar-li-ho del cap. Les escapatòries escassejaven. Els fills barons podien fugir a Amèrica. Elles ho tenien encara més difícil. Però es resisteix contra el que tenen previst per a ella, inclòs un matrimoni induït amb Abdó, l’encarregat, a canvi d’eliminar part del deute.
Al capdavall, “sempre la prudència del perdedor, a l’espera que el destí li atorgara una carta guanyadora que mai no arribava.” Molt de tant en tant pot presentar-se. En aquest cas serà Pasqual, un periodista republicà de València. Als pobres, però, la fortuna mai no els somriu de manera permanent.
Els corcs transcorre per tres ubicacions, primerament a Cal Fondet, un mas als Alforins d’Ontinyent, a primeries de segle XX, una “terra aspra d’interior”; després, en una València efervescent durant les acaballes del regnat d’Alfons XIII i de la República; el 1937, com a infermera a l’Hospital Internacional d’Ontinyent; per a tornar, finalment, quasi esclavitzada per Abdó, a Fontanars dels Alforins, independitzat de la capital de la Vall d’Albaida durant la dictadura de Primo de Rivera.
Ací està la tragèdia de la protagonista, que és la de tantes dones del món, obligada a casar-se amb un canalla, “a mercé de l’animal llardós”, que la converteix “en un fantasma errant en pena”. Però tenia una filla prèvia amb Pasqual, Harmonia, per la qual ha de lluitar. De manera que:
“trau-te del cap la idea de morir, Àngela. No pots, no pots defallir. Ho fas per ella, només per ella, que la xiqueta necessita de tu. Has de ser forta, forta com la carrasca.”
La carrasca de l’heretat esdevé senyal…, i metàfora. Té nom fins i tot, Glòria. El iaio de Geleta, fins que la grip del 1918 se l’emportà, li ensenyà a empeltar aquests arbres robustos, poderosos. I també com funciona la vida: “les coses que aprenem ben apreses, es queden empeltades en la nostra vida.” L’agricultura com a explicació de la vida. Que potser hem oblidat d’on procedeix el mot cultura?
I els corcs, és clar, també són una altra metàfora que travessa el llibre. “Els maleïts corcs romanien perennes en les entranyes dels sense ànima.” Però cal “combatre’ls en una lluita incessant, incansable, ineludible, infinita.” Àngela és una lluitadora.
Un altre dels temes que recorre Els corcs és el contrast entre el país urbà i el rural i un cert refús de l’arrogància dels valentins. Així, Àngela:
“no pot evitar sentir-se estranya en una ciutat sense muntanyes a l’horitzó, sense vistes de camps envinyats, sense les flaires del fenoll en els marges i de la pebrella i el timó en els serrats, una ciutat on no saben distingir un pàmpol de cep d’un de figuera, on la majoria parlen en la llengua castellana que tan poc acostumada està a fer servir, on fins i tot hi ha qui no acaba d’entendre el seu valencià sonor i meridional.”
Dubte molt que la Russafa popular, durant la primera meitat del segle XX, fora majoritàriament castellanòfona. És el risc d’ubicar una narració fora del temps de l’autor. A qualsevol se li pot colar algun anacronisme. Als escriptors, els calen ulls externs ben ensinistrats.
El llibre està travessat d’escenes eròtiques i, sobretot, amerat de la parla col·loquial i rica de la Vall d’Albaida. No sabem qui és el narrador, però és omniscient i està pròxim a Àngela, també al seu llenguatge. El llibre té fragments destacables. Vet ací, per exemple, la descripció d’un refugi durant els bombardejos de l’aviació italiana sobre el Cap i casal:
“Un silenci dens i temorós, només trencat per alguns estossecs i ploriquejos, plana en la galeria. La sentor d’efluvis humans vicia l’aire confinat entre parets humides i plenes de rodals salobrosos. Les anèmiques incandescències d’una filera de bombetes unten d’un groc pàl·lid desenes de rostres poregosos que alcen la vista i guaiten les voltes enrajolades del sostre apuntalat. La tensa espera desespera els ànims. Un brunzit llunyà i somort pren intensitat a poc a poc, fins a esdevindre en la temuda remor esgarrifosa dels motors, udol de bèsties que encerclen preses indefenses.”
En definitiva, aquesta és una novel·la que mereix que se li preste més atenció de la que ha rebut fins ara. “Els corcs acaben amb tot”, però no amb les bones històries que romanen. No ens en sobren, de fet.
