El mes de març d’aquest any 2026, ens deixà Antoni Marí: escriptor, crític d’art i professor universitari eivissenc. Fou catedràtic de teoria de l’art a la Universitat Pompeu Fabra, on vaig tenir el plaer d’assistir a les seves classes quan ja havia llegit molts dels seus articles al suplement “Cultura|s” de La Vanguardia.
El que més em cridava l’atenció era la seva forma poètica d’escriure assaig. I és que fou molt bon lector de poesia, i, a part d’escriure novel·la i assaig, també conreà aquest gènere.
En aquest article m’agradaria ressenyar El conflicte de les aparences (2016), ja que és un conjunt reordenat d’articles i conferències que l’autor feu al llarg dels anys, i n’ha resultat un compendi del seu coneixement especialitzat en teoria de l’Art.
L’obra parteix d’un pròleg escrit pel mateix autor, en què crea una unificació de tots els textos que el segueixen a partir del concepte filosòfic de realitat i aparença, fent un breu repàs per la història de la filosofia, com ara contraposant Plató i Nietzsche; el primer, clàssic que creu en la realitat immòbil i eterna, i el segon, autor que defensa el “platonisme invertit”, com diu aquest filòsof “com més lluny s’està de la realitat vertadera, més pur s’és”, “La vida en l’aparença com a ideal”.
Com escriu Antoni Marí: “L’aparença, que Plató havia reduït a còpia miserable, ara esdevé l’original”. I el que ens exposa en aquest llibre és que l’art i la literatura fan de la seva aparença la realitat, i, per això “l’art no és la imitació de la realitat, és la interpretació de les aparences”.
Què millor que començar explicant el concepte de la identitat, que tindrà presència al llarg de la història de la humanitat i de l’Art. Perquè la identitat no és una identitat personal sinó que és manllevada dels altres, ja que des de la infància percebem i imitem els altres.
El concepte del “jo” ja sorgeix en el Renaixement amb l’Humanisme, és a dir, l’home al centre del món. I evolucionarà fins a l’individualista de l’era contemporània. I aquest sorgiment es vincula amb l’inici de la secularització de la societat occidental, elevant-se el jo enfront de la repressió de l’Estat i l’Església, la qual cosa estableix l’oposició entre protestantisme i catolicisme. Així com la contraposició entre occident i orient. Essent més propi del món occidental l’individualisme i del món oriental el col·lectivisme.
La novel·la de formació és un exemple de l’individualisme formalitzat amb la burgesia, en què es posa en valor la formació de l’individu per mitjà de diferents estats, des de la infància fins a aconseguir l’espiritualitat. Nietzsche representa el final d’aquest període.
La nova societat del segle de les llums, en què el progrés agafa terreny, continuarà al llarg del segle XVIII i XIX propiciant les revolucions contra l’Antic Règim, i llavors la conversa passarà dels salons privats als espais públics i més endavant, fins i tot, George Sand crearà un espai intel·lectual a l’Hotel de París.
Aquest nou home il·lustrat sentirà en l’època del Romanticisme un refús per la societat industrial i començarà l’anhel pel retorn a la natura, la qual cosa, per mitjà de la natura es tornarà a sentir la unitat, o el Déu perdut.
El paisatge s’haurà concebut com un plaer estètic que prové d’una idea preconcebuda llegida als clàssics, com ara l’experiència estètica de Petrarca en pujar el cim Ventós, on tot allò que li abellia era molt més del que havia llegit. Així doncs, el record de les lectures com a estímul i la percepció de la realitat faran que creï una nova imatge, una nova percepció de la realitat.
A més a més, el concepte paisatge és alhora realitat i aparença, ja que hi ha els béns naturals i l’artifici de l’home. I al llarg de la història de l’Art anirà adquirint diferents formes i interpretacions.
Des de la descoberta de la Terra Nova, la literatura projectarà un nou imaginari de llibertat, una nova Arcàdia on es fa valdre la llibertat dintre de la naturalesa. Al segle XVIII Rousseau exposa que dins la naturalesa trobem la intel·ligència de Déu, i a partir del segle XIX es comencen a crear parcs naturals perquè recreïn l’experiència estètica de les persones, que com volia dir Kant: la naturalesa activa les facultats cognitives de l’ésser humà.
De tal manera, que, a l’Art, li toca expressar aquesta experiència. Com deia Schelling “l’art és l’intermediari entre la natura i l’home”. No obstant això, Schiller volia dir-nos que no estimem la natura o les coses per elles mateixes sinó per la idea que en tenim.
Per altra banda, aquesta nova amplitud d’horitzons al segle XVIII a conseqüència del progrés, amb la Gran Guerra fa que s’estronqui la correspondència amb les Arts. L’avantguarda, en concordança amb la destrucció i desordre propis del bel·licisme, un cop acabada la guerra, tendirà a desaparèixer. El gran trauma i fractura que ha produït la guerra fa que les tendències artístiques tornin cap a l’ordre, és a dir, el classicisme.
En conclusió, d’aquesta anàlisi resum dels conceptes claus que he trobat en el llibre d’Antoni Marí aquí exposats, crec que el fil dels conceptes “realitat” i “aparença” ens fa fer un recorregut per la història de l’Art i les Humanitats desengranant cada capítol en agents, fets i anècdotes, que ens fan veure que les diferents realitats són interpretacions subjectives que fan que es creï un món o un altre; i l’Art ens ho mostra en tots els estils possibles, fruits d’aquestes interpretacions. Tot i que quan llegia cadascun dels capítols em semblava llegir la realitat escrita de les Humanitats.
